Posem Holallum a la foscor, amb Oriol Vila

L'home que va plantar cara a l'Ibex 35

Àlex presenta el convidat amb la solemnitat de costum: Oriol Vila, cofundador d'Holaluz, una de les marques que més han ressonat dins l'ecosistema emprenedor català i que va gosar plantar cara a l'Ibex 35. La presentació serveix d'excusa per a una reflexió sobre el caràcter català davant l'èxit: som un poble de tribuneros que primer aupa qui s'alça contra l'statu quo i, en el moment que la cosa va massa bé, aprofita la mínima ombra de dubte per fer-lo caure. Hi ha, a més, una broma que travessa tot l'episodi: Oriol s'havia preparat com si vingués al podcast de MarsBased —el d'Àlex— i s'havia mirat els episodis equivocats. El malentès dona peu a parlar de la crisi d'atenció i de com costa explicar a què et dediques quan fas més d'una cosa alhora.

Per què ningú volia invertir en energia el 2010

Oriol repassa els orígens. Holaluz neix el 2010 amb tres socis —ell, Carlota Pi i Ferran Nogués— i un PowerPoint difícilment invertible. El problema no era el capital intensiu (el negoci era asset light al principi), sinó que l'energia és un sector opac i semiregulat que espantava els inversors: es reunien, veien que els fundadors el dominaven, però l'endemà sortia una notícia, els limited partners preguntaven com afectava Holaluz i la inversió es diluïa. Els primers anys van ser d'ocupes: primer a l'IESE, aprofitant el carnet per fer servir biblioteques i sales de reunions, i després a Barcelona Activa, on van esgotar els tres anys de pròrroga creixent d'un mòdul petit a quatre o cinc.

Del family & friends a sortir a borsa

La història de finançament és la d'un bootstrapping tossut. La primera ronda, el 2011, van ser 300.000 euros: 100.000 cadascun dels tres socis —en el cas d'Oriol, diners que li van deixar els pares amb interessos—, replicats amb un préstec d'ENISA i amb el cicle de caixa favorable dels proveïdors, que els permetia apalancar-se a mesura que creixien. Amb això van aguantar fins al 2016, quan van aixecar 4 milions per finançar una campanya de marca a escala nacional (tele, autobusos). El 2019 va arribar la sortida a borsa al BME Growth, amb un acord pre-IPO que marcava un preu d'uns 10 milions. Oriol aprofita per desmitificar les rondes: aixecar diners no és l'èxit, és una eina; l'important és què en fas. Critica que els mitjans facin creure que els emprenedors viuen de les rondes.

Comercialitzar no és produir: anatomia del sector elèctric

Marc obre el seu science corner per entendre on encaixa Holaluz a la cadena de valor. Oriol aclareix que producció i comercialització són mercats liberalitzats i semiregulats —hi ha milers de productors a Espanya des del boom renovable del 2007-2008—, mentre que la distribució és un monopoli natural 100% regulat: com que duplicar la xarxa de cables només encariria el servei sense millorar-lo, el propietari de la xarxa està obligat a invertir a canvi d'una retribució fixada. Holaluz és una comercialitzadora, amb marges d'entre el 5 i el 10%. De propina, la història d'aquella època de feed-in tariffs copiades del model alemany i la llegenda dels generadors dièsel que algú deixava engegats de nit per fer passar per solar una energia que no ho era.

Pepephone i MasMóvil com a miralls

El gran referent d'Oriol és Pepephone i el seu fundador, Pere Serra (en Sarraïma), per l'obsessió amb l'atenció al client: l'anècdota del client que volia marxar a Pepe Energy i a qui la mateixa companyia li deia «estàs segur? Vas de casa teva a casa teva». Marc, client de Pepephone des de fa setze anys, hi afegeix la comparació amb les telcos tradicionals tipus Vodafone, que cobren de més i només tornen els diners si reclames. La lliçó que Oriol n'extreu: posar la persona al centre costa poc si no optimitzes pel darrer cèntim del compte de resultats, però és cortoplacista i per això gairebé ningú ho fa. De MasMóvil, en canvi, en va admirar l'execució empresarial i el creixement inorgànic comprant companyies amb paper.

La cara fosca de cotitzar: el problema de la liquiditat

Cotitzar al BME Growth té un cost que poca gent explica: la il·liquiditat. Un inversor minorista pot sortir, però una posició de centenars de milers o de milions és difícil de desfer sense buscar acords fora de mercat, i això fa que el preu sovint no reflecteixi el valor real de la companyia —n'hi ha prou que algú tingui pressa per vendre's les accions per comprar-se un cotxe perquè el preu caigui. Oriol reconeix que no ho van fer especialment bé: cal un investor relations que parli cada dia amb inversors actuals i nous per generar aquesta liquiditat, i són perfils cars. També reflexiona sobre la pressió del guidance a quatre anys i sobre el contrast cultural amb els Estats Units, on una IPO és el somni i aquí gairebé ni ens la plantegem.

La motxilla lleugera i l'any sabàtic

La secció estrella de Marc, que feia temps que volia preguntar-ho a algú: l'any sabàtic. Oriol n'ha fet dos —un cap als 30, després de l'MBA executiu, i un altre des que va sortir de l'equip executiu d'Holaluz a finals del 2021, just abans de néixer la seva filla. La clau és la seva filosofia de la «motxilla lleugera»: gastar molt per sota dels ingressos, no comprar-se mai un cotxe (fa servir el del seu pare) i prioritzar, per exemple, els restaurants per damunt dels cotxes. El seu consell és que el sabàtic sigui proactiu i no reactiu: si necessites parar un any sencer, probablement és el símptoma d'haver passat massa temps a la roda equivocada. I clou amb una crítica al discurs de «sigues feliç a la feina i troba el teu propòsit», fantàstic per als pocs afortunats que s'hi poden dedicar, però poc realista per a la majoria —per això existeix el concepte d'hobby.

Fundador o inversor: la convicció que se n'endurà a la tomba

A les preguntes ràpides, Oriol confessa que com a inversor «ho ha fet molt malament». Es va cansar de posar diners en productes bancaris que no entenia, que no necessitaven els seus diners i que no li feien il·lusió, i ara inverteix en un pis i, desmesuradament, en startups —sovint per l'emprenedor, assumint que el retorn pot ser intangible (coneixement, network, experiència). La seva convicció: cap inversió com a business angel, venture capital o partner de fons li donarà mai el retorn de la seva pròpia empresa. Per això es defineix com a fundador abans que inversor: confia molt més en ell mateix emprenent que invertint, ni que sigui perquè una cosa la domina al 100% i l'altra no.

Tornar al 0-a-1 a l'època de la IA

Quinze anys després de fundar Holaluz, Oriol torna a la pàgina en blanc i nota que el 0-a-1 ha canviat. La tecnologia ja no és el coll d'ampolla: abans calia parlar amb els clients per prioritzar les 3 features importants d'entre 100 i creuar els dits; ara en pots posar 200 a producció, mesurar-les i retallar. Això sí, avisa del perill de fer «tornavots amb features» i creure que et calen 77 funcionalitats més per tenir èxit. Hi ha una confessió compartida molt d'època: l'ansietat de tenir Claude Code parat i la sensació de malgastar la tarifa, amb Marc explicant el seu grup de tasques «filler» per aprofitar el usage abans que es reiniciï. Entre els errors més costosos, Oriol cita fitxatges fallits i un projecte de factura nova que va donar via lliure a l'equip i que sis mesos després no havia sortit mai.

Blablanote: acotar la serendípia

El projecte actual d'Oriol, amb el seu soci Gorka (que viu a Durango), ja no és «només» un CRM personal: és tecnologia per potenciar i cuidar les relacions humanes, personals i professionals —intel·ligència artificial aplicada a la intel·ligència relacional. Mirant enrere, Oriol veu que a Holaluz les relacions van ser clau (els dos socis els va trobar en un programa de l'IESE, inversors i treballadors clau van arribar per networking) però que ho va gestionar de manera atzarosa; la idea és «acotar la serendípia» amb metodologia. Es mou en tres terrenys —CRM personal, events i comunitats— amb enfocament B2B després d'haver tastat el B2C, i amb una filosofia de cocrear amb els clients en comptes d'implantar i marxar. Convida qui gestioni una comunitat o una associació a contactar-lo per LinkedIn.

L'esmorzar de forquilla

El ritual de tancament, amb la pregunta marca de la casa parodiant La Sotana. Oriol gairebé queda desqualificat en confessar que fa dejuni intermitent i esmorza poc, però se salva declarant-se home d'aperitius i de guisats: pa amb tomàquet amb botifarra si l'inviten, i debilitat per les galtes i el fricandó. Un episodi intens, sense ni un sol silenci incòmode, que acaba —com no podia ser d'altra manera— amb Oriol acomiadant-se agraint la visita «a MarsBased».