Fika a terra, amb David Poblador

Un convidat resident i un episodi amb data de caducitat

Segona part gravada a continuació de l'anterior i, per primer cop, amb un convidat que repeteix: en David Poblador torna a Foc a Terra «amb la cadira encara calenta». L'Àlex obre el programa proposant seguir el fil de la setmana passada i, de passada, estrenant un concepte —el del «convidat resident», una quarta cadira fixa que faria de backup si algun dels dos amfitrions cau malalt. Hi ha també una confessió meta: aquesta setmana no hi ha intro, cosa que els regala dotze minuts de programa, i tot plegat es grava en directe. Però el que marca el to és una urgència peculiar: Claude els està escrivint la data de caducitat mentre parlen, perquè la finestra per provar Fable s'acaba aquell mateix dia.

Fable, el model que no es rendeix

En David engega amb la pregunta que tothom es fa: què han tret en clar de Fable? La resposta convergeix en una idea —és un altre animal. Si el salt de Sonnet a Opus era una millora gradual (més eficient, menys verbós), Fable s'ha venut per fer one-shotting: crear una aplicació sencera a partir d'un sol prompt. El que sorprèn no és tant la qualitat com l'autonomia: no es rendeix, gairebé no pregunta res i consumeix una quantitat de recursos «salvatge» —de l'ordre de milions de tokens i desenes d'agents concurrents treballant alhora. És, precisament, per això que encara no cap al tier de la subscripció Max: resulta caríssim de servir, tot i que Anthropic ha reprès la promesa d'incorporar-lo quan tingui prou capacitat.

L'anècdota de Simon Willison

Per il·lustrar-ho, recuperen un article de Simon Willison —el creador de Django, que escriu molt sobre IA— que va deixar Fable treballant en una tasca, se'n va anar a fer el sopar i, en tornar, es va trobar el model prenent el control del seu Mac: obrint programes, analitzant cursors, movent el ratolí per validar el que estava fent. La sensació compartida és que Fable s'assembla més als models d'OpenAI orientats a Codex que als Claude previs: està dissenyat per acabar la tasca costi el que costi.

El cost d'oportunitat de model

Aquí apareix la reflexió més fina de l'episodi: per primera vegada, l'assignació de recursos entre models deixa de ser infinita. Fins ara tant se valia amb quin model llançaves una tasca, perquè tot acabava sortint; ara cal preguntar-se quin model mereix cada feina. En Marc ho posa en xifres: pot passar tota una jornada laboral treballant amb Opus sense buidar la subscripció, però amb pocs dies tocant Fable la barra setmanal ja anava pel 60%. Ell mateix va fer la prova en un projecte personal —un diari i memòria personal—, un terreny on Fable, per la seva vessant creativa i de processament del llenguatge, brillava… fins que cada hora se li esgotaven els tokens de la finestra. La corba de rendiment per token, diu, ja era planíssima; el delta que dona Fable no compensa per a la majoria de tasques d'un autònom.

Tres superfícies i massa palanques

La conversa gira llavors cap al disseny de producte d'Anthropic, i és on es fa més fina. Hi ha tres superfícies —Claude (a claude.ai), Cowork i Code— i, a sobre de cadascuna, l'usuari encara pot triar model, nivell d'esforç i mode pla o d'execució. Massa palanques. Exposar tota aquesta dimensionalitat a la gran massa no té gaire sentit: l'usuari mitjà «li dona a l'enter i a veure què surt», de manera que les dades que en surten tampoc són gaire informades. La hipòtesi que comparteixen és que, quan s'arregli el problema de capacitat o aparegui un competidor que ho faci bé, tot això s'aplanarà i el sistema suggerirà el millor model per cada tasca sense que l'usuari sàpiga mai quin està fent servir —igual que OpenAI ja va treure el selector de models. La separació en tres superfícies sí que la veuen molt intencional, perquè correla amb tipus d'usuari diferents.

Cowork contra Code

On no s'acaben de posar d'acord és en la frontera entre Cowork i Code (el Code de dins de l'aplicació, no el del terminal): l'overlap els sembla enorme. Un d'ells confessa que, ensenyant el Claude Code a una companya amb vint anys en tecnologia però poc fluida en terminal, la primera reacció d'ella va ser demanar «una versió més user-friendly». Potser, especulen, Cowork existeix per capturar aquest long tail de tecnòlegs que se senten incòmodes amb la pantalla fosca; i el mateix nom «Code» ja fa recular la gent que no vol «tocar codi». La teoria que els acaba convencent: avui les dues superfícies s'assemblen molt, però divergiran —Code cap al terminal integrat, els diffs i l'orquestració de subagents; Cowork cap a rutines, connectors i gestió de permisos.

Git Cabin: trencar la dependència de GitHub

En David destapa el projecte que insinuava la setmana passada: una eina de nom provisional, «Git Cabin». És un embolcall finíssim sobre les eines de Git i la CLI de GitHub (`gh`) que fa creure al teu agent que parla amb un repositori de GitHub quan, en realitat, ho fa tot en local —issues, commits i pull requests inclosos— i només sincronitza contra GitHub quan tu ho decideixes. El motiu és doble: el 90% de la feina d'iteració inicial no cal compartir-la amb el món, i el workflow de pull requests —pensat per a la col·laboració humana asíncrona— és lent, sobretot amb GitHub Actions comparat amb el testing local. Hi afegeix una crítica a la inestabilitat i els problemes d'organització de GitHub d'ençà que Microsoft en va acomiadar dues vegades l'equip de lideratge.

Què és Git, de veritat

Per als qui no ho segueixin, en David fa la pedagogia: Git no és un control de versions, és una base de dades distribuïda que Linus Torvalds va inventar en una tarda, enfadat amb les eines del nucli de Linux. Al seu voltant van néixer les «forges» (GitHub i companyia), que van sacrificar la descentralització original a canvi d'eines de col·laboració. La seva hipòtesi és desar issues, pull requests i metadades com a objectes de Git de debò, de manera que no depenguis que el servidor de GitHub estigui aixecat. Apple hi té molt a dir: els xips neuronals dels Macs nous fan créixer molt de pressa l'ecosistema d'inferència local, i amb «Container» —la seva alternativa de codi obert i compatible amb Docker— ja ha entrat a desmuntar el domini d'una eina que fa anys que arrossega una mala estratègia de producte.

Sobirania al núvol: el lloguer que t'atrapa

El fil deriva cap a la sobirania digital, arran de la notícia del núvol català. En David, que confessa ser fan del cloud pel multi-tenancy i la provisió elàstica de recursos, defensa que aquell cloud s'ha acabat convertint en una eina de lock-in: quan els proveïdors van pujar una capa per sobre (Kubernetes, serverless), el multicloud va deixar d'existir. Les administracions públiques, per digitalitzar-se de pressa, van abocar servidors on-prem directament a AWS sense pensar-hi. I el risc no és només que un dron iranià ataqui un centre de dades —com va passar a Bahrain durant el conflicte amb els EUA—, sinó que «un president de color taronja» decideixi tallar un cable o accedir a les teves dades. Recorden Snowden (les còpies del trànsit dels cables transatlàntics encara existeixen i algun dia es podran desencriptar) i Cambridge Analytica: la pregunta de fons és sempre on viuen les teves dades i qui hi té accés. La sobirania, coincideixen, s'hauria de jugar a escala europea.

Europa: ni autarquia ni pel·lícula de Hollywood

Cap dels tres vol l'autarquia dels anys cinquanta ni que cada regió es faci el seu centre de dades (seria caríssim i gastaria molta més aigua). Cal conservar el know-how de les tecnologies estratègiques i assumir que Europa és lenta —per regulació, però també per cultura—, de manera que desfer la dependència del cloud només es pot fer gradualment. Repassen que sí que sabem fer bon software (Spotify, GitLab, ProtonMail, Wise, Hetzner) i, com a activista veterà del programari lliure, en David rememora els temps de les distribucions de Linux a l'administració, d'OpenOffice i LibreOffice i de la feina de Soft Català. La lliçó: el lock-in de l'Office no és per les funcionalitats —Google Docs se n'ha endut el 95% dels usuaris amb menys del 10% de les features— sinó pels contractes i el compliance. Com diu l'adagi, «mai no han acomiadat ningú per comprar IBM». I no s'estan de retreure que ens hem cregut massa la pel·lícula de Hollywood: els mateixos que ens diuen que a Europa no tenim aire condicionat obliden que mitja San Francisco tampoc no en té.

Tancament: patrocinador i esmorzar de forquilla

L'Àlex tanca amb una pregunta que, diu, no havia fet mai: què pot fer per ajudar en Marc? La resposta arriba en forma d'anunci —per segona vegada, el podcast té patrocinador. En Marc, que reconeix que aquestes coses «se li donen millor a l'Àlex», presenta Mapit, un dispositiu de telemetria per a motos (estadístiques de viatges, avisos de revisió, alerta de robatori i posicionament) —de moment només per a motos Honda— que cau de ple en el seu sector; el contracte, signat per ell mateix, amb en Javi i l'Anna. I queda convocat l'esmorzar de forquilla del divendres 17 a Sabadell, que organitza l'exconvidat Eduard Romeu amb un grapat d'empresaris catalans.