Addictes al “notworking”

Setmana de Mobile World Congress, sense convidat i amb retranca

Episodi sense convidat que arrenca amb una broma sobre el «de què parlem avui» que ja s'ha tornat cliché. L'excusa temàtica és que la setmana següent és el Mobile World Congress, però de seguida deixen clar que el seu món és un altre: el de les startups, no el corporatiu. Del Mobile en fan una radiografia desacomplexada —preus exorbitants, gent amb vestit i corbata que paga l'empresa, hotels que apugen tarifes un mil per cent i, asseguren entre rialles, un consum de cocaïna de la ciutat que es dispara, perquè sembla que molts hi vénen més de festa que a fer res. El Mobile és exposició pura: els deals de debò es tanquen al backstage.

Per què un dels dos va deixar d'anar a les fires

Un dels hosts explica que ha estat al Mobile i al 4 Years From Now (4YFN) com a expositor i com a visitant, fins que va decidir que les fires no li agraden i va plegar d'anar-hi. La crítica de fons no és personal sinó conceptual: la fira és un format arcaic. Hi posa l'anècdota de l'avi, que se n'anava a la Fira de Frankfurt i en tornava inspirat perquè hi veia el que es feia a altres països —els nous motors de tractors, posem per cas. La rèplica és que «això avui es diu internet»: hi ha contingut de sobres per estar informat sense moure's de casa. Tancar una nau, posar cadiretes d'Ikea i cartró-ploma per tot arreu li sembla d'una altra època.

El primer Mobile amb iomando i el millor venedor del món

La conversa es torna més concreta amb un record de primera mà: anar a la primera edició del Mobile amb iomando, dins d'un espai satèl·lit que la Generalitat va muntar per a companyies de la cantera local. Els anys següents l'experiència es va traslladar al 4YFN, en adonar-se que al Mobile els «xinos amb traje» no signaven res i només passejaven amb Mercedes negres entorpint el trànsit. D'aquella època en surt una lliçó pràctica —al Mobile no s'hi va amb moto, s'hi va en metro— i una anècdota recurrent: al 4YFN va conèixer «el millor venedor del món», un indi d'Hyderabad, la millor cosa que li ha passat mai en una fira.

La conferència: la cambra de tortura dins del recinte

Si la fira ja els sembla discutible, el format de la conferència els sembla pitjor: una mena de cambra de tortura encoberta dins del recinte. La imatge que en fan és demolidora —dues cadiretes de xiringuito de platja a l'escenari, una tauleta amb una llar de foc de mentida i dues ampolletes d'aigua, i dos ponents fotuts a recitar contrarellotge la màxima quantitat d'obvietats, anglicismes i clixés. Hi ha qui pren notes, i la pregunta que llancen és «però què fas?». Reconeixen, això sí, que Àlex és un cas a part com a entrevistador contracultural que treu la gent de polleguera i fa bones preguntes; el problema és la mitjana del format, no ell.

La diferència entre omplir un forat i fer girar tot al voltant del contingut

Aquí Àlex matisa la seva pròpia posició per no caure en la contradicció de defensar allò que critica. La distinció que fa és clau: la xerrada d'una fira existeix perquè hi ha un forat a l'agenda que s'ha d'omplir com sigui, mentre que en un esdeveniment com el seu el contingut és el centre de gravetat de tot. Tota fira neix amb un bon propòsit —treure negocis, que la gent important es conegui i, abans d'internet, inspirar-se—, però amb els anys s'ha diluït. I admet que la dinàmica dels esdeveniments recurrents també l'afecta amb Startup Grind: de vegades acabes buscant algú pel simple fet que toca fer l'edició d'aquest any.

Agendes tancades sis mesos abans i ja desfasades

El problema estructural que descriu Àlex és el desfasament temporal. L'agenda de ponents d'una gran conferència es tanca uns sis mesos abans, i sis mesos en tecnologia equivalen a muntar avui un museu d'actualitat sobre coses dels anys 90. Si ell hagués de configurar el 4YFN d'aquell moment, hi portaria gent de Microsoft, d'OpenAI, de Tome, de Raycast —tota la fornada d'intel·ligència artificial—, però com que es comença mig any enrere, l'agenda neix ja desactualitzada. A sobre, el criteri de selecció és de col·leccionista de cromos: cinc ponents de primera línia, vint de segona i la resta de farciment, sovint sense cap línia editorial.

Quan val la pena una conferència genèrica (i quan no)

Amb aquest mateix barem, Àlex dona un consell ben directe: a qui li pregunta si val la pena anar des de Barcelona a la conferència global de Startup Grind a Redwood City (Califòrnia), li respon que no. Per a una conferència genèrica, el 4YFN aporta més —surt més barat i t'hi trobes gent més rellevant del teu propi ecosistema. Anar a Califòrnia és, de nou, el que feia l'avi amb Frankfurt: hi vas a inspirar-te i a passar-t'ho bé, però el contingut ja no té sentit perquè totes les sessions es graven i acaben a YouTube. Tots dos coincideixen que de cada xerrada de quaranta minuts, si ja ets emprenedor, n'aprofites dos o tres minuts com a molt; a Àlex li aporten tant com les classes de la universitat: res.

Clubhouse: la versió digital de la xerrada que ningú ha demanat

De la xerrada de fira salten al seu equivalent digital, encara pitjor segons ells: Clubhouse. Àlex en fa la crònica del fracàs —va ser una de les últimes startups a aixecar una megarronda a valoració desorbitada amb Andreessen Horowitz al darrere, prometent ser la nova xarxa social estàndard, i va acabar sent fum, perquè Twitter li va guanyar la partida amb els Spaces. El seu diagnòstic és de producte: t'obligava a estar pendent de la pantalla (demanar torn, no perdre'l, mutejar-te) per a un contingut d'àudio que, per naturalesa, s'escolta passivament —al gimnàs, conduint o jugant a la consola. Aquesta contradicció, sumada a la falta de valor real, el va condemnar a una cambra d'eco de crypto-bros i NFTs. Marc afegeix que mai se la va arribar a baixar, en part perquè detestava la icona del guitarrista —tot i que reconeixen que canviar-la cada setmana per un membre de la comunitat era bona idea.

El networking de debò: anar-hi all in, una conferència per trimestre

Fan justícia, però, a la part que sí que defensen: el networking, una paraula que s'ha embrutat amb els anys però que segueix sent una via real per aixecar un negoci, sobretot en rols comercials i relacionals. Àlex explica la seva estratègia: en comptes d'anar a moltes conferències, en selecciona una per trimestre i hi va all in. El 4YFN, perquè és a Barcelona i li toca deixar-se veure com a figura cèntrica de l'ecosistema. La de Startup Grind a Califòrnia, perquè hi té clients i amics i, com a director, hi ha de ser sí o sí. I el Websummit de Portugal, on no veu cap xerrada però s'hi troba contactes de la Xina, d'Austràlia, d'Àfrica i dels Estats Units, i s'hi passa la setmana treballant en remot i fent cafès. La seva tesi: deu minuts de qualitat en persona valen més que una trucada de Zoom desinteressada en què tu mires l'esport i l'altre el Pinterest.

La pandèmia que un dels dos es va passar pel forro

Marc compra aquest punt —que les trobades en persona són millors que les reunions en remot— i reconeix que és l'únic que li compra de tot l'episodi. D'aquí surt la confessió personal: ell la pandèmia se la va passar força pel forro. No va agafar la Covid fins ben tard i quasi per error, i ja el juliol de 2020 tornava a l'oficina per no parar més. Matisa que no anava a festes —per definició no va a llocs amb més de cinc persones juntes— i que l'oficina era segurament l'espai més segur de Barcelona perquè hi anava ell sol. Recorda quan, sense oficina pròpia, va demanar al Gonzalo, fundador d'Ironhack, de treballar al campus buit de Barcelona: s'hi sentia com el protagonista del «Mecanoscrit del segon origen», recollint les peces d'un món post-apocalíptic.

Reconstruir comunitats des de zero, repetint els errors del 2014

Àlex tanca amb una reflexió que enllaça tot l'episodi: la majoria de comunitats tecnològiques de Barcelona van morir durant la pandèmia, i dels que organitzaven esdeveniments freqüents en queden pocs —Startup Grind, un FuckUp Nights i dos o tres més. Com a supervivents, han hagut de renegociar des de zero les condicions amb espais, càterings i begudes, i tornar a convèncer ponents i públic que un esdeveniment de cent cinquanta persones val la pena; almenys ells no van perdre les vuit mil persones de la newsletter. El que més el fascina i l'esgota alhora és veure que les comunitats noves d'ara cometen exactament els errors que ell cometia el 2014. Ho lliga amb la paradoxa temporal de tornar a l'institut sabent-ho tot: no pots saltar-te els capítols 1, 2 i 3 per anar directe al 10.