De Catalunya a Silicon Valley, i torna cap a Catalunya, amb Anna Navarro i Descals

Una convidada que no recorda els seus esmorzars de forquilla

L'episodi arrenca amb la gag de sempre —la relació de la convidada amb els esmorzars de forquilla— i topa amb una Anna Navarro que ni els havia sentit anomenar: passen tantes coses cada dia, diu, que amb prou feines recorda si hi va anar. Va marxar d'Olot de ben jove i fa un any i mig que ha tornat, i el que la defineix és el xoc de la tornada. Després de dècades fora, amb una llarga estada a Silicon Valley pel mig, aterrar aquí és com anar-se'n a viure a Austràlia: parla l'idioma, però res no té sentit. Va haver de fer-se el passaport espanyol i assumir que aquí tot va per WhatsApp, una app que ni feia servir.

El casal de Silicon Valley i l'esperit d'expat ajuda expat

La conversa deriva cap a la comunitat catalana de San Francisco, uns cinc-cents, articulada en un casal esponsoritzat per la Generalitat que rep algú nou gairebé cada dia. Fan Sant Jordi, castanyada, calçotada i tió; hi ha penya del Barça i, des de fa un mes, colla castellera. Àlex hi enllaça la seva batalleta —el «senyor Batalletes», bromeja—: quan va anar-hi abans de fundar MarsBased, li van obrir portes de seguida.

D'aquí surt la reflexió sobre les warm intros: fora és més fàcil que algú amb poder et faci una presentació de nivell perquè valora el risc que has pres venint de lluny, i la ironia és que el català s'ajuda a fora i es puteja a casa. Anna, de tornada, ha impulsat el grup contrari, «catalans repatriats», una vuitantena de californians que ara ja no pregunten com trobar feina, sinó com es fa la declaració de la renda.

Com s'hi va, i per què no és el millor moment

La pregunta que més li fan no és com triomfar-hi, sinó com s'hi va. El bàsic: només hi pots anar tres mesos de turista, i cal molta alerta a no passar-te'n —Anna coneix qui s'hi va quedar de més i ja no hi ha pogut tornar. La via seriosa és anar-hi a estudiar i després demanar l'H1B, el visat que et deixa quedar un parell d'anys i que ara costa cent mil dòlars. La conclusió compartida és clara: no és el millor moment per marxar cap allà.

El mite dels impostos americans

Un dels amfitrions confessa una croada personal contra qui fa apologia del «als Estats Units no es paguen impostos» i de l'Estat que ens roba. Anna, que hi ha viscut, ho desmenteix: pagues federals, estatals, per cada dinar, per la propietat. La diferència és què en reps: aquí, una idea social on els impostos et paguen el metge; allà, el metge te'l pagues a part, encara que almenys saps on van, al Departament ara «de Guerra».

Trenta anys picant pedra perquè la IA salvi el català

Àlex porta el seu hot take: la IA anirà molt bé per a les llengües «mortes» com el català i per a les minoritàries poc recolzades per les grans tecnològiques. Ho il·lustra amb el monolingüisme del software americà: aquell dia havia tuitejat que Superhuman li havia posat la interfície en castellà per la seva IP espanyola, quan ell escriu els correus en cinc idiomes. Anna matisa la part «morta»: digitalment el català és fortíssim —vuitè a la Viquipèdia— gràcies a molta gent que porta trenta anys fent-hi programari sense cap pla mestre, més per filantropia que per estratègia. La broma que se'n treu és que tota aquella feina ens ha convertit, sense saber-ho, en el «bootloader de la IA catalana».

De Cisco a Google, com es construeix un motor de traducció

Va començar als anys noranta pensant que aquells teclats potser podrien escriure en altres idiomes, contra una mentalitat «America first» a qui havia de recordar que existeix una cosa que es diu Europa. Com a cap global de localització de Cisco Systems va tenir la intuïció que ho canviaria tot: si paguem tant per traduir, guardem-ho. Van estructurar el contingut amb IBM i Watson i van passar de la traducció mecànica al Neural Machine Translation, alimentant-lo amb el corpus d'internet fins a la idea del content lake.

Preguntada per quina empresa ha apostat més pel català, respon sense dubtar: Google, que amb Eric Schmidt va donar un trimestre per sortir al mercat global i va adaptar un model de crowdsourcing perquè fossin voluntaris qui traduïssin les frases; Facebook i Meta també van ser dels primers, perquè el seu usuari domèstic depèn de l'idioma. Té dues patents del tema, amb una llibreria de deu mil coses a adaptar perquè una tecnologia entri en un altre país: decimals, mides, colors, botons.

Al palco de la bombolla puntocom

Marc, arqueòleg confés de les puntocom, treu al Science Corner una gràfica de Yahoo Finance: la cotització de Cisco, amb el pic de setanta-nou dòlars de l'any 2000 que no s'ha recuperat fins fa un parell de setmanes. Anna hi era. Amb vint-i-sis anys, Cisco li va comprar la petita empresa de localització que tenia a San Francisco, i de cop es va trobar dins de la companyia que, per un moment, va ser la més valuosa del món.

Ho descriu com una festa i una pressió constants: va entrar-hi quan eren uns vint-i-tres mil i en va sortir amb seixanta o setanta mil. Amb John Chambers de CEO, va ser de les primeres a obrir enginyeria a l'Índia. I les accions es partien i es tornaven a partir: pura xiripa d'estar al lloc adequat.

Set plataformes i molta feina per Catalunya des de la distància

El seu currículum encadena càrrecs cada cop més amplis per set plataformes, entre elles VMware, VeriSign, NetApp i Xerox PARC. I sovint en remot, també cap a Catalunya: va presidir una comissió del Cercle d'Economia connectant-s'hi els dijous a les sis de la matinada, i havia estat vinculada al Diplocat abans de l'1 d'octubre i al DiploScience, les jornades de Nadal on va coincidir amb el conseller Mas-Colell.

D'aquí surt el seu informe actual: una enquesta als cinc-cents catalans de Silicon Valley sobre per què no tornen. La resposta que la va sorprendre és sobretot fiscal —l'impost de patrimoni, les plusvàlues no realitzades que aquí sí que tributen, les successions—: tornes pagant molts cèntims després d'una vida cotitzant als Estats Units. La segona raó són els sous i un habitatge caríssim. La seva petició: que la gent sènior esculli Barcelona per mentorar, en comptes de Portugal o Itàlia.

Reunions de set minuts contra el cafè que espera tothom

Un altre contrast és la velocitat. Allà les reunions duren set minuts —Àlex recorda un C-level de Pinterest que li va donar just set minuts d'agenda, «en què et puc ajudar?», sense context— i arribar tard és de mala educació. Aquell dia, Anna havia tingut una reunió amb americans que van esperar trenta segons el que faltava i van començar; a la de catalans no van arrencar fins que va arribar l'últim. Àlex, que hi va cada any, admet que en tornar l'hi han de dir: «frena».

La trucada de Puigdemont i el salt a la política

El seu aterratge a la política no l'havia previst ningú. Abans de les eleccions del 24, un divendres entre reunions, va agafar un número desconegut de Catalunya: era el president Puigdemont, que li explicava que es preparava una amnistia i volia muntar equip per a la legislatura. En deu dies ja era aquí. Ell és «súper tequi», diu, i van connectar per aquest món compartit; va ser, possiblement, la primera CIO d'un partit.

El que més l'ha xocat és el desprestigi del polític a Catalunya, quan als Estats Units seria un honor: arribes amb tota una trajectòria i et pregunten «però què has fet?». Reivindica que dins de Junts hi ha gent tremendament preparada i que al Parlament s'hi reflecteix la societat catalana —«tenim el que hem votat»—, encara que la retòrica de Twitter i els trenta segons de TikTok ho degradin tot. Els amfitrions hi veuen una selecció adversa; ella no vol valorar nivells.

Fer oposició sense recursos i deixar la porta oberta

Comparant producte i política, el contrast és brutal: l'oposició s'ha de fer molt ben feta —estudien tant com els consellers però sense els seus recursos— i els tempos legals no tenen res a veure amb portar una empresa. Manté la segona patent, en tràmit amb advocats a l'Índia, i dedica a la política pràcticament tot el dia, sovint tornant d'un acte a Tarragona a la una de la matinada.

Tanca amb dues notes. La d'esperança: una interpel·lació seva per una estratègia coordinada de polítiques digitals i sobirania catalana va sortir aprovada per cent trenta-cinc parlamentaris, tot verd, cosa raríssima que no surt a les notícies. La pràctica, per a qui vol implicar-se sense afiliar-se: pots escriure a qualsevol diputat pel web del Parlament, i ella contesta a tothom. El comiat, mig de broma: el dia que fundi la República Independent de Catalunya té el vot dels amfitrions. Cap a Califòrnia.