La Masia i el model Barcelona... al capital risc? amb Carlos Trenchs

Marc arriba a l'estudi després d'un periple des d'Orlando

L'episodi obre amb un Marc fos: porta gairebé dos dies sense dormir després d'una tornada caòtica d'Orlando. El vol que duia el seu avió va fer mitja volta a l'aire i va tornar a Madrid, així que li van cancel·lar l'enllaç i el van redirigir per Miami. Enmig del desastre, una recomanació: Flighty, una app de seguiment de vols d'un desenvolupador indie d'iOS que et diu on és el teu avió i et dona els retards en temps real abans que la mateixa aerolínia.

Presentació de Carles Trenchs i el domini masia.vc

Entra el convidat de la setmana, Carles Trenchs, inversor veterà amb una de les reputacions més unànimes de l'ecosistema barceloní: en dotze anys ningú no n'ha parlat malament, cosa rara en el món dels inversors. La presentació va plena de símils futbolístics —tants que recorden que Marc no agafa les referències del Barça d'abans— i lloa el domini de la seva nova aposta, masia.vc. Tots tres comparteixen, a més, una inversió comuna: les milaneses Berto, que potser seran «la milanesa més cara de la història».

EU Inc, el 28è estat de la Unió Europea

L'actualitat se'ls posa a tret: aquell mateix dia, a Davos, la Comissió Europea ha anunciat la EU Inc, una figura de societat europea que Carles compara amb la Delaware-based company dels Estats Units, una mena de 28è estat de la Unió. La idea té tres objectius: estandarditzar la legislació mercantil perquè invertir en una empresa de França, Holanda o Barcelona sigui igual; facilitar la mobilitat d'inversió entre països; i fer-ho sense xocar amb la fiscalitat de cadascun. Carles explica que neix d'un moviment bottom-up liderat per Andreas Klinger i un grup de fundadors que es van plantar a Brussel·les a fer lobby i ho han aconseguit en un any. Amb ironia, atribueix part del mèrit a Trump: la pressió externa és el que ha empès Europa a pensar de manera conjunta.

Incertesa, cambra d'eco i un germà gran que fa bullying

La conversa deriva cap a la incertesa permanent —«ha vingut per quedar-se»— i com els plans estratègics a cinc anys ja són ciència-ficció. Marc planteja que Churchill o Roosevelt no podrien ser presidents avui, perquè després de la televisió només funciona qui queda bé a càmera i ara la política es mou a clips de vint segons. Carles ho situa en la cambra d'eco: avui pots viure escoltant només gent que pensa com tu, i els líders ja no parlen per a tothom sinó per a la seva audiència (amb un breu Science Corner sobre el cronocentrisme, creure que la nostra època és el centre). Sobre els EUA, té una imatge personal: sempre van ser «el germà gran» a qui admirar, però la visió que transmet ara Trump s'assembla més a un bullying, al company que no només vol guanyar sinó demostrar que és el número u. Això sí, adverteix que no s'ha de confondre el president amb el país: el mercat americà segueix sent enorme i amb els millors centres educatius del món.

A quina divisió juga Barcelona

Amb el símil de la Champions —la EU Inc com l'equivalent a la creació de la màxima competició europea, on de cop t'enfrontes als campions de cada lliga—, li pregunten en quina posició està Barcelona. La resposta de Carles: clarament juga la Champions, no la UEFA ni l'Intertoto, però està cap al lloc 15 d'Europa, lluny del top 5. Això obre un debat sobre què és, exactament, una startup de Barcelona en un món tan líquid: ¿la que té la matriu als EUA però quaranta persones treballant aquí, o dos catalans que aixequen capital a San Francisco però mantenen l'equip tècnic a la ciutat?

El cas Biorce, una empresa global ancorada a Barcelona

Per il·lustrar-ho, Carles explica la història de Biorce i el seu fundador, Pedro Coelho, un serial entrepreneur portuguès del món del health tech. Quan al seu pare li detecten un càncer terminal, descobreix que no existeix cap sistema que faci el matching entre els tractaments experimentals que van sortint i els pacients; es busca la vida, aconsegueix un tractament i li allarga la vida un any. D'aquí neix la seva missió d'accelerar el desenvolupament de fàrmacs amb intel·ligència artificial. I decideix muntar l'empresa a Barcelona —hi havia fet un Erasmus— per dos motius: la proximitat als grans hospitals que fan les fases clíniques i la facilitat per atraure talent europeu. Tot i tenir la matriu a Portugal, amb cinquanta-cinc persones aquí (només cinc espanyoles) i a punt d'anunciar una gran ronda, per Carles forma part de l'ecosistema d'aquí. Citant Jordi Pujol, «català és qui treballa i viu a Catalunya».

Un dels amfitrions hi afegeix el matís de la marca: Barcelona és un d'aquells pocs casos al món on el nom de la ciutat pesa més que el del país —com Nova York, París o Roma—, i en el moment que el pronuncies davant d'un estranger ja el tens guanyat: «la meva mare hi va anar i es va enamorar de la ciutat».

Masia, un angel fund per a les primeres etapes

Carles aclareix la naturalesa de Masia: és un angel fund, un concepte nou per aquí. Inverteixen amb mentalitat de business angel —ràpids, tiquets petits—, no lideren rondes sinó que les complementen i se centren en el prellavor i la llavor. El truc està en els seus LP: prop de quaranta emprenedors d'èxit de Barcelona que ja han construït i venut empreses, que els canalitzen deal flow i aporten coneixement sectorial. Carles ho resumeix amb les tres K del seu professor de l'MIT Ken Morse: conèixer el mercat, conèixer-hi gent i ser-hi conegut.

El valor de l'inversor i el contrapunt d'Àlex

Aquí Àlex, business angel ell mateix i escèptic amb el VC, obre el meló del «valor que aporta l'inversor», una paraula que s'ha convertit en un meme. Carles és honest: tot el mèrit és dels fundadors i l'inversor, com a molt, encerta posant diners i obre la seva agenda. Distingeix tres aportacions —diners, contactes i, amb els anys, l'experiència d'haver vist moltes cagades— i defensa el model community-driven amb l'exemple de l'LP Ixam, un «Barcelona by Choice»: enginyer americà que va vendre la seva empresa d'EdTech a Google i ara, des de Barcelona, obre xarxes als EUA a les participades. Àlex hi afegeix una idea que troba infravalorada, el capital social que un mateix va teixint sense adonar-se'n: «cada dia que passa, el teu capital social a Barcelona és acollonant».

Aldea, un fons de fons per indexar Europa

Carles també està al capdavant d'Aldea, un fons de fons creat just després de la Covid (el nom, idea del seu soci Gonzalo Rodés, buscava alguna cosa femenina i humil enfront dels Miura o Black Rock del sector). La tesi és que els nous inversors europeus són exemprenedors hiperespecialitzats en un vertical, i en lloc d'invertir directament en tots els futurs unicornis, Aldea mapeja la nova generació de fons. Entre el 2020 i el 2024, Carles va parlar amb prop de 400 fons i en va triar uns trenta dels millors en IA, blockchain, tech bio o robòtica. Ho compara amb un index fund: el primer fons va invertir en 23 gestores i 28 fons que, alhora, financen unes mil empreses. El tiquet mínim per entrar-hi són 250.000 euros, amb family offices i institucions com a inversors.

De Berlín a Barcelona, l'origen de Masia

L'espurna de Masia va saltar quan, rascant la cartera d'Aldea, Carles va descobrir que de les mil empreses participades només dotze eren de Barcelona. Va anar a veure els gestors —el millor fons de tech bio, per exemple, és a Berlín— i li van confessar el de sempre: tenen recursos limitats i només inverteixen on tenen massa crítica o on coneixen gent. De fet, diversos fons europeus que han provat d'obrir oficina a Barcelona han acabat tancant per manca de deal flow visible. Així neix Masia: fer d'scout o «ojeador» local, detectar spin-offs del Barcelona Supercomputing Center o fundadors que construeixen en silenci, i presentar-los a fons paneuropeus especialitzats per després co-invertir-hi.

Conflictes d'interès, NDA i la pregunta de l'antiportfolio

Sobre els conflictes d'interès, Carles ho té clar: si li arriben dues o tres empreses que fan el mateix, inverteix en totes, perquè no seu al consell de cap i no maneja informació sensible del dia a dia (un business angel, com a molt, rep un memo trimestral i fa un cafè cada sis mesos). Per la mateixa raó no firma NDA: si un fundador no es refia d'explicar-li les coses, no serà un bon inversor per a ell, i exigir-ho és senyal d'amateur. Responent una pregunta de l'anterior convidat, Sergi Figueres, sobre l'antiportfolio, recorda una regla de l'època de la Caixa —no invertir en parelles ni matrimonis, perquè la vida mitjana d'un inversor en una startup és més llarga que la d'un matrimoni als EUA—, que el va deixar fora d'un èxit que els amfitrions identifiquen com Hotels Network. Tancament lleuger amb els esmorzars de forquilla: el seu plat preferit és la truita de patata.