No atribueixis mai a la malícia allò que pot ser explicat per l'estupidesa

El punt de partida: la sanció de la CNMV a Elías i Piqué

L'episodi neix del grup de xat de Foc a Terra —al qual, recorda Marc, s'hi accedeix des d'un botó a focaterra.cat, "no té una molt bona conversió, però funciona"—. La notícia que el va engegar: la CNMV ha sancionat José Elías i Gerard Piqué per ús d'informació privilegiada. Reconstruïda, la història té dues empreses amb noms gairebé idèntics —Aspi, la petita, i Artis, la gran, que comparteixen el 75 % de les lletres en cinc caràcters, "molt confús"—. El gener del 2020, Elías era CEO d'Aspi i sabia que Artis estava a punt de comprar-la. El dia 20 de gener Piqué inverteix 240.000 € en accions d'Aspi; el dia 22 s'anuncia la fusió i la plusvàlua se li enfila als 50.000 €. Sis anys més tard arriba la sanció.

Les matemàtiques d'un mal delicte

Àlex desplega el seu marc analític habitual: davant de qualsevol decisió criminal cal factoritzar tres coses —upside, downside i probabilitat que t'enxampin—. Aplicat a Piqué, el càlcul no surt. L'upside, 50.000 €, és "el que deus guanyar quan hi ha un error de redondeig en un canvi de divisa en un dels teus fons indexats". El downside, en canvi, és reputacional brutal, perquè un cop t'enxampen com a estafador "no importa si l'estafa són 50.000 euros o 50.000 milions"; el titular és que has estafat. I la probabilitat d'enxampada, amb la compra dos dies abans de l'anunci, és altíssima: si ho havies de fer, almenys deixa passar un mes i mig. D'aquí el títol: no cal atribuir-ho a la malícia si pot explicar-ho l'estupidesa.

L'única explicació plausible: un favor entre rics

Marc proposa la teoria que millor li encaixa. Piqué no executa personalment operacions de 250.000 €, ho fa algú per ell, i el gestor probablement no rep el context complet. I encaixaria també que Elías —implicat en la reelecció de Laporta i, per l'entorn del Barça, amb tracte amb Piqué— li passés l'oportunitat com a moneda d'una balança de favors desequilibrada. La imatge que Marc visualitza és immillorable: Elías enviant un WhatsApp "Gerard, hi ha aquesta oportunitat, lo hablamos", seguit d'un sticker de "Perro Sanche maricón". Empresaris movent milions i comunicant-se amb stickers fatxes. Àlex hi afegeix una matisació: si l'oportunitat es comparteix per escrit en un grup de WhatsApp, el delicte el comet sobretot qui el proposa, perquè ja saps que estàs deixant rastre tipificat.

El pressupost ridícul de la CNMV

Àlex aporta el número que els ha sorprès més: la CNMV té un pressupost anual de 60 milions d'euros. Insuficient. El regulador que ha de vigilar l'IBEX, els Santanders del món i totes les gestores de fons hauria de ser una màquina de generar diners: amb els 300.000 € recaptats entre Elías i Piqué "ja s'ha pagat un 5 % de la plantilla". La conversa deriva cap a la llista negra pública de xeringuitos financers de la mateixa CNMV, on segons Marc apareixen un munt d'empreses conegudes de l'ecosistema català —Kantox, 21 Buttons, Verse, NoviCap— que en algun moment van decidir no passar pel parnús del regulador i ara hi figuren, probablement per sempre.

Multes proporcionals al patrimoni: el model suís

A Marc el sedueix una idea col·lateral: les multes haurien de ser proporcionals al patrimoni de qui les rep, com a Suïssa amb les multes de trànsit —300.000 € per haver corregut massa a l'autopista, si ets prou ric—. El meló queda obert: davant del mateix delicte, és just que tothom pagui el mateix import absolut, o el dolor ha de ser equivalent? Si la sanció no ofereix cap dolor real al sancionat, és sanció o és peatge?

Polymarket, la màquina de monetitzar la informació privilegiada

L'episodi gira aquí cap al que els hosts veuen com el fenomen subjacent. Polymarket —la plataforma de mercats de predicció que permet apostar sobre esdeveniments verificables— és tecnologia neutra: pots apostar si Bitcoin tornarà a superar els 100.000 dòlars o si els EUA revelaran que tenen informació d'alienígenes abans de final d'any (resposta de tothom: no). Però també hi ha apostes sobre intervencions militars, captures de líders polítics i canvis de règim en països concrets. "Una de les empreses moralment més brutes que s'han creat en els últims 3.000 anys", la sentencia Marc. La novetat estructural, hi afegeix Àlex, no és la informació privilegiada en si —tota la vida s'ha utilitzat—, sinó que ara hi ha una palanca enorme per monetitzar-la: el conductor del CEO, el cambrer del dinar de fusió o el funcionari de base militar, abans, no podien fer res amb el que sabien; ara, sí.

El radiador sota el sensor de París

L'anècdota que il·lustra fins on s'estira el sistema: hi havia una aposta a Polymarket sobre si la temperatura mitjana de París durant un mes superaria un cert llindar. Un paio va anar al museu on hi havia un dels sensors oficials i va col·locar un petit radiador a sota. Resultat: el sensor enregistrava 27 graus en lloc de 23, l'aposta es liquidava amb dades verificades-però-falses i el tio s'embutxacava el premi. Quan ho van detectar, ja era massa tard. La pregunta inquietant que Marc deixa caure: si això és viable amb la temperatura d'una ciutat, què passa quan l'event verificable és si una celebritat seguirà viva a final d'any i les apostes estan desequilibrades?

Hormuz, Trump i la informació privilegiada des de dalt

L'exemple polític que els obsessiona: hi ha apostes obertes a Polymarket sobre si l'estret d'Ormuz continuarà tancat o obert. Si ets a la Casa Blanca i decideixes l'ordre que obre o tanca, hi ha quinze minuts en què la teva informació val milions; només cal repartir el resultat amb els amics que han apostat al cantó correcte. Marc està "claríssim" que algú a l'entorn de Trump està escrutinitzant Polymarket cada dia. La lectura: les coin alternatives de Trump, els negocis fraudulents oberts, la impunitat amb què tot això passa davant de tothom no és que sigui nou —sempre s'ha fet en privat—, és que ara ja no cal amagar-ho.

Cobrar en B: l'epidèmia del freerider

Marc treu el tema del bé amb una conjuntiva clara: el problema no és el guany individual, és que cada acte petit acumulat degrada el sistema. Quan ell i Àlex van fundar la seva primera empresa fa dotze anys, ho van fer per un contracte de 700 € dels quals només van acabar cobrant 200; ho podien haver facturat en negre, com tothom els recomanava, però van constituir l'empresa per "fer-ho bé des del principi", malgrat que els impostos, notari i serveis derivats van superar de molt el cobrament del projecte. L'anècdota recent: un treballador en jubilació parcial li volia cobrar en B una reparació de casa; Marc li va dir que no, ni Bizum, i la conversa va derivar en un discurs polític contra el sistema —amb el qual va estar d'acord, però tampoc va recriminar—. "Si no formes part de la solució, formes part del problema" és, diu, la frase que es vol endur a la tomba.

"Si ho fan els de dalt, jo també"

El que enrabia Marc és l'acompanyament moral des de dalt: amb el germà del president del govern espanyol encausat, la dona encausada i el número dos a la presó, com pot demanar res ningú a peu de carrer? El que no entén és com no hi ha encara més fraus a baix, perquè la punta de llança del país emet aquest senyal d'impunitat absoluta. La solució passa, abans que res, per una justícia que talli la mà al de dalt; només quan es vegi des de baix que el de dalt paga, "potser ho pensa dues vegades". Hi ha encara l'efecte invers, la fascinació amb l'estafador: Elizabeth Holmes, el del Fyre Festival, l'Agapito del documental "Hechos probados", Iñaki Urdangarín fent el tour de la seva versió de la història —tots acaben sortint amb feina d'assessor o cridats per fer marca personal. "No hi ha res irrecuperable" en aquestes esferes; el sistema acaba reabsorbint qui l'ha vulnerat més.

YouTube polític i avenç del proper episodi

Tancament amb una observació molt operativa: YouTube ha desmonetitzat aquest episodi —i altres— per parlar massa de política. La detecció és fina: l'episodi amb Gerard Giménez Adsuar va caure perquè es va esmentar Aliança, sense que aparegués cap menció de Trump. I un teaser del proper episodi: tema musical, però políticament carregat, amb un convidat que ha fet versió metal del Virolai i òpera rock sobre Verdaguer. Marc i Àlex porten l'informe d'Spotify per parlar de com la plataforma està venent una narrativa esbiaixada del seu paper a la indústria de la música; Àlex té clar que la conversa anirà "com el convidat vulgui".