Teràpia de forquilla

El tercer esmorzar de forquilla, cadascú a una punta de la taula

Nou format comunitari gravat a les oficines de Goyn: el tercer esmorzar de forquilla del podcast, tot i que per un error al calendari encara constava com el segon. Aquesta vegada els dos amfitrions van seure separats, un a cada punta de la taula, així que bona part de l'episodi és cadascú resumint a l'altre de què s'ha parlat al seu cantó. El to és tan confessional i digressiu que ells mateixos admeten que allò sembla menys un esmorzar de feina i més una sobretaula de whiskeria. Obren recordant, un cop més, que el bolo està patrocinat per Parlem, la teleoperadora catalana.

El kit digital, el Pau i l'art de la intermediació

Des de MarsBased, Àlex explica que els arriba molta petició per gestionar el kit digital —les ajudes de fins a 12.000 euros per implantar ERP, e-commerce, web o xarxes socials— però que no s'hi dediquen perquè investigar com funciona no els compensa. La conversa deriva cap al model de negoci del Pau, un dels assistents, que fa d'intermediari: ajuda les empreses a aixecar aquests kits a canvi d'un tall de la facturació. D'aquí surt una defensa dels acords de referral —habituals als Estats Units, mal vistos a Catalunya, on sonen a comissions de mercenari—. Àlex hi posa l'exemple d'un acord bidireccional que MarsBased està tancant amb un estudi de disseny, un 10% mutu per projectes derivats, i defensa que arbitrar una falla de mercat i posar en valor la pròpia xarxa de contactes té un preu legítim. "Aprovem el Pau."

Una taula plena de CTOs i les xafarderies d'una acceleradora

Un dels dos remarca que la taula d'avui era inusualment tècnica: tres CTOs alhora —els dos Marc i l'Oriol—. També apareix el ja habitual moment safareig: algú va arribar escandalitzat per explicar la seva mala experiència dins una acceleradora barra incubadora de Barcelona —molt de cartró pedra, tot molt fals, tot i que no hi va perdre l'equity—. Sense fer naming and shaming, serveix d'avís per a altres assistents que s'ho plantejaven. Al cantó contrari havien tocat la reforma laboral de Grècia (fins a 60 hores en tres empreses), el bootstrapping i, sobretot, els deepfakes i el porno.

El Pajaporte i el problema de regular més de pressa del que s'entén

El gran tema del matí: el Pajaporte, el malnom viral de la Cartera Digital Beta amb què el govern espanyol vol verificar la majoria d'edat per accedir a contingut pornogràfic. Reparteix un bo de credencials anònimes —una trentena al mes, broma inclosa sobre els mesos de 31 dies— i, de moment, només afecta les pàgines allotjades a Espanya. La lectura compartida és que la idea és bona però la implementació pèssima: és trivial saltar-se-la, perquè els portals deixaran d'allotjar-se a Espanya i, pitjor, empenyerà la gent cap a les VPN. D'aquí l'avís de producte: a les VPN gratuïtes el producte ets tu —venen les teves dades—, mentre que a les de pagament almenys no tenen l'incentiu de fer-ho. Una mala solució a un problema real que en genera de nous.

Roop Unleashed i la Tercera Guerra Mundial per un deepfake

Del porno salten als deepfakes arran de Roop, la llibreria de face-swap que els propis creadors van deixar de mantenir per perillosa i que algú altre ha ressuscitat en una versió Unleashed. Un dels assistents s'havia dedicat a "putinejar" amb l'eina i havia fet un discurs de Hitler clavat amb la cara d'un amic molt de dretes. Més enllà de la broma, un dels dos torna a defensar una vella tesi: la Tercera Guerra Mundial començarà per un deepfake —no d'Obama o Putin, sinó d'algun polític de segona fila— que algú s'empassarà i farà prémer un gallet on no tocava. És l'impàs clàssic en què la tecnologia va molt per davant de la legislació i de la nostra capacitat d'entendre-la.

Aprendrem a no creure'ns res del que veiem en una pantalla?

Marc hi proposa una hipòtesi més optimista amb un paral·lelisme: abans sortir imprès al diari donava credibilitat perquè els periòdics tenien el monopoli geogràfic de la distribució; internet ho va banalitzar fins que un article del Nacional i un post a Medium pesen igual a la ment de la gent. Potser, doncs, aprendrem a conviure amb el tsunami de contingut fals i deixarem de donar res per veraç en una pantalla. El contrapunt és cru: amb les simples fake news ja n'hi ha prou. Surt l'efecte ciudadanos —la mentida genera indignació, la indignació engagement i l'engagement viralitat— i la sospita que programes com els d'Ana Rosa Quintana o Susanna Griso busquen bulos expressament per inflamar l'audiència.

De Rotten.com als forats de conill infinits

La conversa s'allarga cap a la nostàlgia generacional sobre l'exposició precoç al contingut desagradable. Un dels dos recorda Rotten.com com el referent de l'institut: imatges pixelades, una a la setmana. Tres coses els van protegir, diuen, que avui ja no hi són: hi entraven més tard (als 14-15, no als 10); només hi havia un canal —com a molt el Messenger o l'IRC, i les barreres de l'ISP o els CD-ROM de Jazztel—; i sobretot l'escassetat, l'antítesi del scroll infinit i dels algoritmes que recomanen més del mateix. La preocupació compartida no és tant el porno com l'autoregulació: com qui es queda dues hores en bucle a Instagram. "Serà el malson de la nostra generació."

Vermut amb P i la capa més primària de la societat

Canvi de to amb l'Oriol, que va presentar la seva nova aventura —el nom, vermut amb P, els va fer molta gràcia— dedicada a digitalitzar la capa més primària de l'economia: indústria, manufactura, agricultura. Un sector amb una oportunitat brutal, perquè hi abunden empreses rendibles que no tenen ni idea de per què ho són —l'exemple del senyor gran la mètrica de rendibilitat del qual era comptar quants palets quedaven al moll quan marxava cap a casa—. Tot el contrari dels del sector digital, milimètrics fins a l'obsessió i incapaços de guanyar diners.

Sectors no sexis: aires condicionats, rodeos i marges de l'hòstia

Àlex enllaça amb una idea recurrent del podcast My First Million: els sectors no sexis. Mentre el SaaS obliga a optimitzar cada euro per la competència ferotge, les feines que no vol fer ningú tenen marges altíssims i permeten operar amb poc enteniment. Dos exemples reals: la família de l'Elrow —dos-cents anys d'història, de cafès i casinos fins a l'After— que feia milions sense saber d'on venia la gent i va acabar venent a un private equity després de conèixer el Vicenç Martí; i uns coneguts instal·ladors d'aire condicionat que a l'estiu, jugant amb les urgències, facturen 10.000 o 15.000 euros al mes. L'últim capítol del programa, sobre el rodeo als Estats Units —appearance fees de 4.000 dòlars per portar un toro—, remata la tesi: ningú vol fer aquestes feines, i el private equity ja compra granges i clíniques mentre els fills dels propietaris se'n desentenen.

Roll-ups de dentistes, Dentix i Vitaldent

Marc desenvolupa el mecanisme financer del darrere. Hi ha negocis amb forta barrera local —veterinaris, dentistes— on el client s'identifica amb la persona, el doctor Bosch o el doctor Navarro, no amb una marca. Estan apareixent franquícies que en compren sis o set, no a tres vegades facturació o EBITDA sinó oferint uns 30.000 euros i una renda vitalícia amb revenue share, i sobre aquesta base construeixen economies d'escala —comprant a l'engròs fins i tot la pasta de les càries, broma inclosa—. És el cas de Dentix o Vitaldent: negocis ja rendibles però amb molt espai per optimitzar. El millor dels dos mons.

El Barça, el private equity i el desencís blaugrana

El fil desemboca en futbol. Marc explica que un private equity és l'antítesi del Barça: opera a les ombres, compra barat i ven car via roll-ups, mentre el Barça fitxa malament —car de mediàtic i venent barat, com Overmars, Petit, Dembélé o Coutinho, que en valien una tercera part—. La figura local seria un Florentino Pérez. Aquí Marc confessa el seu desencís: està tan desconnectat que no sap ni el nom de l'entrenador de la temporada vinent, i vaticina un parell d'anys com els de les èpoques de Rexach, Antić o Serra Ferrer, de fitxatges de merda i pregàries per entrar a l'UEFA. Si el Barça fos una startup seria un WeWork —o potser el Núñez, per allò dels terrenys—. Àlex li recomana passar-se a la Fórmula 1 d'una vegada perquè en puguin parlar al podcast, o si més no seguir el Girona.

La consulta del doctor Focaterra

Al tram final, Àlex avisa Marc que un noi de negre el grava amb el mòbil per darrere; saluden el Carlos, que no havia vingut. El tancament és de balanç: l'agost segurament no faran esmorzar per vacances, agraeixen els assistents i apunten un parell de temes per a futurs episodis. La conclusió que els fa més gràcia és que la gent ja no ve a aprendre sinó a treure xafarderies; ni cal demanar-les. S'han convertit, diuen, en el consultori de l'ecosistema —la consulta del doctor Focaterra— perquè aquesta és la via de forquilla.