Ni foc, ni forquilles, ni metall, amb David Poblador

Un directe sense els convidats previstos

L'episodi s'havia de gravar amb el Dani Morell i l'Aniol Florensa, del pòdcast Forquilla de Metall, però les pluges torrencials els van deixar confinats a casa, a la Catalunya rural —«que és el 99 % de Catalunya»—, i la idea és tenir-los la setmana vinent. Davant del convidat que falla, el directe al BCN Radio Hub s'improvisa amb el David Poblador, que havia vingut de públic perquè viu a tres carrers i que acaba promogut a «convidat resident» —el podcaster in residence, per analogia amb l'entrepreneur in residence—, i amb un oient, el Jordi, que també hi té el seu moment. Com que el títol del directe a YouTube encara parlava de forquilles, foc i metall, algú constata que estan fent «publicitat enganyosa».

Escoltar l'episodi al gimnàs, o fer-hi amics

Abans d'entrar en matèria, l'Àlex explica que cada dilluns s'escolta religiosament l'episodi al gimnàs per veure què poden millorar, i que l'anterior, el d'Instinct, no el van saber tancar: es va allargar massa. En Marc també ho feia, però s'ha fet un propòsit: anar al gimnàs sense cascos ni mòbil. Hi va a mig matí —treballar per a una empresa americana té aquestes coses— i els gimnasos de Barcelona li semblen una silent disco on ningú parla amb ningú. Sense cascos, assegura, està fent amics, perquè els auriculars són una barrera social.

El convidat que no arribava

La cancel·lació porta l'Àlex a recordar que en onze anys de Startup Grind i més de 150 entrevistes no li va fallar mai cap convidat. Gairebé: un dels fundadors de Hawkers, que venia d'Andorra, encara no era a la sala quan ell ja havia acabat la presentació institucional. Va haver d'omplir cinc minuts improvisant, fins i tot amb acudits de l'Eugenio, abans que arribés. De passada, es posa en dubte la medalla que s'atribueixen tantes empreses —Hawkers, Meller, Zynga— d'haver estat les primeres a exprimir Facebook Ads.

Les alertes de Protecció Civil

Un parèntesi sobre les notificacions d'emergència que han començat a arribar als mòbils per les pluges. Una va arribar cap a les deu de la nit: a l'Àlex li va interrompre una partida de pàdel, i comenten el tuit del Josep Cuní sobre tots els mòbils sonant alhora al Liceu. Discuteixen si el mode silenci les atura i què es pot desactivar —les prealertes, sí; les alertes, difícilment—, però sense banalitzar-ho: si hi ha vides en joc, és un mal menor que et despertin el crio.

Com s'arriba a escoltar metall

En Marc, que confessa ser fan del Canto del Loco, els Hombres G, Sabina i Leiva, vol entendre com s'adquireix el gust pel metall. El seu pop espanyol s'explica sol: xiringuitos de platja als divuit anys i bons records. L'Àlex, metaller declarat, desvia la pregunta cap al David, que va viure quinze anys a Suècia, un dels països amb més grups de metall per càpita després de Finlàndia. La resposta del David trenca el tòpic: els metallers més propers que coneix són tots d'aquí, i a Suècia viuen en un clúster tancat on no va entrar en una dècada. El que sí que hi ha és una indústria musical enorme: de la factoria de Max Martin surt molt del pop americà de Katy Perry i companyia, i també són suecs The Hives o The Cardigans. Surt també un concert de la televisió finlandesa amb orquestra simfònica en prime time dedicat a Nightwish, Children of Bodom i Stratovarius, impensable aquí.

Del grunge al soroll blanc

La teoria del David és que als anys noranta, quan Nirvana, Alice in Chains o Soundgarden es van fer massa mainstream, els qui necessitaven diferenciar-se van anar més a l'extrem. L'Àlex hi fa una precisió: el grunge mateix ja va néixer com a moguda contracultural contra els excessos del glam rock —el maquillatge, les perruques encrespades— de Mötley Crüe o Poison. En Marc admet que, de tot plegat, només li sona Nirvana.

L'Àlex explica que de jove Angel of Death, de Slayer, li feia por i no se la podia posar de nit, i que avui és capaç de dormir amb metall extrem: alguns subgèneres són tan distorsionats que s'acosten al soroll blanc, que calma alguns cervells. A Deloitte, programant a l'oficina de presidència de la Generalitat, un company li va desendollar els cascos i tota la planta va sentir grindcore. Per a ell era la cancel·lació de soroll davant de quaranta persones parlant.

L'AI Summit: cues, World Trade Center i diners públics

El primer tema d'actualitat és el caos de l'AI Summit Barcelona, que va omplir el grup de WhatsApp de centenars de missatges. Un dels amfitrions ho va seguir des de Nova York i el David no hi va anar; en Marc, en canvi, en veure el desastre del primer dia, va voler anar-hi el segon, amb una entrada d'un company —no pensava pagar-ne centenars d'euros—, a mig matí i sense cap cua. Recorda un recinte mal muntat, on costava trobar res, i acabar a la terrassa fent un cafè.

El David, que va treballar set mesos al World Trade Center, no sabia que allò fos un espai de conferències, i menys per a 10.000 persones. La seva crítica no és que una conferència privada s'equivoqui, cosa que passa a tothom, sinó que hi hagi recursos públics al darrere, amb un parlament del president amb anuncis descafeïnats i entrades d'uns 500 euros. A la taula es defensa subvencionar coses noves, però amb una due diligence bàsica —la web ni tan sols era en català— i vigilant la imatge de la ciutat.

Com funciona per dins una conferència

L'Àlex, que va organitzar tres grans conferències amb Startup Grind i MarsBased al darrere, aporta la mirada interna. Barcelona té sales fins a cent persones i sales de més de tres mil, però gairebé res entremig: per això van acabar a la sala Vèrtex del Campus Nord de la UPC i a l'Auditori AXA. Les xifres d'assistència són màrqueting, sovint sumades entre dies, com fa el Mobile World Congress. I en la majoria d'esdeveniments, sobretot en primeres edicions, gairebé tothom entra gratis; ell calcula que allà ho va fer el 90 %. Com que més del 80 % de les entrades es venen les últimes 48 hores i qui no paga té una taxa de no presentar-se altíssima, és molt difícil dimensionar la sala.

En Marc insisteix que el problema era operacional, no de continguts, i que s'hauria resolt reservant més espai; ell, que veu les conferències com «la cambra de tortura de l'època moderna», hi va trobar una cua digna d'una marató de Star Wars al Phenomena. L'Àlex explica també com funcionaven les ajudes: ACCIÓ els va donar uns 15.000 euros per a la primera edició, 5.000 per a la segona i només suport institucional per a la tercera, i Barcelona Activa ajudava en espècie, per exemple cobrint l'Auditori AXA. Defensa l'administració, però amb ajudes de durada limitada per no crear xiringuitos.

La subvenció com a capital risc

En Marc proposa una analogia: el diner públic per a iniciatives privades funciona com el capital risc. Repartir 15.000 euros a molts projectes sabent que la majoria fracassaran, perquè és impossible fiscalitzar-los tots, i guanyar amb els pocs que funcionin. La preocupació que queda és la imatge per als ponents vinguts de fora, que podrien marxar pensant que Barcelona és el tercer món de les startups.

Ciberseguretat, la nova batalla de l'spam

Arran del pas recent del Pau Puig pel programa, el David compara la ciberseguretat amb la guerra contra l'spam: cada salt en l'atac obliga la defensa a adaptar-se de pressa. El coll d'ampolla era humà, i ara es poden fer moltes més coses amb molts menys recursos. Molts serveis d'alt perfil no havien fet els deures bàsics, i ara són vulnerables. Recorden que el retorn del defensor, en el millor dels casos, és zero, cosa que afavoreix l'atacant, i que les grans consultores en faran l'agost: ningú no ha estat acomiadat per contractar Accenture, Deloitte o IBM.

La pregunta del Jordi: tornar a l'oficina

Sense pregunta del convidat anterior, el Jordi, oient des de fa mig any, puja al micròfon. A la seva empresa han tornat a l'oficina, i això afecta especialment persones neurodivergents a qui el teletreball anava bé: és ara quan els departaments de recursos humans han de demostrar que la diversitat no era només un eslògan.

El David, que treballa molt millor cara a cara, sosté que tornar a l'oficina és tornar al mateix lloc físic però no a la mateixa manera de treballar: la comunicació ara és asíncrona i els equips es van reorganitzar el 2020. Critica l'obsessió per «escalfar la cadira» i no obligaria mai ningú a tornar només per tornar. En Marc hi afegeix la paradoxa d'escriure per Slack a qui tens a tres metres, i una frase escoltada a Forquilla de Metall: les cases modernes semblen tanatoris. El Jordi explica que ara fan dos dies fixos a l'oficina i que els companys que viuen lluny se senten desconnectats.

El remot com a refugi, i com a excusa

L'Àlex hi té opinions fortes. El remot es va instrumentalitzar: el 2020 i el 2021 calia talent i tothom n'era fanàtic; quan ja no ha fet falta, tothom cap a l'oficina. Hi ha empreses per a tothom, com una de Barcelona de copywriting que només fitxa escriptors amb dislèxia. MarsBased, remote first i amb molt poques trobades l'any, s'ha convertit sense proposar-s'ho en un espai segur per a gent que no estaria bé amb clients, canvis constants o oficines sorolloses, i alguns hi porten deu anys. La seva tesi és que el retorn a l'oficina és sovint una manera d'acomiadar de manera encoberta, amb excepcions per a qui és clau. El tancament és per a Mapit, que fa possible l'estudi i busca perfils tècnics i de gestió amb una política flexible de remot. Van parlar de tot menys del que tocava, i de més metall del que esperaven.