alexAI i marcOS

Torna el «pim, pam» i la maledicció dels exconvidats

Rescaten un format ancestral que no feien des del setembre del 2023: el «pim, pam, pim, pam», la llista de temes acumulats que mai aconseguien tancar. L'avís va per endavant —es grava el 22 de juliol i no surt fins a l'agost—, així que tot s'ha d'agafar amb lletra petita. Un dels dos s'ho anava apuntant en una llibreteta amb la fórmula «què en pensarà l'Àlex d'això».

De propina neix una idea d'episodi: què ha passat amb els exconvidats de Foc a Terra, perquè cap d'ells no té una bona notícia. En diuen «la maledicció» i proposen fer-los una mena de quarterly. Bon moment, també, per tornar a convidar l'Anna Navarro, que ara sí que podria parlar a calzón quitado.

El teclat d'OpenAI, una broma amb botiga pròpia

El primer producte de hardware d'OpenAI els sembla, directament, una broma: recorden els memes de quan es va popularitzar el Cursor, quan el nou teclat de programador seria només un tabulador i un botó de denegar. Va generar molt poc rebombori. Un hi veu el precedent del gadget que Figma va treure amb Teenage Engineering, l'empresa favorita de la qual mai no es compraria res per manca de necessitat.

La lectura és que tot plegat és un test, amb una analogia boníssima: la parella que es compra un gos abans de tenir un fill. I un test desacoblat, perquè per comprar-lo has d'entrar a la botiga d'OpenAI, allà on venen samarretes i imants de Codex. La curiositat real és què sortirà dels laboratoris de Jony Ive.

Mòbils totxana i quin aparell tindria sentit de debò

De què hauria de ser aquest dispositiu? La idea que els encaixa és un altaveu portable, tipus Alexa però que te l'emportis: un mòbil no pot ser, perquè arrossega el gating del sistema operatiu, i ha de ser alguna cosa que el bypassegi i que tingui utilitat en si mateixa. I el Rabbit? Deu ser en aquella illa de plàstic flotant enmig del mar d'Indonèsia.

D'aquí surt la millor imatge de l'episodi: si fa vint anys t'haguessin dit que tothom aniria amb un catxarro enorme a la butxaca, hauries respost que una totxana no pot ser el futur, quan les pel·lícules prometien rellotges amb hologrames.

El bus 6, laboratori del món real

L'única interacció amb el món real d'un dels dos és el trajecte de casa a l'estudi, i el bus 6 és el seu test. Hi ha dues coses que el fascinen: el percentatge de gent incapaç d'aixecar el cap del telèfon per saber a quina parada està, i la destresa de les noies joves, amb el dit movent-se cap a l'element de la interfície abans que aparegui.

El paral·lelisme amb la IA arriba sol: hi ha gent que fa cursos corporatius d'AI proficiency i té un xatbot que li millora els correus, convençuda que això és la frontera, i qui ha vist el que es pot fer amb un Claude Code ben muntat sap que no és el mateix aparell.

El Light Phone clamshell i el consell del Reduce Motion

En Marc invoca un punt que no tenia a l'agenda: hi ha una nova versió del Light Phone, el telèfon que sempre ha volgut i mai no ha tingut, ara en format clamshell. Però està tan lligat a l'ecosistema d'Apple —notes, podcasts, contrasenyes— que no el veu com a reemplaçament, sinó per deixar el mòbil a casa.

El que sí que el desespera són les animacions, quan el seu cervell va molt més ràpid. Existeix una opció d'accessibilitat que gairebé ningú implementa, reduce motion, i el telèfon es torna menys addictiu perquè desapareix el plaer d'estirar la pantalla i fer-la rebotar. L'altre ho havia provat fa anys amb resultat desastrós —tot igual de lent però a base de tocs secs— i promet tornar-hi.

Un design system per a un grup de punk

L'Àlex obre el seu meló de vibe coding. Vol reactivar el seu grup de música i es va trobar una web amb un disseny que recordava haver iterat molt, però fosc, ple de grisos sobre negres i per tant poc accessible. Un grup de punk no té les obligacions triple A d'un banc, però com que costa zero s'hi va posar.

Va acabar en dues peces: el seu propi design system —cosa que no havia fet mai malgrat haver-ne vist molts per la feina a MarsBased— i una auditoria d'accessibilitat amb pàgina comparadora, l'element actual a l'esquerra i el millorat a la dreta, amb la puntuació de cadascun. Ara hi afegeix un slider per decidir quant d'accessible el vols i veure quins trade-offs t'endus: una eina per als clients que insisteixen que el disseny se'l fan ells.

Al marge, dos apunts. En Marc li fa notar que ha dit «isolat» i dubta que sigui al diccionari de Pompeu Fabra —i perd, perquè «isolar» ve d'illa. I sí, les webs fetes amb Claude estan totes tallades del mateix patró, però això ja va passar amb el Bootstrap.

Software d'usar i tirar, com als anys 2000

La reflexió que els uneix: és un retorn a quan et feies el teu propi software —els skins del Winamp que obries amb el notepad sense saber programar, el que et muntaves per als fòrums de phpBB.

A MarsBased van canviar el motor de la seva web per Sanity sense tocar la xapa i la pintura, i per validar la migració l'Àlex es va fer una eina que recorria el sitemap del web vell, visitava cada URL a la versió nova i comparava captures senceres per treure'n un percentatge de similitud. No l'ha tornat a fer servir mai més. En Marc hi posa el seu: a RSS.com la importació de podcasts d'altres plataformes era una moneda a l'aire, perquè cada feed fa servir els tags que vol, i es va muntar un servei —només per a ell— que compara l'importat amb l'original i audita què no ha passat. I el seu IMDb particular, per saber quin és el seu combo d'actors i directors: software per a un N d'un, però que funciona molt bé.

Mac Mini o Hetzner, i el títol de l'episodi

En Marc va estar molt a punt de comprar-se un Mac Mini, però una conversa llarga amb el seu repositori personal de Claude Code va acabar amb la recomanació contrària: res de Mac Mini, aixeca un Linux al cloud. Ara ho té tot en una màquina d'una empresa alemanya —l'Àlex li endevina el nom, Hetzner—, per SSH i darrere d'una VPN amb Tailscale, perquè és minimalista i no li agrada tenir trastos.

I aquí surt el títol. El repositori es diu marcOS, com macOS però amb el seu nom, i li fa il·lusió que se li vegi «marc» en petit i «OS» en gran. L'Àlex respon a l'instant que ell li hauria de posar alexAI, i tots dos coincideixen que allò ja és títol d'episodi. La resta la completa un theme de CSS compartit perquè totes les miniapps es vegin igual i un dashboard amb les caixetes actives a dalt i les pendents a baix. Una guarda els seus anàlisis de sang des del 2013: una espècie de Holo, però per a ell sol.

Fable, Anthropic i el preu de l'escassetat

El repàs d'IA arrenca pel model Fable: allò que havia de ser la IA que destruiria països sencers ha acabat regalat, amb un cupó de cent dòlars. Un dels dos hi veu una pèrdua de credibilitat, perquè els xinesos els passen per la dreta amb models open source i gratuïts que performen millor, i l'únic lock-in que queda és el d'ecosistema. Repassen la genealogia: primer Mythos, que no es podia treure perquè s'acabava el món i es va donar a les cinquanta empreses més rellevants del planeta; després Fable, amb accés limitat per dates —no per por de la fi del món, sinó perquè el model és tan car que no el pots servir.

Al dia a dia, però, la diferència s'aprima —un dels dos confessa que sovint s'oblida que treballa amb Sonnet en comptes d'Opus—, i d'aquí surt el take controvertit: entre un Haiku amb l'esforç al màxim i un Fable amb l'esforç mínim, tots dos es queden el primer, perquè el retorn de donar-li més inferència és més gran que el de l'envergadura del model. Fer servir Opus Max, diuen, és com anar amb un Porsche Turbo per Barcelona. I hi cap el millor concepte de la nit: l'Àlex es defineix com un ex-ex-desenvolupador, perquè va deixar de programar fa quinze anys i ara ha deixat de deixar-ho.

La cara fosca: models que sempre et proposen una tasca

L'única queixa de fons ve de qui es declara molt optimista amb aquesta tecnologia: els models estan tan orientats a resoldre que, encara que només facis una pregunta, sempre t'acaben oferint una tasca. La teoria és que està fet expressament, que és maximització de tokens: el «per un euro més tens les patates grans» del Burger King.

El contrapunt el posa l'Àlex, que es descriu com a extremadament ocupat i caòtic: abans feia estrictament el necessari per tancar una tasca i mai no documentava res ni actualitzava el CRM. Ara sí. El cas real és la negociació d'un data processing agreement amb un client amb moltes peticions sobre les clàusules: a cada canvi li recordava les que quedaven i que abans d'enviar havia d'actualitzar l'ordre dels annexos. Amb disset clàusules, sempre te'n passa una per alt.

Fe d'errates: el Mapit no és només per a Hondas

Tanquen amb el patrocinador, Mapit, que està contractant gent de producte i d'enginyeria —amb l'avís que quan surti l'episodi segurament ja hauran trobat la persona—, així que decideixen posar l'enllaç a la descripció. I amb una fe d'errates que l'Àlex encarrega a en Marc perquè és més tècnica: a la primera falca van dir que el dispositiu només funcionava per a Hondas, i no és veritat. Funciona amb qualsevol moto; amb la Honda el que passa és que està integrat. En Marc s'hi juga el dinar del dimarts i demana la font: t'ho ha dit l'Anna o el Javi? Els dos. Quan intenta desqualificar-la insinuant que l'Anna no domina tant el producte, arriba el veredicte: «T'he pillat. Pagues tu dinar».