Foc you, Tim Apple

Per què tornem a parlar d'Apple si hem deixat de ser fanboys

Marc obre l'episodi preguntant-se a qui satisfà aquest monogràfic. Àlex confessa que el seu fanboyisme d'Apple ha caigut "d'una manera estrepitosa" fins a ser inexistent: ara és "ateu" del tot, només mira les keynotes "en diagonal" o pels resums de vuit minuts. Marc, que amb vint i pocs anys hauria pogut fer un viatge a Cuba per comprar-se un iPhone, ara és també agnòstic. Però l'empresa segueix sent una de trilions americans i el relleu generacional a la pime de Cupertino demana monogràfic.

Quinze anys clavats: el relleu i el successor

A Tim Cook li agraden les rodones: va agafar el timó l'agost del 2011, després del relleu de Steve Jobs, i el deixarà el 31 d'agost del 2026, quinze anys exactes. La sortida no era cap sorpresa, però sí que ho ha estat el successor: durant anys el rumor era Jeff Williams, i finalment l'escollit ha estat John Ternus, el responsable de hardware. Cook no marxa de veritat —passa a ser executive chairman dins el board—, una figura que els hosts reconeixen amb sorna que pot voler dir trenta mil coses.

El "shit sandwich" de Trump a Tim Apple

Donald Trump ha celebrat la sortida amb un post a Truth Social. Marc el descriu com una mostra del reality distortion field que Trump comparteix amb Steve Jobs, amb la diferència que Trump sempre fa que tot tingui a veure amb ell. El post arrenca dient que amb Cook la companyia ha anat encara millor del que hauria anat amb Jobs viu, i de seguida deriva cap a com Tim el trucava demanant ajuda al començament del primer mandat amb un problema que "només jo podia resoldre", incloent-hi el famós "Tim Apple!" (Cook, en parèntesi). Àlex el qualifica de shit sandwich de manual: dues capes de compliment al voltant d'una capa gruixuda de propaganda personal. La prosa, hi afegeix Marc, recorda els "oigan" del Jair Domínguez —gent que té teclat però no pantalla, alterna majúscules a l'atzar i no acaba mai una frase.

Per onze en quinze anys: el coet que ningú no va estavellar

Per als titulars: Cook va heretar una empresa de 350 mil milions de dòlars i en deixa una de gairebé quatre trilions —per onze en quinze anys— i, a sobre, ha reduït el float via un programa de buybacks tan agressiu que els hosts diuen, mig en broma, que a aquest ritme Apple acabarà tornant a ser privada. Però la pregunta interessant és quina ha estat la seva millor decisió, i la resposta de Marc és deliberadament humil: la millor cosa que ha fet Cook és no cagar-la. Va heretar l'última cosa de l'era Jobs —l'iPhone, possiblement el millor producte de la història— i l'ha estirat a la perfecció: res de Fire Phone, res de Facebook Home, cap cagada estructural amb la mare dels ous. La proesa de fons: ni un sol product recall en quinze anys a aquesta escala de hardware. Hi va haver el BendGate de l'iPhone 6 i la dècada nefasta del touch bar i el teclat butterfly a l'època final de Johnny Ive amb hardware i software a la vegada, però amb l'iPhone, ni un.

Tres productes amb el seu nom: AirPods, Apple Watch i (sobretot) els serveis

Els hosts li atribueixen tres aportacions de mandat. Els AirPods sense fil del 2016 són 100% un producte de Cook i, per Marc, el millor que ha fet mai Apple sota el seu lideratge. L'Apple Watch del 2015, primer gran llançament post-Jobs, encaixa també amb el perfil personal d'un Cook que viu literalment al campus, fa molt esport i té obsessió per la longevitat.

El take polèmic de Marc és que la gran aportació han sigut els serveis. La línia d'iPhone ja toca sostre físic —650.000 dispositius al dia, 250 milions l'any, més de 3 mil milions acumulats des del 2007— i el geni ha estat treure euros addicionals de cada dispositiu instal·lat: Apple Pay, Music, TV+, AppleCare i, sobretot, l'App Store. Hi entra l'acord amb Google pels 20 mil milions anuals per ser cercador per defecte, una xifra que no és facturació sinó profit directe, sense marges.

AppleCare i la conversió d'incertesa en risc

Àlex confessa que cada cop que es compra un iPhone car cau a la trampa de comprar AppleCare per trenta euros, encara que sap que és un dels negocis amb millor marge de la història. Marc en defensa la tesi sobre les assegurances: el que venen no és la indemnització, sinó la conversió d'incertesa en risc. La incertesa és l'angoixa de "se'm pot trencar l'iPhone"; el risc és "pago tant i, si passa, em donen tant". A sobre, durant l'any que cobreixes, Apple està asseguda sobre la pila de cash sense haver-te canviat encara cap dispositiu. Si no te'l canvien mai, és pur marge.

Apple Silicon, el binning i el MacBook Neo

L'altra gran línia que els hosts aplaudeixen és Apple Silicon. La compra de PA Semi ve de Steve Jobs, però portar la idea fins a l'extrem —que tots els dispositius comparteixin arquitectura i que els xips arribin als Mac— és cosa de Cook. La renaixença del Mac surt d'aquí i d'haver-los tret del fang del butterfly. La joia és com han industrialitzat el binning: la fabricació de xips és un procés estocàstic, una part dels que surten de la línia tenen nuclis defectuosos, i Apple ha convertit aquesta merma en un sistema de tiers (un MacBook Air amb xip "superior" no és més que un xip amb un parell de nuclis més actius). El nou MacBook Neo és el cas extrem: porta xips defectuosos d'iPhone Pro que altrament s'haurien tirat. És computació gratis: una "economia circular dins la línia de producció" que per a Marc és el llegat operatiu més clar de Cook.

Apple in China: l'offshoring com a peatge per dispositius barats

Marc recomana el llibre Apple in China: explica com Occident va decidir externalitzar tota la seva producció industrial a la Xina a canvi que els seus ciutadans tinguessin tecnologia barata. Ara que el reshoring és de moda, ajuda a desmitificar la conversa: tenir iPhones a 800 euros en lloc de 4.000 era condició necessària per fer la jugada. La part menys glamurosa va anar a càrrec de Cook, que va vehicular el trasllat amb la conseqüent pèrdua d'IP i de capacitat productiva pròpia que ara estem recollint en forma de tensió geopolítica.

La cadència matemàtica i la línia de producte expandida

Una virtut sovint subestimada del mandat és la previsibilitat. Abans, un iMac podia passar cinc anys sense actualització; un MacBook Air, tres. Ara hi ha una cadència gairebé matemàtica: iPhones i Apple Watches al setembre, Macs a l'octubre, M nou cada sis mesos. La línia s'ha expandit i alguna gent es queixa que ja no s'entén, però els hosts conviden els crítics a entrar a la pàgina de Samsung o LG abans de protestar.

Les cagades reals: Vision Pro, l'App Store i la incògnita de la IA

Negatius hi ha pocs però existeixen. Les Vision Pro són per Àlex la cagada més clara. L'avarícia a l'App Store —la guerra dels percentatges, els litigis, la pressió que va acabar empenyent la regulació europea— és per Marc l'error de personalitat més evitable: pressió innecessària que va provocar un efecte Streisand. El cotxe és més una oportunitat perduda que una cagada, perquè mai va arribar a producció. Sobre la IA, ningú ho té clar: Apple és l'única Mag 7 que no està cremant tot el cashflow lliure en datacenters, i això tant pot ser visionari (comprar datacenters a 30 cèntims el dòlar quan rebenti la bombolla) com una cagada generacional. Àlex no es vol mullar: l'escenari encara no s'ha materialitzat.

La cagada per omissió i el cash de la casa

Marc força una pregunta més afilada: les cagades per omissió. La resposta fàcil seria de nou la IA, però aquesta és un question mark. La que li ronda al cap és més terrenal: Apple va matar la línia d'AirPort, els seus routers domèstics —brutalment bons— justament quan Amazon estava a punt de llançar Alexa i tot l'esclat de la connected home. Apple va ser un zero en aquella categoria, i es nota. El patró de fons és el mateix que explica el cash hoarding extrem de l'empresa: la seva adquisició més gran de la història és Beats, 3 mil milions de dòlars (Microsoft en va pagar 60 per Activision; OpenAI fa quatre dies en va pagar més per un pòdcast). Cook ha estat sempre prudent amb l'M&A i agressivíssim amb els buybacks, i per això ara mateix podria pagar en metàl·lic qualsevol moviment.

Veredicte: més bé que mal al planeta

Tanquen sense fer broma: a Tim Cook el recordaran com algú que ha fet més bé que mal al planeta. Vista la dimensió de la cosa que tenia entre mans —el coet que va heretar i no va estavellar—, és un llistó més alt del que sembla.