"Minions" de raons per no ser júnior

Un minion amb gorra obre un episodi sense convidat

Setmana sense convidat i amb un detall que els oients d'àudio es perden: un dels dos arriba amb una figura d'un minion amb la gorra del programa. El concepte els fa gràcia i deriva en una digressió sobre pel·lícules. Un confessa que no és gaire fan dels Minions però sí de Pixar —el seu preferit és Wall-E—, i que les de Pixar li serveixen per plorar i «netejar per dins». L'altre fantasieja que una cosa bona de tenir fills seria tornar a fer la carrera i el col·le amb ells, perquè se li està oblidant la història (Carles III, Felip V, tot barrejat). De passada deixen anar una observació generacional: tot el que s'ha fet després del 2015 és com «un TikTok accelerat en gran format», i les pel·lícules dels 90 semblen lentíssimes —aquell minut sencer d'algú caminant d'un cotxe a un altre que avui es resoldria en dos plans.

Gravar des de 4Founders gràcies a una newsletter

L'Àlex explica que avui grava des d'un escenari nou: les oficines de 4Founders, a Via Augusta amb Diagonal, on s'ha agafat una taula per treballar. Hi va arribar per la seva newsletter setmanal, que té una secció de «peticions»; un dia va demanar si algú li deixava un despatx i li va respondre en Marc Badosa, partner de 4Founders. La moralitat: enviar un email a molta gent i que et puguin contestar és un dels beneficis que no t'expliquen d'una newsletter —pots demanar coses i la gent respon.

De "cap" a "minion": la conversa amb l'Alberto

La paraula «minion» dona peu al tema de fons. L'Àlex enllaça amb una conversa de dues hores i mitja amb l'Alberto, el cap d'en Marc a RSS.com. Aprofita per dir que no li agrada gens la paraula «cap» en català, perquè insinua que tu ets «de tronc cap avall», la part mecànica que no pensa. Van parlar de bootstrapping i del perfil d'empreses de tots dos —l'Alberto ve de Telefónica i de startups, l'Àlex de Deloitte— i del rollercoaster emocional de les valoracions inflades. La frase que es queda: l'única por de tenir una empresa bootstrap és que això s'acabi abans que ho decideixis tu.

SaaS contra agència i els "pals a les rodes" de MarsBased

L'Àlex contrasta dos models de defensibilitat. El SaaS —com RSS.com— té molts clients petits: idealment cap no arriba a l'1 % de la facturació, així que quan en marxa un no passa res. El model agència de MarsBased és l'oposat: un sol client pot ser el 40 %, i quan se'n va «fots un esclat». Tot plegat introdueix una idea: les empreses que s'ho poden permetre es fiquen «pals a les rodes». MarsBased va néixer 100 % remot, només feia Ruby i Angular, no feia mòbil ni disseny i és més cara que la mitjana —cada restricció elimina clients potencials, però els ha funcionat. La clau és reavaluar: el que tenia sentit el dia 1 no en té el dia 15, i les empreses «obstinades» moren abans (com qui venia màquines d'escriure Olivetti el 2024).

El nou màrqueter que el converteix en el seu propi minion

L'exemple concret: l'Àlex acaba de fitxar un màrqueter —el David, que ve del món de l'entreteniment i la música i que havia tingut un canal de YouTube de gairebé un milió de subscriptors, amb vídeos amb AuronPlay. El David li ha dit que s'ha de gravar demanant likes i subscripcions, cosa que l'Àlex odia («convertir-me en un puto youtuber»). Tot i així decideix fer-ho: com que el podcast ara és el seu projecte, si a final d'any no ha crescut perquè l'Àlex mantenia els seus pals a les rodes, la culpa seria seva. En Marc remata que, en aquest projecte, l'Àlex s'ha convertit en el minion del seu propi treballador.

Fitxar gent millor que tu: l'exercici d'humilitat real

La relació amb qui fitxa l'Àlex la descriu com «quasi simbiòtica»: tots dos s'han d'aprofitar mútuament, i per això li costa fitxar un júnior, i a MarsBased només n'incorporen un l'any, encara més difícil en un entorn remot i asíncron. En Marc hi posa el contrapunt: tothom repeteix el tòpic «jo només fitxo gent més bona que jo» al panel del Mobile, però després fitxen aduladors que diuen «sí senyor». Fer-ho de debò és un exercici d'humilitat, perquè et poses en posició de debilitat admetent que algú et supera en un vertical concret —com el David amb YouTube, un canal que l'Àlex «mai hauria pogut aixecar».

Per què el júnior competeix amb l'exèrcit de becaris

En Marc desplega la seva tesi: després de la covid s'ha trencat «el contracte social de l'oficina» —el remot s'ha normalitzat—, i això fa més difícil agafar un mentor a la vida real i absorbir la cultura d'empresa per osmosi, cosa que en remot només veus en una videotrucada. A sobre la IA ha arribat de cop i, irònicament, ha tocat primer els treballadors de la informació que semblaven més intocables. L'argument central: la línia de productivitat es mou de baix cap a dalt i s'emporta les tasques d'entrada —el «matxaca» que fa reports i busca informació—. L'«exèrcit de becaris» cada cop és més llest, i l'única tasca que encara justifica un júnior és portar cafès. Fitxar una persona té tots els desavantatges (es cansa, dorm, té problemes a casa); l'alternativa treballa 24/7 i és barata: canvies la computació d'un cap de júnior per la d'unes GPUs de Nvidia que costen 20 euros al mes. Per això veu el primer esglaó convertit en «el mur de Berlín».

"De bona casa": la vela, Tech Data i el currículum al Nasdaq

L'Àlex acusa en Marc de ser «de bona casa» i no haver fet feines de merda, per això no veuria que ser becari és «una puta merda». En Marc s'hi rebel·la i explica el seu currículum. A quart de carrera, cap al 2009 i amb el país «trillat» per la crisi del 2008 —havia tingut de professor Santiago Niño Becerra, «com si Nostradamus et fes classe»—, va mirar quines empreses del Nasdaq tenien seu a Barcelona i va enviar el currículum a totes. La primera va ser Tech Data: van veure que respirava i sabia parlar, i contractat. Va fer sis mesos dissenyant infraestructura de videotrucades per a grans corporacions (equips de 50.000 euros) amb SAP. Quan li van oferir contracte fix li quedava una assignatura, i pel «cost enfonsat» de l'enginyeria va rebutjar la feina i va acabar la carrera. L'Àlex aclareix que ell tampoc no va fer feines de merda, però perquè dels 16 als 19 va fer d'entrenador de vela amb nens, «una feina estúpida que paga molt bé», tot i tenir un historial de netejar hotels, construcció i cambrer.

Donar eines en comptes de tortura: backups i circuits soldats

Des d'aquí l'Àlex defensa per què avui és el millor moment per ser júnior. Té una llista de mil contactes d'una conferència del 2017 per incorporar al CRM. Quan ho comenta, li diuen que és «una tasca per a un júnior»: dona-li la llista i que els busqui un a un a LinkedIn. A l'Àlex això li sembla una «tortura de gota malaia» i una mentalitat «caciquista» —agafar «una forma de vida inferior» i donar-li un pal—. El seu enfocament seria l'oposat: donar al júnior les eines (IA o simple software) i que la seva feina sigui refinar i verificar el resultat —mirar les quatre entrades en conflicte, no les mil. Ho il·lustra amb les seves primeres feines, totes automatitzables avui: comprovar manualment que els backups de bases de dades quadraven (mida, temps, nombre de taules i files), o que els circuits soldats d'una empresa de mobiliari urbà de Terrassa anaven bé. El temps que allibera l'automatització el pots invertir a corregir al·lucinacions i en projectes personals.

El mur de Berlín contra l'optimisme del solo entrepreneur

El desacord no es tanca. En Marc reconeix que aquelles tasques eren deshumanitzadores, però manté que eren «el contracte social» —el preu de merda que es pagava per escalar dins de la corporació—. Ara aquell esglaó no existeix o és un mur, i dubta que hi hagi prou feines sofisticades per absorbir tota «l'horda de júniors». En Marc, però, concedeix que per al solo entrepreneur sí que és el millor moment, tot i ser escèptic que hi hagi tanta gent «d'aquesta pasta».

Waymo, electricistes i la fe en crear feines noves

En Marc tanca amb la seva fe que la tecnologia no destrueix feines net: te'n treu i te'n dona. Fa deu anys Uber no existia; ara els taxis conduiran sols —imagina't el silenci incòmode quan al teu taxi de San Francisco se li atura un Waymo al costat—. La demanda d'electricistes per cablejar datacenters no ha estat mai tan alta: «fill meu, fes-te electricista». En Marc matisa el seu punt final: no diu que no hi haurà feina —«alguna cosa farem, ja ens entretindrem»—, sinó que la forma concreta de progressar des del becari per l'escala corporativa està obsoleta i serà diferent d'aquí a deu anys.