Chief Baratech Officer, amb David Baratech

Una tertúlia que comença cansada del tema

L'episodi arrenca amb el primer titular que un dels amfitrions ha vist en obrir el YouTube: el CEO d'Anthropic advertint la CNN que els swarms d'agents d'intel·ligència artificial poden amenaçar la humanitat. La reacció és de fatiga abans i tot de començar. La conversa ve calenta perquè abans de gravar ja havien fet tres quarts d'hora de pretertúlia i van decidir no tallar-la.

El que constaten és la velocitat amb què ens hi adaptem: si Asimov aixequés el cap diria que ja vivim a l'era de la superintel·ligència. El concepte d'intel·ligència general s'està desvirtuant perquè la línia es va movent: amb la definició que hauries donat el 2024, avui ja l'hauríem creuada.

El rànquing de villans i la paradoxa de qui construeix l'apocalipsi

Surt un rànquing de dolents —Dario Amodei, Sam Altman, Elon Musk, Zuckerberg— i el que de debò molesta no són les empreses sinó l'abanderament: el que estic creant es carregarà el món, però deixeu-m'ho fer a mi, que jo sé com fer-ho bé i els altres no. La comparació que fan és domèstica: és com dir que tens molts ganivets a casa i que no saps si demà mataràs algú. Si n'estiguessis tan convençut, el dia de sortir a borsa vindria el regulador a dissoldre't la companyia. L'objecció és la de sempre, teoria de jocs: si no ho fas tu ho farà un altre, i més val fer-ho jo, que jo sí que ho controlaré. Que és exactament el discurs que, com apunten, històricament acaba en camps d'extermini.

Tres antirregulació que de cop i volta demanen regulació

El fenomen que volien posar sobre la taula és l'alineament sobtat de tres perfils que s'havien portat a matar i que sempre havien estat contra regular res. La lectura del convidat és doble: el meme dels tres Spiderman —a veure qui es mou primer— i que els principis es demostren quan et costen diners. Ningú no diu «independentment del que faci la resta, això és el que crec que he de fer»: tots condicionen el seu compromís al dels altres. D'aquí surt la tesi del càrtel —regular fins que només quedin tres o quatre empreses i concentrar-se a competir contra la Xina— i una de més prosaica: se'ls acaba el temps, i coordinar-se és una manera de comprar-ne.

Hi afegeixen la part conspiranoica, assumida com a tal: el cas Mythos, l'atac a Hugging Face i un de nou a RubyGems —el repositori central de Ruby—, i la pregunta de si es deixen passar deliberadament per tenir arguments amb què tancar l'oligopoli. També el becari que va dimitir al cap de sis setmanes, quan encara no sabia on eren les sortides d'emergència, posant un 10 % de probabilitat que tot se'n vagi en orris: amb quina fórmula?

La Xina: regulada o censurada?

La narrativa que la Xina no regula no s'aguanta: regula molt, però la capa d'aplicació i no la frontera. Qualsevol contingut generat amb IA hi ha de portar el seu disclosure, una cosa que aquí encara no ha arribat —el mateix dia corria una imatge falsa de Trump on la noia tenia sis dits. Es pot llegir també com a control dels dissidents, i d'aquí la precisió que aplaudeixen tots: regulada o censurada?

El moment més fi és el de la destil·lació: les empreses americanes no poden destil·lar el model del competidor perquè els ho impedeixen els Terms of Service, i a la Xina no. La cadena que en resulta és perniciosa: els models frontera es desenvolupen als Estats Units, els xinesos els destil·len, i els americans acaben destil·lant els xinesos per a la versió següent. Hi ha també una diferència d'ànim: allà hi perceben entusiasme i oportunitat; aquí, només que ens matarà i ens prendrà la feina.

Europa: el PIB i el decret dels centres de dades

Fa vint-i-cinc anys el PIB europeu i l'americà eren el mateix; ara l'americà és el doble. Els sorprèn positivament que des d'un dels pilars de la Unió comenci a sortir algú dient que potser ens hem passat de frenada regulant-ho tot. I fan una distinció que sovint es confon: no tenir les tecnològiques aquí no és la conseqüència d'haver quedat enrere, n'és la causa. El capital no ve per regulació, per retorn i per traves fiscals, i el poc que creix aquí s'acaba comprant. L'exemple de la setmana és local: un projecte de reial decret que posa límits importants als centres de dades i que ha generat un bon enrenou, perquè Amazon, Microsoft i companyia tenien projectes de CPD a Espanya i es podrien trobar havent de recollir cable.

Science corner: com ens extingirem, exactament

La secció d'en Marc enllaça amb la tertúlia per un salt de fe: sent constantment que la IA ens matarà a tots, però ningú no li explica com. Planteja la pregunta amb les regles ben definides —dins de les nostres vides, i extinció vol dir que no en quedi ni un— i tots dos interpel·lats diuen que no: sempre quedarà algun zumbat en una cabana de pastors als Carpats, sense accés a la xarxa elèctrica. Això obre la fantasia del búnquer a la Garrotxa, amb pou, plaques solars, una tanca ben alta, una colla de gossos amb mala llet i el teu model en local.

La part més substanciosa és la taxonomia. Una IA alineada progressa amb tu; una de desalineada decideix que som una raça inferior; i n'hi ha una tercera, batejada allà mateix com a «inalineada», que fa exactament el que li hem demanat però portat a l'extrem: el problema del clip, el «say the word» quan ja no queda ningú per dir-la. Sobre el com, descarten els míssils nuclears —hi ha l'air gap i és massa sofisticat— i es queden amb un virus dissenyat al laboratori, un covid amb vitamines. L'objecció que hi oposen és bona: tendim a atribuir a la malevolència coses que s'expliquen per la ineficiència o l'estupidesa. I queda una pregunta oberta: i si no és una IA, sinó un eixam d'agents posant-se d'acord en un tauler d'anuncis amb un idioma inventat?

David Baratech, el convidat que arriba més tard de la història

A la mitja hora de programa, i amb el rècord ja assegurat, l'Àlex presenta el convidat: un home que ha passat de muntar un súper online on pots afegir alvocats, nabius i pit de pollastre sense tocar el gènere, a omplir el carret amb empreses que venen per Amazon. Passat a T-Systems, segon empleat de Trovit, cofundador d'Ulabox —un dels primers supermercats online pure player d'Espanya— i ara a YABA, que ha aixecat uns 75 milions entre equity i deute per comprar sellers, optimitzar-los i escalar-los. El primer test és l'esmorzar de forquilla: cap i pota, del Gelida, que el classifica al club dels guisats —el de l'Àlex— i no al de les truitetes, on hi ha en Marc.

Ulabox: el miracle logístic i les cagades que costen diners

El problema sistèmic que Ulabox va atacar era l'experiència d'usuari, amb la llegenda de fons que els supermercats la feien dolenta aposta per empènyer-te a la botiga física. Les respostes a les preguntes punquis són generoses: el pitjor dia professional va ser un term sheet retirat els primers mesos; van estar a punt de tancar quatre o cinc vegades; la comanda més cara va ser d'alcohol per una farra, uns mil euros —i sí, superior al que ell va percebre per la venda de l'empresa. La cagada més cara del seu departament: una campanya mal plantejada que en menys de vint-i-quatre hores es va menjar tres mil euros per deu o dotze vendes. I el capítol de les traduccions automàtiques al català, amb el mític «va venir blanc».

Amb unes divuit mil referències al pic, el que més troben a faltar és el que cap altre e-commerce de supermercat fa: comprar als mercats locals. Hi havia una operació dins de cada mercat que anava a peu per les parades, ho consolidava en una habitació cedida, una furgoneta ho recollia a hores fixes i t'arribava tot en una sola entrega.

Per què el súper online no acaba de funcionar

El diagnòstic és d'incentius: has acostumat la teva audiència a recórrer passadissos, omplir un carro i endur-se'l a casa, i pretens competir-hi online amb unes operacions més cares i sense poder apujar el preu. I la densitat, que sembla l'avantatge del model per maximitzar entregues per furgoneta i hora, juga en contra, perquè a la mateixa conclusió hi van arribar Mercadona, Condis, Bonpreu i Ametller Origen i pots acabar amb deu supermercats en quatre-cents metres. Preguntat què hauria calgut perquè Ulabox triomfés, no assenyala el talent sinó el model «formigueta», molt propi de l'emprenedor català: potser calia aixecar tant o més diners i jugar-s'ho tot durant un any o dos.

YABA, Bending Spoons i l'era de l'operació

Sortint d'Ulabox pensava muntar un SaaS, fins que el Rubén Ferreiro li va inflar el cap; amb el Sergi i dos socis més, l'Àlex Fresneda i el Pachi Archanco, es van deixar encigalar per un model ultrafinancer: una mica d'equity per arrencar i molt deute per comprar, fins a unes vint-i-cinc adquisicions.

La pregunta que deixa l'anterior convidat tanca l'episodi: estem passant d'una era de créixer a qualsevol preu a una de consolidar i operar millor negocis que ja existeixen? La resposta és que això ha passat tota la vida, però s'ha accelerat pels tipus d'interès, pels search funds i el private equity, i per una onada de relleu generacional que posa molts negocis al mercat. Matisa, però, l'analogia amb Bending Spoons: YABA compra companyies amb creixement demostrat i prou EBITDA per continuar creixent, mentre que Bending Spoons va al cementiri dels elefants —Vimeo, Eventbrite, Miro, Airtable, Meetup, WeTransfer— a comprar les que no han complert les expectatives i aplicar-hi el seu playbook de reconversió.

Es tanca amb l'última pregunta punqui —cinc o sis motos, una amb Mapit— i amb el rècord doble: el convidat presentat més tard de la història i el programa més llarg que han fet mai.