La gamificació de la renda

Rellotges Rolex vintage i disseny

L'episodi s'obre amb una conversa sobre col·leccionisme i disseny. Àlex explica la història llegendària de la lupa del Rolex Datejust: la dona d'Hans Wilsdorf (fundador de la marca) no podia veure la data del rellotge, i en sortir de la dutxa, una gota d'aigua li va amplificar les xifres, inspirant-lo a incorporar la lupa característica. Comenten que un Rolex Datejust antic sense aquesta lupa es pot considerar un model "supervintage" anterior a la Segona Guerra Mundial. La conversa deriva cap a la relació entre disseny funcional i estètica de producte.

Col·leccionisme i cartes de Pokémon

Marc admet que va tenir una col·lecció de gots de xupito recollits en els seus viatges, però que la va descartar durant una mudança fa tres o quatre anys. A continuació, els dos parlen de les cartes de Pokémon com a actiu col·leccionable. Marc explica que fa pocs mesos va comprar una caixa de sobres i va obtenir una carta valorada en aproximadament 1.000 euros. Debaten si el mercat de cartes de Pokémon és líquid, i conclouen que sí, que hi ha molt negoci i que la demanda es manté activa. El to és de curiositat i sorpresa davant d'un mercat que no esperaven tan robust.

Reflexions sobre l'episodi anterior amb Anna Navarro

Comenten l'episodi de la setmana anterior, en què Anna Navarro i Descals va ser la convidada. Reconeixen que la conversa post-gravació —uns 15 minuts després de deixar de gravar— va ser "molt més interessant que la conversa en si". L'episodi oficial no va tenir intro perquè Anna va arribar tres quarts d'hora abans de l'hora prevista al Barcelona Media Hub, i Marc no va tenir temps de preparar-la. A més, Marc admet que va cometre l'error de preparar preguntes sobre política que la convidada havia demanat explícitament que no es fessin. Reflexionen sobre com millorar el format de les entrevistes en el futur, i proposen preguntar sempre als nous convidats sobre la seva relació amb la tecnologia i la intel·ligència artificial.

Política, independentisme i salaris dels càrrecs públics

La conversa toca breument el tema de les estelades a l'estudi i la posició política del podcast. Mencionen Ernest Pérez-Mas de Parlem com a exemple d'algú obertament independentista. Tot seguit, debaten sobre el nivell de retribució dels polítics. Àlex aporta dades concretes: el president de la Generalitat cobra al voltant de 140.000 euros l'any, mentre que un diputat al Parlament cobra aproximadament 3.000 euros mensuals, a part de dietes. Comparen aquesta xifra amb els CEOs de l'IBEX 35, que cobren de mitjana prop de 4 milions anuals, amb una ràtio salarial CEO-empleat de 55 a 1. El president del Barça, en canvi, és un càrrec honorífic, sense remuneració, tot i que gestiona un pressupost enorme. Plantegen la paradoxa que sovint es critica que els polítics cobren massa, quan potser el problema és que s'atrau menys talent del sector privat per la diferència salarial.

Sistema fiscal i autònoms

Marc expressa la seva frustració amb el sistema fiscal espanyol, on el contribuent és obligat a "aplicar la llei" per ell mateix. Diu literalment que "l'Estat m'obliga a aplicar-me la llei" en lloc que siguin les autoritats les que calculi el que li correspon pagar. Explica que ha rebut una notificació de correcció fiscal on li indicaven que havia de tributar diferent del que havia estimat, un problema especialment complicat per als autònoms. Àlex afegeix que a Espanya hi ha més treballadors públics que autònoms, i que els autònoms s'autoliquiden pagaments a compte sense saber els ingressos definitius de l'any. Quan arriba la correcció, el govern avisa si has pagat de menys, però mai si has pagat de més; i el procés de regularització implica una transferència bancària amb instruccions confuses i un termini de només 30 dies. Comenten també les disfuncions dels portals de l'Administració pública: alguns requereixen navegadors obsolets com Internet Explorer o pluguins de Java antics que ja no funcionen. Posen com a exemple les cites prèvies per a temes d'estrangeria, que alguns col·lectius compren en bloc i revenen en colmados i cibercafès.

Portals de dades obertes, subvencions.cat i la polèmica de TV3

Àlex explica que l'Ajuntament de Barcelona va crear el 2010 un portal de dades obertes que exposava una gran quantitat d'informació pública, però que "ningú ho consumia" perquè el format no era accessible. Ara, amb eines de vibecoding, individus individuals poden crear portals que agreguen i visualitzen dades sobre subvencions, ajudes i contractació pública de manera entenedora i atractiva. Posen com a exemple el projecte subvencions.cat, creat en quatre dies, que fa accessible allò que les institucions han evitat fer durant dècades. El problema que denuncien és que TV3 va emetre un reportatge que descredibilitzava aquests portals, comparant-los amb instruments de "vigilància totalitària" i afirmant que "fomentaven discursos d'extrema dreta". Marc critica durament aquesta cobertura, qualificant-la de "desinformació" feta "des d'una posició de poder i de privilegi". Àlex defensa que les eines de dades obertes són agnòstiques: simplement categoritzen, netegen i presenten dades ja públiques de manera entenedora. Afegeixen un detall revelador: poc després de la polèmica, el govern va retirar algunes subvencions del portal sense explicació, fet que consideren un exemple de l'efecte Streisand (l'intent d'ocultar informació acaba generant-ne més atenció).

Gamificació de la declaració de la renda

Inspirats per la iniciativa "Charity Water" —una ONG que construeix pous d'aigua potable al món i ofereix als donants transparència total en temps real sobre on van els seus diners, amb càmeres i estadístiques específiques per a cada pou finançat—, Marc i Àlex exploren la idea d'aplicar una lògica similar als impostos. La proposta seria que quan un contribuent paga la seva declaració de la renda, rebi informació concreta sobre allò que els seus diners financen: "Acabes de finançar un autobús per a Barcelona" o "Amb els 5.000 euros que has pagat s'han cobert tres mesos d'escola pública". Marc adverteix sobre una paradoxa important: si la gent pogués triar les partides a finançar, hi hauria contribuents que voldrien destinar tots els seus impostos únicament a l'Església o a les forces armades, i això trencaria la lògica redistributiva de l'Estat. Per tant, la proposta no seria triar destinació, sinó simplement visualitzar on van els diners de manera informativa.

Fungibilitat dels diners i la "piscina gegant"

Marc introdueix el concepte de la fungibilitat del diner aplicat als impostos: quan tots els ingressos entren al pressupost de l'Estat, es barregen en una "piscina gegant" i és impossible rastrejar quina moneda concreta finança cada despesa. Això fa que la gamificació sigui, en realitat, una il·lusió controlada: la visualització seria real però arbitrària. Debaten si aquesta transparència, tot i ser parcialment fictícia, tindria un efecte positiu sobre la moral fiscal i la percepció ciutadana de l'Estat.

Tancament i properes entregues

L'episodi es clou amb un avanç del que tractaran la setmana següent: Vivecoding, accountability social, i un anunci recent d'OpenAI relacionat amb la distribució de diners i la salut. Marc i Àlex expliquen que prefereixen no fer una agenda tancada i deixar que els temes surtin de manera orgànica, tal com ha passat en aquest episodi.