A clor obert, amb Anna Tarrés

Una olímpica analògica que es tira a la piscina

L'episodi és un directe amb convidada al Media Hub. Anna Tarrés hi arriba per pont del Ferran Martínez —l'exjugador de bàsquet generós que connecta gent— i entra dient que és extremadament sociable i que es tira a la piscina de seguida: li agraden els reptes perquè són la via més ràpida d'aprendre. Marc i Àlex auguren que serà el primer convidat de la tercera categoria, la de qui descobreix de què va el programa mentre passa.

El tret que la defineix obre el fil de l'episodi: és radicalment analògica. Porta l'agenda de paper, plena de colorets i deliberadament desordenada, perquè necessita la fotografia general d'una vida que sembla que en siguin dues. Marc, que arrenca malalt i recorda que la quota d'autònoms és l'única medicina contra posar-se malalt, hi veu el calendari de la classe d'EGB.

De l'aneguet lleig a 52 medalles

La presentació gran de Marc situa el personatge: la dona que va agafar la natació sincronitzada espanyola quan era l'aneguet lleig dels esports aquàtics i la va convertir en potència mundial. Olímpica ella mateixa a Los Angeles 84, va sumar 52 medalles internacionals com a entrenadora —quatre d'olímpiques entre Pequín 2008 i Londres 2012— i va fer créixer una generació, de Gemma Mengual a Andrea Fuentes i Ona Carbonell, que va posar purpurina, disciplina i mala llet competitiva en un país que de mala llet només coneixia la dels dolents de telenovel·la.

Entre bromes hi desfilen la seva sortida turbulenta de la federació —de la qual va sortir vindicada— i un independentisme obert que conviu amb haver dirigit la selecció espanyola i assessorar avui la xinesa, la ucraïnesa o la georgiana. Fa dos anys va portar la Xina al seu primer or olímpic en aquest esport en només divuit mesos. Que ho expliqui tot, demanen els hosts, a clor obert.

Ja no és sincronitzada, és artística

Primera correcció de la convidada: ja no es diu natació sincronitzada sinó artística, com la federació internacional ha passat de FINA a World Aquatics. Anna ho atribueix a la moda de rebatejar-ho tot per fer-ho més espectacle i televisiu, perquè com més surten a la tele, millor per al negoci que sosté els grans esdeveniments. El canvi de nom amaga un canvi de fons: la puntuació s'ha intentat objectivar, i ara, com en el patinatge o la rítmica, declares la dificultat abans de competir i els jutges comproven si l'executes; si falles, caus a una puntuació base.

Encara hi ha molt ull de cubero, però el sistema ha donat una cosa que Marc celebra: els vídeos submarins posteriors a 2023, amb el checklist a pantalla que es marca en verd o groc i que per fi deixa entendre a l'espectador què es puntua sense haver fet abans un màster.

Esport artístic o esport enginyeril?

Aquí salta la ment d'enginyer de Marc, que classifica els esports: els que no haurien de ser-ho (el curling, el tir amb pistola), els objectius (la pilota entra o no) i els creatius, on declares una coreografia i part de la nota és subjectiva. Àlex hi posa el seu biaix: prefereix els esports sense límit físic als 100 metres llisos, on o bates el rècord o no passa res, i recorda que als Enhanced Games d'atletes hormonats no va guanyar gairebé ningú.

Anna ho reordena com a esports artístics contra enginyerils i explica l'estratègia real: cada coreografia té un sostre de dificultat declarada, però una execució impecable d'una proposta senzilla pot superar una de difícil mal feta, i encara hi ha la nota d'impressió artística —com menys arrisques, millor presentació pots fer. Per això les xineses apreten la tècnica i Espanya, més artística, amaga amb art les seves mancances: és, cada cop més, un esport d'escacs.

Innovar per guanyar qui no pots guanyar tècnicament

El cor de la conversa és com competeixes contra qui té tots els recursos. Davant d'una Rússia que triava deu talents entre mil mentre Espanya els triava entre seixanta, l'única sortida era innovar i deixar petjada amb coses que ningú havia fet. Anna va plantejar les coreografies com obres de teatre —presentació, desenvolupament i final—, buscant temes globals, una música per al tema i un banyador per vestir-lo; així va néixer el Dalí. Per a la música va arribar a trucar a Catalunya Ràdio per fer servir-ne les falques, i d'aquella trucada en va sortir una òpera sencera.

I per què tantes hores de piscina? Perquè crear necessita temps: hi ha més visualització i anàlisi que treball intens, i buscar l'excel·lència del mil·límetre —amb biomecànics i càmeres subaquàtiques— és la inspiració que, com deia Picasso, t'enxampa treballant: provar vint-i-cinc mil vegades, i si cal portar algú del circ, fins que surt una figura que ningú havia fet.

Aigua de les pedres: un mètode des de zero

La diferència amb Rússia no era només pressupost: era estructura. Les russes heretaven instal·lacions i cultura esportiva del règim comunista, amb l'esport obligatori a l'escola i com a via per sortir del país. Quan Anna va començar, cap al 1991-92, ningú sabia ni què costava: a la residència Blume hi havia una piscina infantil i poc més. Ella, que venia de filologia anglogermànica, es va endinsar en el món científic de l'esport —INEF, medicina esportiva, lactats— i va construir el mètode mentre creixia amb un talent com la Gemma Mengual.

El pressupost el van fabricar a mesura que arribaven els resultats; algun periodista va parlar de l'ONG de la Tarrés perquè no hi havia res i ho havien de crear tot. Els números diuen la resta: de tres clubs i cinc-centes llicències a tot Espanya a tres-cents clubs i vint mil, amb el primer contracte professional del país en aquest esport a nom seu.

El producte Anna Tarrés a la Xina

Avui el mètode s'exporta com una franquícia: la Xina, Israel, Ucraïna o Geòrgia compren Anna Tarrés. La seva habilitat és adaptar-se a cada país i detectar el tret diferencial que ningú més veuria —la suplent de les suplents amb una flexibilitat extrema que cap altra entrenadora hauria fitxat. A la Xina, la primera cosa que va ensenyar va ser a abraçar-se: arribaven amb fama de robots freds, i calia ensenyar-los que existeix l'emoció, difícil en una cultura on tot va sempre bé —lligant-ho amb el Marc que avui sí que es troba malament.

És el cas d'èxit del remot que interessa l'audiència tecnològica del programa: Anna dirigeix per vídeo des de la distància i va arribar a tunejar la música d'una coreografia en directe, des de Beijing i amb el músic Arnau Vilà aquí. Aquest setembre va rebre una mena de creu de Sant Jordi xinesa —amb Xi Jinping a la mateixa sala i sense poder ni treure el telèfon—, un concepte que a Marc li recorda com s'ha invertit el valor del made in China, de bazar a qualitat.

Si Espanya fos un estat dels Estats Units

A la seva secció, Marc porta una recerca —ara que fer-la és quasi gratis amb agents— per dirimir amb l'Àlex una discrepància sobre la cultura de l'esforç. La pregunta: si Espanya fos un estat dels EUA, com rankejaria? El resultat el va sorprendre: esperança de vida, cobertura sanitària, menys homicidis, menys morts per arma de foc, a la carretera i per drogues, vacances i baixa de maternitat pagades, menys obesitat... primera en gairebé tot. L'única taca, i a quilòmetres, el PIB per càpita: l'últim. La seva lectura provocadora és que potser l'estat del benestar s'ha eixamplat massa i ha llimat l'incentiu de l'esforç; l'Àlex hi matisa des de l'altra banda.

Anna respon des de la biografia: ella va treure aigua del desert, i construir coneixement del no-res va ser disciplina i error rere error. Avui es reconeix més tova perquè el context ha canviat —havia de barallar-se per un sol carrer de piscina i ara Sant Cugat en té tres—, però reivindica un esport completíssim, on neden, ballen i treballen flexibilitat i música, que et fa més polièdric.

Repte, mambo i el post-carrera

Per videopregunta, Ferran Martínez li demana com canalitza tanta energia cap a nous projectes. Tan bona pregunta, diu Anna, que fa pocs dies n'hi ha sortit un de nou amb Geòrgia. La seva psicòloga, Marta Badia, ho diagnostica sense embuts: et va el mambo. Anna es reivindica disfrutona —tanta capacitat de treball com de diversió, amb la cervesa de descompressió com a part imprescindible—, s'avorreix de seguida i necessita el desordre per trobar l'ordre.

El fil porta al post-carrera dels esportistes, amb vides comprimides que pocs planifiquen com va fer el Ferran Martínez. Anna volia estudiar INEF i els pares la van obligar a fer abans una carrera; avui ho agraeix, perquè la filologia a l'Autònoma dels anys 80 li va donar hores de bar i de vaga que també eduquen. D'aquí la seva obsessió que les nedadores estudiessin: el seu era un esport amateur on de vegades pagaves per competir, i calia un coixí per al dia que en sortissin.

Preguntes ràpides: no cagar-la i el malson de 2004

Al tram de preguntes ràpides, Anna resumeix la seva estratègia vital —no encertar per no equivocar-se: cap gran cagada de negocis, però tampoc gaire habilitat— i admet que les inversions les ha delegades al Ferran i que són la seva assignatura pendent: és un desastre, diu, sense dramatisme.

La pitjor cagada a la piscina —després de la broma sobre la coreografia de Junts pel Sí— la situa el 2004: just quan despuntaven, a l'últim moviment d'una coreografia a una nedadora se li'n va la pinça, fa tres cames de més i la medalla s'esfuma. Llavors competien només contra ells mateixos i un error tan simple va ser definitiu. Tanca reivindicant-se analògica en un món cada cop més tecnològic —iPad, anàlisi exhaustiva de cada error— i admetent que, sense tecnologia, el seu esport no hauria evolucionat com ho ha fet.