N'IA per llogar-hi cadires, amb David Poblador

Els amfitrions, presoners de les seves pròpies rutines d'agents

L'episodi arrenca amb una confessió: en Marc reconeix que ha fallat en la seva tasca de la setmana —generar la preparació del programa— perquè l'encàrrec li va arribar caminant pel carrer i no en un context «oficial», i la seva memòria de curt termini el va trair. L'Àlex el pica dient que en Marc és «com un autòmat» que no té la condició de fallo programada. La broma dona peu a una radiografia de com tots dos han remodelat el dia a dia al voltant dels agents: n'hi ha que, si els deixes una estona sense feina, «es cansen i paren», i rutines programades en un Mac Mini de casa que gairebé no s'obre mai i que, quan s'obre al vespre, recorda amb sorna tot el que s'ha deixat pendent. Entre birra i formatget —el ritual de preshow que finalment aconsegueix que el públic vingui abans—, queda clar que l'episodi anirà de com renegociem la feina amb la IA.

Un convidat per a afers tecnològics

L'Àlex fa la presentació solemne de rigor: David Poblador i García, Barcelona 1980, empresari, emprenedor i activista del programari lliure, amb més de 25 anys liderant departaments tecnològics —famosament a Spotify— i ara ficat en projectes propis, després de deu anys a Suècia. La presentació és una excusa per a un número còmic sobre política catalana: es proposa el David per a afers tecnològics d'empresa en lloc de referents com Santi Vila o Jordi Puigneró, i es compara la independència amb el full self-driving de Tesla o l'AGI promesa per Sam Altman —pastanagues de plàstic posades prou lluny perquè no hi arribem mai. Es recupera el joc de trobar l'homòleg anglosaxó del convidat, i la carta que surt és l'Andrej Karpathy. I, com mana la casa, la pregunta de l'esmorzar de forquilla: els ronyons amb all i julivert, celebrats com una de les millors respostes que ha rebut mai el podcast.

Suècia, la fika i per què els catalans som els suecs del sud

Abans d'entrar en matèria, una llarga digressió sobre els deu anys del David a Suècia. Explica la fika —joc de paraules invertint les síl·labes de «kaffe», avui ja una paraula pròpia— com un esport nacional: cap a dos quarts de quatre el país s'atura, els calendaris es buiden i qui es queda a la taula sense anar a compartir cafè i un bollo de canyella queda socialment assenyalat. Hi afegeix els costums que encara el sorprenen —et conviden a sopar però t'has de portar el menjar, i si l'ampolla de vi no s'acaba, se l'enduen— i la conclusió compartida que els catalans som «una mica els suecs del sud-est d'Europa». De propina, una teoria sobre com les llengües escandinaves es diferencien expressament tot i assemblar-se molt, amb el danès com el cas més extrem, i el paral·lelisme amb el serbi/bosni i amb el debat valencià-català.

Dues capes de canvi: els grans i els microcanvis

El nucli de la conversa és com navegar un canvi que ja no es mesura en mesos sinó en setmanes. El David distingeix dues capes: els grans canvis —l'adopció de la IA en el desenvolupament— i els microcanvis, on gairebé cada model nou genera un petit cisme. Recorda que l'aparició d'Opus el novembre de 2025 va transformar profundament la seva empresa, i que una versió com Fable pot provocar un cataclisme i fer-te tirar enrere tota una manera de treballar de la nit al dia.

Adoptar amb escepticisme i sense pressa

La recepta del David és tota una filosofia de l'adopció gradual: prendre-s'ho amb una dosi d'escepticisme, destriar el gra de la palla i no aplicar res cegament. Adverteix del perill d'invertir massa temps en «metafeina» —frameworks, capes, orquestradors— quan les iteracions són tan ràpides que el que construeixes queda obsolet en setmanes; treballar amb la convenció de fa dos mesos no passa res, i ho compara amb l'arribada del cloud computing o de les apps mòbils. Per gestionar l'allau, acumula inputs (Hacker News, gent de confiança) en unes notes i només els revisa quan té un bloc de tres hores sense interrupcions; té fins i tot un grup de WhatsApp amb ell mateix com a primer filtre. Il·lustra la volatilitat amb el truc, ja obsolet, de dir-li al model «ets el CTO d'Amazon»: funcionava amb un o dos models concrets i avui indueix més errors que no pas si no li poses aquesta restricció.

L'enginyer és qui resol problemes, no qui s'enamora de l'eina

Un dels amfitrions llança l'analogia del pagès que ara sembra amb un John Deere, una tauleta i drons —la professió es manté però les tasques canvien del tot—, i el David hi construeix la seva tesi: un enginyer és, en essència, algú que resol problemes, i el pecat és enamorar-se de la tasca o de l'eina en comptes de l'abstracció de resoldre-la. Reconeix sense complexos que el que el Claude li fa en tres hores és més del que ell faria en dos mesos i que «no se li cauen els anells». Com que mai va haver d'escriure assembler ni de comprar l'IIS de Microsoft perquè ja existia el commodity (Apache), ara toca fer el mateix: fer servir el que tens a l'abast i equivocar-se tantes vegades com calgui, perquè avui és més barat que mai. És un privilegi, diu, quan abans un error costava mesos de feina i, sovint, la feina.

La distància entre el que el client vol i el que entén

La part més esmolada arriba amb el dilema de la consultoria: si la IA et fa la feina més ràpid, com expliques al client que li cobres el mateix? El David hi veu una barreja d'ignorància tecnològica del que compra i del que ven, i recorda una frase de la seva dona —«because no one gives a shit»—: qui paga la factura no té ni idea de què costa provisionar un servidor o un backup, i el comercial a comissió no té cap interès a prioritzar-li res de més valor. No calia IA per veure que cobrar per una tasca repetida cada dues setmanes era un abús; només calia intel·ligència. Ara, però, les ineficiències es fan evidents —pagar 20.000 € l'any per fer, en realitat, mil inserts en una base de dades— i molta gent fa servir la IA com a excusa per renegociar preus. La seva esperança és que el benefici no se l'enduguin els «lladres de la IA» que et venen una app en tres hores, sinó que apugi la cultura digital de tot l'ecosistema; un canvi de mentalitat, més que de tecnologia.

Agents que pleguen quan plega el cap

Preguntat per quants agents té corrent alhora, el David confessa una política que ell mateix qualifica de dinosaure: quan plega de la feina, els seus agents «se'n van a dormir». No vol endur-se preocupacions noves al llit ni ser dels que despleguen a producció un divendres a la tarda; en manté dos o tres i vol poder saber en tot moment què està fent cadascun. Sobre el seu stack, explica que va construir Factory Floor, una aplicació nativa de Mac —ràpida, pensada només per orquestrar instàncies de Claude Code sense deixar-te ni escriure codi— i que, tres dies i mig després, Anthropic va treure el mode agent del Claude Code, que era justament el que ell necessitava.

El futur és local: menys núvol, més Mac Mini

La predicció del David per al 2026 és un retorn al processament local: un cop pots treure els models d'Anthropic i d'OpenAI de l'equació per al 90 % de les tasques, el següent coll d'ampolla que caurà serà tot l'ecosistema de CI/CD i de GitHub, que hauria de poder funcionar sense sortir a internet —potser amb una còpia sincronitzada o un nou protocol de Git. La paradoxa no se li escapa: l'home que va portar tota la infraestructura de Spotify al cloud ara reivindica fer-ho tot des d'un Mac Mini de casa, perquè així recupera el control. Ho enllaça amb el principi que atribueix al Mark Zuckerberg als inicis de Facebook —que qualsevol pogués desar el codi a l'editor i provar-lo a l'instant, sense build ni repositori— i amb la seva defensa de l'underengineering i dels feedback loops curts: els Macs d'avui són deu vegades més potents que el primer servidor que va comprar.

Preguntes ràpides: Siri, lladres del software i la gran cagada de 2006

La bateria final de preguntes punki dona per molt. Sobre si és pitjor el Siri o el DJ d'Spotify, el David —ex-Spotify i coneixedor de qui hi posa la veu— defensa que el DJ és una meravella i sentencia que el Siri és molt pitjor, tot i el greuge, entre els amfitrions, que el DJ «parla massa» i talla la música. A qui és «el lladre del software català», el David declina posar-hi nom i reflexiona sobre els que dissimulen mancances venent cursos de «jo t'ensenyo a fer això», ara que molts creadors de contingut s'han quedat sense feina per culpa de la IA. Buscant el Pieter Levels català —títol ja atribuït al Gerard Jiménez de subvencions.cat—, aprofita per reivindicar qui fa coses per amor a l'art: en Jordi Mas, o en Sergi Álvarez, creador de Radare, el programari de reverse engineering que fan servir agències de seguretat de tot el món. I confessa la seva cagada més cara: cap al 2006, la seva empresa —fundada el 1999 amb l'Albert Horta i en Julien amb 83.000 pessetes cadascun— va guanyar un concurs per digitalitzar biblioteques de tota Catalunya, però l'administració pagava a 180 dies, van haver de contractar i formar gent, i tot i fer una feina excel·lent hi van perdre molts diners; un any després, cremats, van tancar la persiana. On més diners ha fet perdre? A Spotify, comprant mil servidors que no calien.

El cliffhanger de la T-Mobilitat

Es queden sense temps just quan tocava obrir el meló de la T-Mobilitat, i el deixen com a cliffhanger per a una segona part, amb una crida a l'audiència perquè qui sàpiga com s'ha cuinat aquell tema hi enviï testimonis anònims —fins i tot amb la veu distorsionada. En l'acomiadament, el David no demana res per a ell: el millor que pot fer la comunitat de Foc a Terra, diu, és fer divulgació i ajudar l'audiència a separar el gra de la palla, perquè apujar el nivell dels qui inverteixen, emprenen i dirigeixen serà bo per al país i per a tothom.