El NO-GOci de la música, amb Arnau Tordera d'Obeses

Un convidat que estructura d'estat

L'episodi obre amb una de les presentacions més joioses del repertori del programa: Arnau Tordera com un home que "no fa cançons, aixeca catedrals sonores", filòsof per la UAB, nascut a Tona, capaç de fer cantar el Virolai en versió metal a enemics jurats de la fe cristiana. Marc l'imagina llevant-se per caçar un porc senglar amb les mans, menjar-se'l cru i fer-se journaling a continuació, i Arnau confirma rient que sí, efectivament s'alimenta de senglar viu. La conversa arrenca amb el ritual habitual del programa, la pregunta sobre l'esmorzar de forquilla, on Arnau confessa una addicció gairebé religiosa als peus de porc farcits de botifarra negra que va tastar fa un temps i que persegueix sense èxit per tota la geografia.

No es pot llegir el títol del disc d'una passada

Marc admet d'entrada que el títol del sisè disc d'Obeses li juga una mala passada: cada vegada que el veu, llegeix el "9" com una "i" amb una "a" al cor. El truc visual recorda la fletxa de FedEx i el logotip de Carrefour —un cop els veus, no els pots desveure. Arnau confessa una limitació igual de personal: si la música és en català, no la pot escoltar passivament perquè automàticament se la posa a analitzar. La conseqüència és que té poques hores reals per consumir música en la seva llengua, i el DJ de Spotify del cotxe d'en Marc encara no li ha disparat cap tema seu.

Una SCP, dotze cantants i un tècnic de so a la furgoneta

Marc passa el típic ganxo de Foc a Terra cap a la matèria empresarial. Arnau explica que els quatre membres principals d'Obeses comparteixen una Societat Civil Particular —cadascun és autònom, però la SCP fa de paraigua per facturar concerts, fitxar tècnics de so, tècnics de llum o el xofer de la furgoneta. Tot el que toqui en projectes paral·lels seus l'ha de facturar individualment com a autònom "amb tot el que això comporta de dificultats existencials". La conversa estableix d'entrada que Obeses no és un hobby boirós: és una empresa amb NIF i contractes.

El guitarrista que ja no toca un amplificador analògic

Quan Marc pregunta per la relació amb la tecnologia, Arnau es treu el barret de poeta i posa el d'enginyer aplicat. El món del guitarrista, diu, és avui pràcticament 100% digital: les pedaleres analògiques han mort, i tothom toca a través de software que emula els amplis llegendaris. El mateix s'aplica a l'enregistrament —el que fa vint anys requeria un estudi de milions d'euros avui hi cap en un portàtil, amb plugins gratuïts o piratejats que generen producció de primer nivell. La conseqüència ambivalent és que per fer música ja no cal dominar un instrument: tens recursos extraordinaris a l'abast sense haver fet l'aprenentatge de l'ofici. Arnau ho celebra com a democratització, però alerta que pot diluir el coneixement profund.

La IA com a conseller privilegiat, no com a generador

Sobre la intel·ligència artificial, Arnau té una posició clara i pública: no la veu com a enemiga. La fa servir contínuament en la creació, però per al que la IA és genuïnament bona —assessor lingüístic, exploració conceptual, llibreries que emulen amb realisme creixent una orquestra simfònica. On no la fa servir és en la generació de cançons senceres, perquè la part determinista (síl·labes, mètrica, rima estricta en català) encara la fa malament. La compara amb l'anècdota dels LLM que no sabien comptar les erres de "strawberry": problemes determinístics que la base no-determinista resol pitjor que un script de Python de tres línies. La conclusió d'Arnau és estoica: si arriba el dia que la IA el supera com a creador, "haurà fet una molt bona feina i jo em gaudiré com a oient i a buscar un altre ofici". I no s'amaga de fer-la servir: si algú li resta valor a l'obra per això, ja sap ell quin valor té el que ha fet.

El cuc de Master of Puppets i la nostàlgia selectiva

Àlex hi connecta l'observació que a la comunitat dels puristes hi ha qui fa carreres senceres analitzant errors de gravació analògica —el silenci accidental d'una nota a Master of Puppets, la bateria que es cola a la pista del baix en discos dels Beatles. Arnau respon amb una mirada històrica: quan va aparèixer l'enregistrament fonogràfic, fa cent anys llargs, també hi havia tota una indústria que considerava blasfèmia poder escoltar música sense intèrpret en directe. La nostàlgia analògica és sempre arbitrària i selectiva. Recorda l'anècdota de Queen anunciant orgullosos "no synthesizers were used in this album" als anys setanta i abraçant la tecnologia poc temps després sense pestanyejar.

Spotify ha matat el disc com a experiència de viatge

El bloc més operatiu de la conversa va contra el consum modern. Arnau reivindica el disc com un viatge sonor amb un ordre triat: tons, intensitats, temàtiques i compassos estan equilibrats en una fitxa d'Excel personal que ell controla maníacament. Però el consum a Spotify, dominat per l'algoritme i pel mode aleatori, esquinça aquest viatge —i el fade-out d'una cançó es solapa amb la següent perquè la plataforma vol minimitzar el temps mort. La conseqüència estructural és que el músic contemporani es veu empès a publicar cançons soltes en degoteig constant per buscar exposició algorítmica, i el disc com a obra unitària es marfon. Marc i Àlex reivindiquen el seu tarannà polla vella —no fer shorts a YouTube, no servir a aquesta lògica— i abraçar conscientment el reducte.

El disc més polític d'Obeses, i s'ho poden permetre

Marc planteja la pregunta d'avi cínic: per què el grup, just quan és més popular, fa el disc més reivindicatiu? On són les "Foc you" a Renfe, a Estrella Damm, a "puta Espanya", al circ capitalista i al rendisme? La resposta d'Arnau és lúcida: Obeses ha arribat a un punt on no està subordinat a cap managament, cap marca, cap empresa que aglutini festivals i poder, i això és precisament el que els dona la llibertat per fer el disc que volen. No era una intenció explícita al començament, però l'estat del món l'ha empès cap allà. La reacció col·lectiva contra el que està passant, diu, no acaba d'arribar des de la societat, i ells volen contribuir-hi des d'on saben.

L'hegemonia d'Estrella Damm i la festa sense pensament

Una secció acaba en una crítica frontal a Estrella Damm com a patrocinador omnipresent. La pregunta d'Àlex és simple: per què tots els festivals del país tenen la mateixa cervesa? La resposta d'Arnau és més estructural: Estrella i el diner públic financen una indústria que premia un cert tipus d'estètica —l'evasió, el gaudi sense pensament, la festa buida— i exclou propostes amb confrontació. "No podem esperar que una empresa que no fa cervesa de debò vulgui patrocinar música de debò." El pastís de la música catalana, descriu, és gegantí però mal repartit, i les alternatives no troben espais on trobar oients.

El pastís dels ingressos: directes, marxandatge i 500 euros

Marc se'l porta a la cuina dels números. Les fonts d'ingressos d'una banda com Obeses són tres: el directe (la principal, perquè un CD venut a botiga deixa 3€ dels 30€, però venut en concert se'n queda el 100%), el marxandatge i els drets d'autor via SGAE. Arnau confirma l'anècdota que els Manel van compartir a la Sotana, segons la qual els arriben 500 euros al mes en concepte de drets, una xifra que Àlex i Marc trobaven sospitosament baixa per al grup amb més impacte de la música catalana —però que té sentit perquè Spotify paga la meitat que Apple Music i un terç que Tidal, i perquè la transferència trimestral ja arriba consolidada sense desglossament. Arnau també revela que han fet concerts autogestionats —llogar sala, pagar-la i quedar-se l'entrada— quan els festivals no els programaven, i que el concert privat l'han fet una sola vegada, en una boda, i van sortir-ne "bruts".

Un didalet, Fort en la mort i el risc d'un directe sense xarxa

A la secció final de preguntes ràpides surten les obsessions de procés. La cançó del disc que més va costar gravar és Un didalet, una peça de barbershop de quatre veus on la dificultat melòdica oculta una tarda sencera de presa rere presa. L'earworm que se li enganxa a ell mateix és Fort en la mort, una peça escrita en una sola tarda que creu predestinada a tancar concerts. I sobre quedar-se en blanc al directe, Arnau confessa que ja li ha passat dues vegades en l'estrena del disc a Tona —a Elogi del fracàs i a Cirque Capitalista—, però rebutja categòricament el teleprompter: prefereix el risc real al directe domesticat. "Si no hi ha risc, no és directe."

El Gamper amb el si del nord o del sud i la salut d'una corda vocal

L'episodi tanca amb dues confessions íntimes. La primera: fa tres temporades va cantar l'himne del Barça al Gamper a Montjuïc, amb orquestra de corda i copla, i en plena emissió va girar la lletra al revés —"si del nord o del sud" en comptes del cànon "si del sud o del nord". TV3 estava mostrant els jugadors en aquell instant precís i el fiasco no va quedar immortalitzat, però per a ell és el seu fracàs sonor més recordat, juntament amb la inversió econòmica fallida de Sardana Superstar, un musical de grans dimensions que mai va recuperar el desplegament. La segona: arran de la Covid va patir una pèrdua de vibració d'una corda vocal i va creure durant un temps que no ho recuperaria. Per a un cantant amb un repertori d'exigència vocal extraordinària com el d'Obeses, la fragilitat de l'aparell fonador és la condició existencial constant.