Programar amb IA la rentadora

El Revolut i els perks que no fem servir

L'episodi arrenca amb una tanda de preguntes ràpides que acaba en digressió. Un dels dos explica que fa servir NordVPN perquè treballa molt des de cafeteries, i que hi va anar a parar només perquè li ve inclòs al compte de Revolut. El que li ha guanyat el cor no és la VPN sinó el que hi han anat afegint: avisos de filtracions, rotació de contrasenyes i, l'última, un bloquejador de banners de cookies que no s'esperava gens.

D'aquí surt una observació més general: cada cop més gent respon «perquè m'ho inclou el Revolut» quan li preguntes per què fa servir un producte. El catàleg és amplíssim —Masterclass, WeWork, ClassPass, fins i tot Tinder— i precisament per això se n'aprofita una fracció mínima. Ho comparen amb l'American Express, que compensava si viatjaves i era un forat negre si no: Revolut n'ha baixat el model a una demografia més jove. És l'Amex dels millennials.

El fil de WhatsApp que es va desbocar

El tema de l'episodi va néixer al grup d'oients. Algú va demanar temes, algú altre va deixar caure una cosa sobre detergents i, entre un divendres a la nit i el dissabte al migdia, el grup va acumular més de cent missatges sobre rentadores, sabó i suavitzant. La pregunta original era d'experiència d'usuari, no de química: per què una rentadora no pot tenir un dipòsit gran de detergent i un altre de suavitzant, com el de gasolina d'un cotxe, i anar-ne agafant el que necessita. La resposta curta és que ja n'hi ha que ho fan; la llarga ocupa mitja hora d'episodi.

Abans d'entrar-hi, un preàmbul per donar crèdit on toca: la rentadora, la nevera i el rentaplats són les grans palanques silencioses de la productivitat del segle XX, i probablement han alliberat més temps a la societat que internet o els models de llenguatge.

El cercle de Sinner i el salt al detergent

La part tècnica passa per Herbert Sinner, un químic de Henkel que el 1959 va formalitzar el cicle de rentat com un sistema tancat amb quatre palanques: temperatura, temps, acció mecànica dins del tambor i química. Si en baixes una, n'has de pujar una altra per obtenir el mateix resultat.

Aquí entra la regulació. L'Energy Star i les normatives d'eficiència han empès les rentadores a gastar menys, i com que escalfar l'aigua és gairebé el 90 % de l'energia del cicle, la palanca més fàcil és baixar la temperatura. Els programes per defecte renten cada cop més fred, i la gent fa servir el que ve per defecte.

I el sabó no funciona bé amb aigua freda: precipita amb el calci i forma micel·les. Fa de pont entre l'aigua i el greix perquè té un cap hidròfil i una cua hidròfoba, però aquesta química necessita temperatura; el detergent, en canvi, no. La conclusió que en treuen és que la normativa ha fabricat el producte. Hi afegeixen, mig en broma, Aigües de Barcelona al lobby, perquè el calci de l'aigua empitjora encara més el rendiment del sabó.

El suavitzant actua per addició

El suavitzant mereix capítol propi. Tota la resta del que poses a la bugada treballa per extracció —el detergent extreu el greix del teixit—, però el suavitzant és un tensioactiu catiònic que s'adhereix a la roba mullada, que té càrrega negativa. És a dir, treballa per addició: diposita una capa que enganxa les fibres i mata l'electricitat estàtica.

Aquesta capa és exactament el que fa mal. Fa que les tovalloles eixuguin menys, que els teixits tècnics perdin la capacitat d'extreure la suor i que s'hi acumulin residus, bacteris i olors. Estàs pagant perquè la roba eixugui pitjor i et duri menys. La recomanació és directa: no compreu suavitzant. Tots dos expliquen que fa anys que no en fan servir i que la roba surt igual.

Vendre rentadores és mal negoci; vendre sabó és boníssim

La part econòmica tanca la conspiració. Vendre rentadores és dels pitjors negocis que hi ha: el producte dura deu anys, és intensiu en capital, necessita fàbrica, els marges són dolents i el client no és teu sinó de MediaMarkt o d'Amazon, perquè ningú entra a la botiga demanant una marca. El sabó és el contrari: una recompra mensual per a tota la vida, amb fidelitat de lineal i sovint inconscient. Amb cinc rentats la setmana són uns 260 l'any, i per cada rentadora venuda Procter & Gamble ven milers de vegades.

De manera que els fabricants fan el moviment evident: posar dipòsits a les màquines perquè hi posis les seves càpsules. És el model de Nespresso aplicat a la bugada. Hi apareix també el format —el detergent líquid és en bona part aigua transportada en plàstic— i l'experiència de passar-se al sabó en pols o a tiretes de cartró sense notar cap deteriorament.

La IA com a manual d'instruccions de la casa

El gir cap a la segona meitat és una tanda de preguntes i respostes sobre casos d'ús domèstics. El patró que descriuen és fer una foto del que s'ha d'arreglar i demanar tres o quatre maneres de resoldre-ho, classificades per cost, temps i nivell de traça, dient explícitament que no ets gens manetes i que no tens els materials. També serveix per trobar el manual d'un electrodomèstic descatalogat i adaptar-ne la resposta a la pregunta concreta.

L'anècdota que il·lustra la manca d'estàndards: una rentadora heretada tenia el detergent i el suavitzant al revés respecte de l'anterior, i durant mesos els va anar posant creuats sense que la roba en sortís diferent. Com si els cotxes portessin els pedals canviats segons el fabricant.

Caminar i parlar, i deixar que el context s'acumuli

Marc explica la pràctica que més li està rendint. Té una carpeta per projecte —una de Foc a Terra, una d'RSS.com, una personal— plena de markdowns i JSONs, i com que pensa millor movent-se, surt a caminar i buida tot el que té al cap en una nota de veu, en català, per projecte, sense barrejar-los. Després la transcriu, la passa per un script propi i comença la conversa des d'allà.

L'script fa dues coses i cap toca el que ell ha dit: arregla el que el transcriptor ha entès malament i corregeix els noms propis, i quan no en té prou context, pregunta. Recomana també posar pointers al CLAUDE.md personal cap a les carpetes de feina. En una d'aquestes sessions va explicar la seva vida des dels divuit anys i va pujar l'agenda de contactes en CSV perquè hi vinculés la gent. El takeaway que li semblava poc obvi: com més informació li dones, encara que sigui bruta, més probable és que trobi la connexió, i els rèdits arriben després.

El mode de veu de Claude ha millorat

Aquí hi ha una actualització en directe: fins avui el mode de veu de Claude li semblava molt pitjor que el d'OpenAI —temps de resposta dolents i molts problemes amb el que no pronuncies bé— i avui l'ha sorprès, amb respostes gairebé instantànies i mitja hora de conversa útil sobre tres temes. La recomanació és que si no fas servir el mode de veu mentre camines, et deixes una part gran del valor.

Hi lliga l'anècdota del Javi de Mapit, que va tenir un moment de pànic quan un canvi de pla de ChatGPT li va fer perdre el model on tenia tot el context acumulat. És la mateixa por que empeny a tenir-ho tot en una carpeta pròpia i no dins del producte.

L'arbitratge s'acabarà: ets el programador de React del 2015

La reflexió de fons és que ara hi ha un arbitratge obert, perquè molt poca gent està explorant la frontera del que es pot fer com a treballador del coneixement, i que s'acabarà en mesos o pocs anys, quan el producte sigui prou bo perquè hi arribi qualsevol. La comparació és amb el programador de React del 2015: et durarà el que et durarà.

També discuteixen l'argument que algú els pugui «treure» aquesta tecnologia i el troben pobre: no hi ha precedent d'una tecnologia que canviï la societat a aquest nivell i després es retiri, i aquí hi ha un negoci que funciona al darrere. Es poden creure un pic de preu per token, però no una realitat econòmica que la faci cara per sempre.

Un second brain que no depengui de l'arnès

L'altre amfitrió hi explica el cas paral·lel: s'està construint un second brain en markdown, deliberadament fora del format d'Obsidian per no dependre d'un protocol propi. La IA hi processa l'entrada i la sortida, però no és propietària del context, de manera que si demà canvia d'eina tot hauria de continuar funcionant igual.

L'argument que hi posa a sota ve d'una lliçó de producte: quan van arribar les aplicacions mòbils, la majoria d'empreses van replicar 1 a 1 la web al mòbil, i molts bancs van haver de llençar la primera app i refer-la al cap d'un any. Aplicat aquí, una aplicació de diari no hauria de ser només un diari: hi guarda també el que abans anava a Apple Notes —la nota de les talles de roba, perquè les del Zara i les de l'H&M no coincideixen— dient-li que ho recordi sense saber quan ni com ho demanarà. I el sistema li proposa enllaços entre notes, com faria Obsidian.

Cercar és fàcil en física; trobar és fàcil en digital

La imatge que hi apareix per respondre-hi és la de tenir la mateixa biblioteca en paper i en Kindle. L'estanteria física és fàcil de cercar, perquè la veus tota i té jerarquia visual, però difícil d'hi trobar una cosa concreta; la digital és exactament al revés. El que s'hi descriu és un pont entre els dos mons, i és el cas d'ús que ha absorbit productes com Readwise.

Àlex tanca amb pràctiques d'ús diari: recerca profunda sobre correus que fan mala espina o sobre un repositori de GitHub amb tres estrelles abans de fiar-se'n, recuperar valor de dades exportades d'aplicacions velles —dotze anys de check-ins a Foursquare— i fact-checking de notes de premsa demanant quins biaixos hi ha. I el backlog: en tancar Pocket, tres-cents articles exportats i pentinats per descartar els 404 i els que han perdut vigència.