Desglossem la factura de la IA

Tornem als datacenters perquè Marc ha canviat d'opinió de dalt a baix

Setmana sense convidat, així que Marc rescata un tema que ja havien tocat de passada —els datacenters— precisament perquè és dels pocs casos en què ha canviat d'opinió de manera radical en sis mesos. El detonant és el corrent reaccionari sobre el consum d'aigua dels centres de dades: ningú en vol cap al seu poble i s'han convertit en "el cos del dimoni portat a la Terra". L'objectiu és posar dades on s'estan dient salvatjades, començant per la pregunta que ho engega tot: quant costa, de debò, una pregunta a ChatGPT?

El mite del mig litre d'aigua per query

El titular que ho va popularitzar tot venia d'un paper sobre GPT-3: una consulta a ChatGPT gastaria mig litre d'aigua. Marc és taxatiu —"no és cert, no és cert, no és cert"—. La polèmica anti-datacenter és multifactorial, però el consum d'aigua n'és un dels pilars i és el primer mite que tomben. Tan exagerat com el contratitular oposat que va circular després, segons el qual menjar-se una avellana gasta més aigua que tot el xat servit en tres setmanes. Ni tan dolent ni tan bo com el venen els dos bàndols.

Extracció contra consum: com sua un datacenter

Marc separa dos conceptes que la gent barreja. L'extracció és treure aigua d'un riu, passar-la per un condensador i tornar-la a la mateixa conca un grau més calenta: ningú la perd. El consum és quan aquella aigua ja no torna a la font en un temps útil —quan s'evapora en una torre de refrigeració i acaba plovent a tres-cents quilòmetres—. D'aquí surt la distinció entre consum directe (la refrigeració evaporativa del propi datacenter, "com si sués") i indirecte (l'aigua que es perd produint-ne l'electricitat: nul·la si és solar, alta si és una nuclear amb torre de condensació).

Les xifres que ningú no posa sobre la taula

Arriben les comparacions. Als Estats Units, els datacenters consumeixen el 3,3 % de l'aigua que gasten els camps de golf americans i generen cinquanta vegades més impostos: el retorn a la societat supera de molt el consum. Per fixar ordres de magnitud recorren als clàssics —un quilo de carn són uns 100 litres d'aigua, un litre de cervesa uns 10—. Un datacenter mitjà de 100 megawatts gasta uns dos milions de litres al dia, l'equivalent a unes 6.000 cases. I per dimensionar-ho: una nuclear fa al voltant d'1 gigawatt i el macroprojecte de Talavera de la Reina i l'Aragó en planteja gairebé 3 —"tres escons" l'un al costat de l'altre—.

El cost energètic: per què t'acaba pujant la llum

Aquí ve, per Marc, el punt realment interessant. Un datacenter sempre gasta el mateix, cosa que el fa el client perfecte per a fonts constants —una nuclear, un cicle combinat— i un mal company per a l'eòlica o la solar (com va explicar el Roger en el seu episodi sobre bateries, encara no comercialitzades). El problema apareix quan competeix pel mateix corrent que la població: puja la demanda, entren fonts menys eficients i s'apuja la factura a tothom, com pot passar a Talavera. La sortida de les tecnològiques és construir-se la central al costat i desacoblar-se de la xarxa, perquè un datacenter és un client immillorable: compra una quantitat fixa cada any.

El gir nuclear de Marc

El maridatge perfecte d'aquesta demanda constant seria la nuclear, però "ningú deixa construir una puta central nuclear". Per Marc, haver-ne aturat la construcció als anys 70, després de Three Mile Island, és possiblement un dels pitjors errors del segle XX. Ve preparat: a Three Mile Island no va morir ningú i a Fukushima entre zero i una persona —els milers de morts van ser pel tsunami, no pel reactor—. La mètrica gold standard són les morts per teravat hora: el carbó en surt amb 24,6, el petroli amb 18,4, i la solar, l'eòlica i la nuclear amb 0,023. A més, la tecnologia va quedar congelada: jutjar la nuclear d'avui per la dels 70 és com jutjar els cotxes actuals per un Volkswagen Beetle.

Àlex no ho compra del tot: magnitud, idiotes i sobrecostos

Àlex matisa des de la prudència: tot i la baixa mortalitat proporcional, per ell els desastres nuclears pesen més perquè són de magnitud enorme i perduren —Txernòbil encara irradia—, sempre hi haurà algun idiota que en provoqui un i hi ha factors incontrolables com les catàstrofes naturals. Marc replica que en tota la base instal·lada només hi ha hagut tres incidents i que Txernòbil no compta perquè va ser temeritat pura. Tots dos coincideixen en la trampa de la finestra d'Overton: si el petroli o les motos s'inventessin avui serien il·legals, però van arribar abans que canviessin els criteris i els donem per bons tot i ser pitjors per morts per teravat. "Ens han colat les pegatines del cotxe i la bandera del canvi climàtic", remata Àlex, perquè algú va canviar la nuclear per carbó.

El regal per a les generacions futures (i el Younger Dryas)

Sobre els residus, Marc deixa anar una de les seves: enterrar-los és deixar "un regalet bastant divertit" per a les civilitzacions futures, que els podrien trobar d'aquí a 3.000 anys sense saber què són —digressió inclosa sobre el Younger Dryas i la hipòtesi d'un reset civilitzatori just després dels egipcis, que insisteix que "no és conspirània"—. La bona notícia: als anys 60 ja existia una tecnologia de reciclatge de residus que es va aturar i que ara diverses companyies americanes reprenen, un cicle tancat que deixa residus problemàtics 200-300 anys en comptes de milers. Tot plegat és el que li ha fet canviar d'opinió, i justament arran dels datacenters.

Què deixa un datacenter al poble: 0,15 treballadors per megawatt

El tercer eix, el que toca Espanya de prop pel projecte de l'Aragó, són els llocs de treball. Un datacenter genera molta ocupació durant la construcció, però un cop operatiu només manté entre 0,15 i 0,35 treballadors per megawatt: el centre mitjà de 100 MW dona feina a 15-35 persones, molt qualificades, però que no aguanten un poble ni el gentrifiquen —"no és el Mercadona"—. El paral·lelisme històric: quan una gran obra s'instal·la en un poble petit, en lliga el futur econòmic, com els pobles de les highways americanes que van morir quan van deixar de passar cotxes (els de Cars), o com DuPont a Dark Waters, que regava de teatres, hospitals i col·legis allà on posava planta.

Impostos, incentius i un poder de negociació desequilibrat

El nus econòmic: les tecnològiques quasi no paguen impostos —Tim Cook com a "mago de l'evasió fiscal", amb beneficis que sempre tanquen a 0,1 cèntims via Irlanda o Holanda— i sovint arriben amb exempcions fiscals que actuen d'incentiu. Funciona com amb les conferències: Barcelona pot dir que no paga per portar res perquè "ja té el Mobile", però un territori sense palanca posa diners i avantatges fiscals (EU Startups va marxar a Malta per 50.000-100.000 euros). A sobre, el poder de negociació és asimètric: Amazon o Microsoft es planten al ple de l'ajuntament amb 150 advocats davant d'un becari de la Pompeu. Als EUA ja s'han arribat a enviar xecs directes als veïns —"checa el buzón", 5.000 dòlars— per comprar l'opinió popular abans d'una votació.

Per què la reacció esclata ara: dos factors

Fa cinc anys els datacenters no eren polèmics; Marc identifica dos motius del gir. Primer, que els qui capitanegen tot això s'estan revelant com "les pitjors persones del planeta" —Altman, Thiel, Zuckerberg, Musk— amb un "el preu del progrés, todo vale". Segon, i més interessant: la fricció apareix quan una tecnologia arriba massa de pressa. No hi va haver moviment contra internet perquè va entrar lent i primer pel B2B; la IA generativa ha arribat massivament i de cop, sense temps perquè la gent l'entengui, i per això triomfen la desinformació i la caricatura (la imatge de gent amb sis dits, el ChatGPT que et diu si el bolet és verinós). A sobre, l'esquerra mundial s'hi ha posicionat en contra associant la IA als oligarques, cosa que per Marc serà un error històric.

Carnegie: el rentat de cara més vell que el sol

Els xecs i les subvencions no són cap novetat. Andrew Carnegie, magnat metal·lúrgic del 1800 i un "grandíssim fill de puta" amb els seus empleats, va fer un dels grans brandwashing de la història sembrant el país de biblioteques i universitats (les Carnegie Mellon) per netejar-se la imatge: la història no es repeteix, rima. I de regal, el plot twist de l'episodi: Dale Carnegie, l'autor de How to Win Friends and Influence People, va néixer Dale Breckenridge Carnegie i es va canviar el cognom perquè el confonguessin amb el prestigi d'Andrew. "Un rei del màrqueting", a mig camí entre fer-se dir "Àlex Rodríguez de Borbó" i el Pequeño Nicolás —i acaben sent-ne encara més fans.

Peticions: estiu, cinquè aniversari, Reddit i YouTube

Tancament a base de ruegos. Busquen convidats d'estiu (apunten Sergi Sants, ara CEO de Solfi, per parlar de solar) i exploren un format remot per al juliol-agost, quan tothom tanca menys ells; demanen suggeriments fora dels seus cercles habituals. El cinquè aniversari de Foc a Terra arriba a final d'any, amb esdeveniment especial en ment. La petició més operativa: com que la gent busca cada cop més per ChatGPT i Perplexity, que xuclen informació de Reddit, animen a recomanar-los als fils de Reddit on es demanen pòdcasts en català, sovint desactualitzats. I la d'Àlex: creixen molt a YouTube però el 85 % dels qui els escolten no hi estan subscrits —subscriviu-vos per rebre l'avís de cada episodi—. Promet explicar "com funciona YouTube" al proper episodi.