L'estofat de vedella marina molt bé amb te negre amb canyella

El primer esmorzar de forquilla oficial, ara que paga Parlem

L'episodi arrenca fent balanç del primer esmorzar de forquilla oficial de Foc a Terra. Després d'un pilot, ara que tenen el patrocini de Parlem Tech ja poden pagar ells els esmorzars i no demanar a la gent que se'ls pagui. Graven una hora després de la trobada, amb tot fresc, i admeten que no han pres notes. El gran aprenentatge gastronòmic del dia, diuen mig en broma, és la combinació que dona títol a l'episodi: un estofat de vedella que casa sorprenentment bé amb te negre i canyella. Un d'ells, en canvi, s'havia clavat una botifarra amb seques i allioli a primera hora del matí.

El Roger i la seva teoria pendular pròpia

Un dels fils que arrosseguen de l'esmorzar és la teoria pendular, que ja porten esmentant en molts episodis. El Roger, un dels assistents, va explicar que en té la seva pròpia versió: com que va passar catorze anys als Estats Units —on tothom sembla tenir un teorema amb el seu cognom—, en gasta una de collita pròpia, la teoria pendular del Roger. La idea de fons, dels cicles socials de deu anys en què cal saber invertir just a l'inici, ressona durant tota la conversa i, de fet, també explica per què tornen ara els esmorzars de forquilla mateixos.

El moment Belén Esteban i el restaurant que va revolucionar el Sálvame

El highlight de l'esmorzar va ser haver d'explicar al Roger què era el Sálvame, a tomb del cas Bertos. L'Àlex explica que tots dos són inversors en Bertos, una cadena de milaneses de menjar ràpid que va molt bé, amb quatre o cinc locals en poc menys d'un any. L'Alberto, l'emprenedor al darrere, dedica cada restaurant temàtic a un vividor espanyol (Julio Iglesias, Maradona, Joan Laporta, el rei) i l'última edició era un homenatge a Belén Esteban. Els fans li van escriure felicitant-la pel seu nou restaurant, ella va aclarir que no era seu, i el programa s'hi va llançar.

L'Àlex desgrana la jugada de fons. Els antics operadors del Sálvame —la Patiño, la Belén Esteban, el Kiko Matamoros— es van adonar que els productors es quedaven la pasta i van muntar el seu propi vertical, asseguts cinc en una taula davant d'una càmera, el play clàssic del direct-to-consumer. En directe animaven la Belén a denunciar i la pròpia Patiño va trucar a l'Alberto, que no va agafar el telèfon perquè l'estaven entrevistant. Tots dos sospiten que estava orquestrat, perquè el mòbil no s'aconsegueix on the fly.

Publicitat gratuïta i el somni de portar la Belén a Foc a Terra

La lectura de negoci és clara: per a Bertos és publicitat gratuïta. Mentre no acabi en plet, el retorn de màrqueting superarà de bon tros qualsevol despesa en advocats; has sortit a la tele, t'has codejat amb famosos i potser el següent restaurant és de Kiko Matamoros. La que en sortirà perjudicada, ironitzen, és la Belén per haver estat l'única a denunciar. L'un fantasieja amb veure l'Alberto —un operador d'ombra, que defuig focus, podcasts i tele— assegut en un plató al costat de la Belén, i amb portar-la algun dia a Foc a Terra en català. L'altre li replica, vocatiu inclòs, que esperant la Belén li sortiran totes les canes que encara no té.

L'única excepció, un podcast que no és aspiracional per a qui l'escolta

De l'esmorzar surt la reflexió més celebrada de l'episodi, que planteja l'Àlex. Foc a Terra deu ser l'únic podcast que no és aspiracional per a la seva audiència. La gent acostuma a escoltar qui té un o dos esglaons per sobre —un fundador de SaaS escolta el Jason Lemkin, qui es dedica al màrqueting escolta My First Million per aprendre els plays del Sam Parr i el Shaan Puri—, però aquí els assistents resulten ser més pro que ells: gent que havia venut empreses, amb un munt d'inversions, fins al punt que confessa haver-se sentit la persona més tonta de la sala. L'altre rebla que el màxim que han venut tots dos és llimonada als partits de futbol del barri quan tenien vuit anys.

Entreteniment versus aspiració, i una carrera de comunicació sense voler

La conversa deriva cap a per què l'escolta la gent, doncs, si no és per aspiració. Potser perquè fan gràcia i són entretinguts. L'Àlex matisa que l'entreteniment també pot ser aspiracional: ell consumeix humor i business, i fins i tot els pòdcasts d'humor li toquen la fibra perquè ve de la comunicació —els esdeveniments de Startup Grind, la comunicació pública de la seva empresa, i de jove fins i tot feia de DJ per Winamp amb streaming per internet, abans que existís Twitch—. Si aspiren a ser el podcast número u de tecnologia en català, conclou, també hi ha una part aspiracional.

Admirar algú holísticament, persones polièdriques i el trade-off

El tram més filosòfic gira al voltant d'una idea, que les persones som polièdriques. Pots admirar algú per una faceta i que la resta et resultin irrellevants o fins i tot dolentes —cita qui aspira a ser com un Peter Thiel o un Elon Musk a nivell de negoci però sap que com a persones són un desastre—. Cal admirar algú de manera holística, perquè qui ha triomfat molt en un vertical sovint ho ha fet negligint la família, els amics o la salut: tots tenim vint-i-quatre hores al dia i ningú ha trobat la fórmula de viure'n quaranta-vuit, així que tot és un trade-off. Dediquen una digressió simpàtica a buscar-ne la paraula catalana i aterren en compromís, tot i que la polisèmia els fa preferir l'anglicisme.

Itnig, work smart i el somni de treballar dues hores al dia

L'Àlex il·lustra la polièdria amb la gent d'Itnig, que escolta cada setmana i de qui és partner del fons: els estima, però el seu podcast transmet que o et menges el món o no ets ningú, o treballes 24/7 o no arribaràs enlloc. Ell no hi combrega gens, i és un punt de fricció recurrent amb el Bernat. Es declara pro-remote work, partidari del work smart per damunt del work hard i de tenir una sola empresa que vagi bé en lloc de fundar-ne moltes esperant que una compensi els fracassos. El seu somni és treballar dues hores al dia.

El podcasting en català, un negoci negligit i el pèndol de la globalització

La tesi de fons que defensa l'Àlex és que el podcasting en català ha estat un dels negocis més negligits que existeixen. Ell absorbeix malament contingut passiu en castellà o anglès —l'obliga a parar atenció—, mentre que en català li entra de manera natural. Hi veu una oportunitat brutal de muntar un espai que doni suport i monetització a aquests outlets, perquè el mercat català és petit, en part perquè històricament sempre s'ha comprat fora. El seu hot take és que, sense el pèndol cap a la hiperglobalització, ara no es podria permetre aquest ultralocalisme: igual que la música indie espanyola beu del grunge de Seattle o de la indie britànica, el podcast en català no hauria existit si abans no haguéssim consumit tots podcast en anglès. Han entrat tard, però els va bé en el nínxol de tecnologia i negocis.

La teoria pendular aplicada a les reunions, del presencial al Zoom i tornada

El pèndol també explica com gestionen les relacions. L'Àlex recorda dies prepandèmics de set o vuit reunions presencials, taxi amunt i avall, agrupant trobades per zones de Barcelona o aprofitant els viatges a Madrid. La pandèmia ho va digitalitzar tot de cop —un canvi tan brusc com deixar de fumar de sobte—, i l'efecte rebot ha estat exagerat: van digitalitzar massa un procés que no es va digitalitzar de manera orgànica. Avui ja fa vida prepandèmia, però amb el Zoom reservat per al filtratge i les primeres preses de contacte; si hi ha interès, queden en persona. És més fred i distant, però estalvia temps i el perjudiquen menys els no-shows.

El canal sóc jo, Naiz, Basecamp i invertir en el que no canvia

L'Àlex tanca amb la seva filosofia de generació de negoci, arran d'un interrogatori que li va fer una consultora unes vint vegades més gran que MarsBased, fascinada que una empresa tan deslocalitzada i asíncrona generés el 95% del negoci a través de les reunions que fa ell. Per a ell la tecnologia no és un canal sinó un complement: el canal és ell mateix, i les xarxes només l'amplifiquen. Inverteix en el que no canvia, perquè la gent vol poques interaccions però bones. Un any sense clients nous a MarsBased seria un bon any, perquè voldria dir que no n'ha perdut cap; prefereix clients com Naiz, al País Basc, que tenen des de fa nou anys i mig i amb qui ja ni renoven els vots —ad infinitum, until the end of the internet, com dirien els de Basecamp—. I davant la tendència del mercat cap a agències de cold email, vol fer just el contrari i mirar què es feia fa vint o trenta anys.