Més palanques que el mecànic de Las Vegas

El frare del cash-flow visita l'estudi

L'episodi obre amb una presentació densa: Eduard Romeu acumula vint anys al Santander, Bankia post-rescat, vicepresident econòmic d'un Barça en bancarrota tècnica, soci de José Elías a Audax Renovables i ara president d'EiDF i fundador del grup sanitari Mivi. El currículum invita a esperar pirotècnia, però l'entrevistat resulta ser el contrari: un home humil de Sabadell que va amunt i avall amb els ferrocarrils de la Generalitat —"perquè m'empipo menys, en tres quarts d'hora soc al carrer Tuset"— i que només es permet l'esmorzar de forquilla a Atípet, al costat del mercat de Sabadell, "quan no se n'assabenta la meva dona". Marc i Àlex el reben com "l'home que ens dirà com fer viable econòmicament aquesta sangria de despeses que és el pòdcast de Foc a Terra".

De Santander a Bankia: el reescalfat de les caixes

Eduard recorda l'aterratge a Bankia a començament de la dècada del 2010 com qui descriu un viacrucis: "tenim unes caixes que estan totes quebrades, les anem a ajuntar totes dintre d'una bossa i a veure què passa". El cor de la conversa, però, no és el desastre de la fusió sinó l'elogi a les caixes catalanes —en concret Caixa Laietana, on el director general el va treure de l'oficina per portar-lo a veure centres de jubilats, escoles bressol i hospitals que sustentava l'obra social. "No has entès res, noi", li va dir quan Eduard arribava amb els ràtios sota el braç. Avui l'únic exponent supervivent d'aquell esperit és CaixaBank; la resta és retribució a l'accionista. La incomprensió amb què va arribar des d'un Santander "molt dedicat al tema mercantilista" la recorda com una de les lliçons fundacionals.

Bon segon, mal primer

Quan Marc li pregunta com gestiona l'ego al costat de figures com Laporta o José Elías, Eduard contesta amb una frase que travessa l'episodi: "potser arribo al convenciment que soc un bon segon i un mal primer". No és falsa modèstia. Parla sempre en plural, s'adjudica el fracàs directament —"em flagel·lo molt en aquest sentit"— i defensa que la posició d'operatiu a l'ombra és més fàcil que la cara visible perquè no estàs tan escrutinat. Sobre la presidència del govern és tallant: "jo no la voldria, ni regalada". Marc i Àlex hi connecten una sensació compartida —tots dos es veuen més com a persones de l'engranatge que de la primera línia.

Laporta com a escut i la piloteta del Nàpols

L'admiració per Joan Laporta articula bona part de l'entrevista. Per Eduard, és l'exemple de president que atreu totes les fletxes per deixar la resta de l'equip treballar tranquil·la, una funció que compara amb el que feia Mourinho a l'època en què Marc encara mirava futbol. Però la imatge més humana arriba en recordar el partit de Champions contra el Nàpols del març del 2024, en què el pressupost del club depenia literalment d'una pilota. Van guanyar 2-1 patint, i tornant a Sant Vicenç de Montalt al cotxe la seva dona li va dir la frase definitiva: "ja has fet la teva part de la feina. Un minut més que et quedis a partir d'ara és ego". L'endemà va passar pel cementiri a demanar permís al pare i a l'avi, i va anar a posar-se davant del president a demanar-li que li ho posés fàcil.

L'entorn del Barça i el todo vale

Hi ha una franja molt menys glamurosa del càrrec. Eduard descriu les darreres eleccions del club com un episodi de "querelles inventades i situacions de difamació absoluta", recolzades per "gent equilibrada i d'un prestigi teòric reconegut". El paral·lelisme amb la política és inevitable: fa vint o trenta anys, diu, l'ambient era molt més respectuós. Recorda la frase que sempre li han recitat els qui hi han treballat —"diuen que ets del Barça fins que treballes pel Barça"— i la matisa: l'amor pel club hi és, però l'entorn et fa baixar el sofler. "Tot val per fer mal als que estan allà, amb l'objectiu d'entrar-hi."

No hi ha mètode: el subjacent és el negoci real

Marc el porta cap al terreny més temptador: existeix un "manual del fontaner empresarial", una metodologia transversal que apliques tant si fas tornillos com gases com panells solars? Eduard contesta amb una austeritat que xoca: "és molt sentit comú". El que la gent sap fer és la seva feina; el que els costa és monetitzar-la i donar-li valor. La seva tasca, doncs, no és pintar un PowerPoint o un Excel —"el paper ho aguantarà tot fins que no ho aguanta"— sinó treure de sobre del fundador tot el que el distreu de la seva activitat principal. Sense subjacent real, l'enginyeria financera és impostura. Aplica el mateix marc a les dues famílies de feina que reconeix: escalar projectes (Santander, Audax, ara Mivi) i reestructurar-los (Bankia, EiDF, Barça).

Les palanques, els NFTs i el regulador que canvia les regles a mig partit

Sobre les famoses palanques i el moment NFT/Web3 del Barça, Eduard concedeix que no era ben bé enginyeria financera: era "guanyar temps". En aquell moment els tokens tenien valor —"tots havíem col·locat NFTs a Nova York", recorda, esmentant el gol impossible de Cruyff entre els actius tokenitzats— i el club va aprofitar la finestra de valoració per executar la maniobra. La part que no es va poder explicar públicament: amb quinze dies de decalatge, el regulador els va canviar les regles del joc just quan veia el que es preparava. La confidencialitat va impedir defensar-se als mitjans, que se'n van "pipar" sense saber el context. La lectura tècnica és inesperada: el Barça, mai capdavanter en innovació digital, va liderar precisament la categoria que es va desinflar.

Tebas, el protocol i la línia vermella dels seus

Marc esperava "salseo" en aquesta secció, però Eduard arriba amb diplomàcia ben entrenada. Reconcilia el desacord amb Javier Tebas separant l'artista de l'obra: li va felicitar i li va demanar un esforç addicional en ajudes als equips de la Lliga Genuine. Però la línia vermella la té clara: "qualsevol professional de casa meva no es toca", i va ser exactament aquí on van tenir l'únic enfrontament directe, quan Tebas va fer una observació menyspreadora del que era llavors director general del club. La forma de viure la cara visible la resol amb pura disciplina de protocol: a la seu de la Lliga, després d'una mirada de despreci, el va saludar amb un "Presidente, gràcies per la invitació" i prou. "Estic representant el Barça, és el que toca."

Barça Genuine: el projecte que la pròpia parròquia no coneix

La secció connecta amb una part poc coneguda fins i tot per barcelonistes militants. El Barça Genuine integra i normalitza la vida de persones amb capacitats diferents a través del futbol, amb una vessant psicològica forta i finançament dels patrons de la Fundació. Marta Segú, com a directora, hi té "molta culpa en positiu". Eduard reivindica el rol del Nàstic de Tarragona com a primer equip que es va sumar, i de Port Aventura, que cedeix anualment instal·lacions per a la presentació de la lliga. Que poc se'n parli el connecta amb el catalanet humil de Guardiola: la Fundació entrega aquests dies els poliesportius reconstruïts al País Valencià després de la DANA i tampoc surt prou als mitjans.

Grupo Mivi: del veí de Sant Vicenç al referent europeu del dolor

L'última etapa professional és el seu projecte actual. Va començar amb un veí de Sant Vicenç de Montalt —metge "moreno i sempre que vivia molt bé" la dona del qual era amiga de la seva passejant pel passeig— que un bon dia es va presentar a casa "mig desencaixat" anunciant que, després de molts anys intentant-ho, tindria un fill. La pregunta, llavors, era com fer alguna cosa plegats que valgués la pena per als nens. Es van tancar dos mesos al jardí, van convèncer un soci nord-americà —"el guru del dolor a nivell mundial"— perquè els proporcionés les tècniques més actualitzades des del seu laboratori, i van engegar el projecte. Avui són 32 centres oberts al territori espanyol, 500 persones treballant, 90% metges (cirurgians, traumatòlegs, reumatòlegs). El mercat català ja el tenen "molt apamat", l'espanyol al 60%, i preparen sortida internacional cap a països limítrofs amb "tarannà semblant". L'objectiu, repetit amb cert orgull patriòtic: que Catalunya sigui referent europeu del dolor. "De dolor polític ja en sabem, dolor mateix també."

El permís de Pujol i la prohibició de la política

L'episodi tanca amb una anècdota familiar. Eduard volia fer un homenatge personal a Jordi Pujol —"a casa eren pujolistes, no convergents: votàvem Pujol"— i li va organitzar un dinar amb un pastís amb el mapa de Catalunya. El president el va renyar per haver entrat al Barça ("jo li vaig dir que no entrés"). Quan Eduard va deixar caure que el següent pas potser seria la política, Pujol li va tallar amb santa càtedra: "no s'hi fiqui mai en política". El tancament és pur Foc a Terra: a la pregunta de què pot fer la comunitat per ajudar Mivi, Àlex es respon ell mateix demanant rigor econòmic, "perquè aquí el Marc i jo anem palmant pasta, més pasta de la que palma el Barça, i aquí sí que no tenim regles de fair play financer".