Episodi de forquilla

Un esmorzar de forquilla per celebrar els 100 episodis

Episodi sense convidat que arrenca amb l'autoproclamat nou lema del programa: «podcast de forquilla». Ve de l'esmorzar que van fer el dia abans per celebrar els 100 episodis i planejar properes accions —aquest cop no al Calbotè de sempre sinó a Cal Tosca, a la Travessera de Gràcia, on van despatxar una truita de carxofes que recomanen sense reserves. En surt una defensa militant de l'esmorzar de forquilla, que tots dos veuen infravalorat a Espanya, on es pren com un mecanisme per treure la gana fins a dinar: la seva tesi és la contrària, que el plat fort al matí et permet anar lleuger la resta del dia. Un d'ells confessa que va estar a punt d'esmorzar fricandó, fita que l'altre situa com una graduació a un nivell superior.

La cosa deriva cap a una digressió etimològica —desayuno i breakfast remeten a trencar el dejuni, però «esmorzar» no— i al garbuix de correspondències entre idiomes. En ple desviament, un dels dos confessa l'estratagema: si no s'atura la xerrada, l'episodi sencer aniria d'esmorzars fins al minut 40. Decideixen, doncs, anunciar obertament que avui porten dos temes inconnexos —les novetats de ChatGPT i una idea apuntada sobre inversions— i lligar-los com bonament puguin.

La keynote d'OpenAI, casolana com la de l'iPod

Entren al primer bloc: el DevDay d'OpenAI, la seva primera keynote. Marc l'havia vist en directe i en fa l'escenografia; l'Àlex no, però se n'havia llegit el post al blog. A Marc li va recordar molt la keynote original de l'iPod del 2001: un amfiteatre petit, una presentació espartana amb clicker, el producte ensenyat en viu i la tensió del directe. Just el nervi que troba a faltar a les keynotes d'Apple actuals, convertides en pel·lícules a la Scorsese o Nolan —i, bromegen, fetes amb Midjourney.

Del directe en destaquen un moment: l'aparició de Satya Nadella, CEO de Microsoft, que va anar fins a San Francisco per dir que seria ràpid i no faria perdre el temps a l'audiència d'aquella startup —que el cap d'una empresa de més d'un bilió de dòlars faci aquesta reverència els explota el cap. També comenten l'aspecte juvenil de Sam Altman, a qui un d'ells veu com «el becari del Paul Graham» (el fundador de Y Combinator), i el d'Aaron Levie, fundador de Box.

El fons de l'argument és que a una keynote d'Apple hi vas amb avorriment perquè ja saps què t'hi diran —nou processador, millor càmera, una mica més de pantalla i, com a gran novetat, USB-C—, fins al punt que ja n'havien fet l'episodi abans que la presentessin: l'iPhone és un producte madur, i esperar-ne grans salts és com esperar que el pròxim Boeing tingui tres ales. Els models generatius, en canvi, són en el punt en què passen coses i fan salts bèsties; ningú sap per on sortirà OpenAI ni quan, i cada decisió que prenen ara marca la forma que agafa tota la indústria.

Els GPTs, els plugins i el salt de Wolfram Alpha

L'Àlex desgrana els anuncis a partir del blog. La part menys rellevant per a l'audiència és l'enterprise: les grans companyies podran entrenar models amb les seves dades de manera senzilla i, li va encantar, deliberadament cara. El canvi de fons és a la interfície de ChatGPT i a l'API: fins ara calia triar entre el model 3.5 (més ràpid) i el 4 (més capaç i lent), i dins del 4 havies d'activar a mà cada mode —DALL·E, anàlisi de dades, navegació, plugins— sabent per endavant què volies. El gran avenç és que ara el sistema fa el preprocessament sol: detecta què li demanes i activa l'eina adequada. L'exemple és el plugin de Wolfram Alpha, que abans calia activar a mà —igual que Kayak per a un bitllet d'avió— i que respon amb precisió coses deterministes, com la distància entre la Terra i Mercuri, allà on els models solien al·lucinar. Ara tot ve integrat al GPT-4 i a l'API.

Una botiga de GPTs i una nova disciplina d'optimització

L'altre anunci és que qualsevol podrà crear els seus propis GPTs, que hi haurà una store per buscar els d'altra gent i que es podran arribar a monetitzar. Imaginen el «Ferran Adrià dels GPTs» de receptes i la cursa per ser els primers, perquè en un marketplace nou hi ha avantatge clar a arribar abans que ningú. De passada critiquen el nom «GPT» —unes sigles fredes—, en contrast amb la competència que busca el romanticisme batejant els models amb noms de pioners històrics, com fa Anthropic amb Claude.

D'una xerrada de cerveses després d'un Startup Grind, l'Àlex porta un concepte nou: així com hi ha l'SEO per a Google i l'ASO per a les app stores, caldrà inventar l'optimització per als cercadors d'IA. Hi connecten que ChatGPT s'està menjant part de les cerques conversacionals de Google, contaminades per anys de SEO i màrqueting. I noten l'incentiu invers de Google: si la IA et dona la resposta directament, no hi pot encaixar anuncis; per això una empresa petita ha pogut créixer tant, sense aquesta llosa de model de negoci. Marc hi afegeix que cap producte en anys no li havia canviat tant la manera de treballar: el seu ús preferit ja no són les converses de veu pel carrer, sinó passar-li un text perquè li doni tots els contraarguments, o ensenyar-li una idea de feina per veure si s'hi deixa res.

El gran viatge de confirmació: i si haguéssim invertit en allò que vèiem venir?

L'Àlex obre el segon tema preguntant a Marc si, havent pogut, hauria invertit en aquestes empreses incipients que comenten des de fa anys —Hugging Face, o el Stripe d'una dècada enrere—. La idea ve de l'episodi de Panopticoin, on l'Àlex va parlar de la seva inversió en cripto a petició de Marc, cosa que el va dur a qualificar de deliberadament avorrida l'estratègia d'inversió de Marc. La tesi de l'Àlex: el seu sector es vanta de detectar empreses jovenetes amb tot el creixement per davant, però després ningú ho capitalitza amb els seus diners. Vénen les xifres: mil euros invertits fa deu anys a Apple en valdrien uns 13.000 avui; a Amazon, fins a 17.000; a Alphabet, uns 11.000; a Microsoft, uns 12.000 —per onze en el pitjor dels casos—, davant del fons avorrit que renda un 2% anual i et deixa dormir «amb cara de gilipolles». Marc replica que fa deu anys tenia mil euros al banc, no sabia com s'invertia en borsa i li semblava cosa de friquis, i que les empreses incipients de debò (Stripe) ni tan sols eren a l'abast: quan hi pots entrar, com en algun crowdfunding tipus Revolut, sol ser mala senyal.

Power law, la portera del Núñez i el cas Klaviyo

Entren en el com s'inverteix bé. L'Àlex defensa que, fora de l'angel investing on coneixes l'equip, el petit inversor només pot anar a empreses ja consolidades, i que finançar una cosa per simpatia no és inversió sinó filantropia: cal jutjar si l'equip retornarà un múltiple i sabrà adaptar-se al mercat. Reconeix que la seva aposta va ser comprar empreses que existiran d'aquí vint anys i, de cada deu, posar-ne una de random per intentar enganxar la cua de la power law, fora de la campana de Gauss; les seves van ser «les de sempre» —Amazon, Salesforce, NVIDIA (ja el 2020)—, amb la broma que va anar a «els fitxatges de la portera» del Núñez. Tots dos coincideixen que ningú no veia venir el gir de NVIDIA cap a la IA i que encertar-ho seria més Nostradamus que talent.

Pel mig surt Klaviyo, el plugin de Shopify acabat de sortir a borsa amb un percentatge desproporcionat del fundador (rècord que abans tenia Atlassian): una cerca en temps real mostra que des de l'estrena cau prop d'un 16%, tot i que el fundador ja s'hi va fer multimilionari —qui es forra a la sortida no és qui hi inverteix.

Same As Ever: invertir en allò que no canvia

Marc lliga el tema amb un llibre que llegeix aquests dies: Same As Ever, de Morgan Housel (l'autor de The Psychology of Money), centrat només en les coses que no canvien. N'extreu l'anècdota de Warren Buffett el 2009: a la pregunta del taxista de com en sortirien, ell respon preguntant quina era la xocolatina més venuda als anys 60 —Snickers— i quina ho és avui —Snickers—, i s'acaba la conversa; Buffett inverteix en Coca-Cola i Apple, coses que no canvien. Hi enllacen la màxima de Jeff Bezos: en comptes de predir què canviarà, predir què no canviarà —ningú voldrà mai productes més cars, més lents o amb menys catàleg— i invertir-hi tot. És la lògica que l'Àlex aplica al negoci: no es considera capaç de veure el futur i prefereix no arriscar quan hi ha la feina d'altra gent en joc.

Conclouen, entre rialles, que aquest ha estat el viatge de confirmació més gran del podcast: tot plegat es resumia en «sí, hauríem d'invertir». Tanquen amb el gag del que no canviarà a Foc a Terra: els esmorzars de forquilla i que es fa en català.