Josep MarIA

El Josep Maria, el meme de tieta que ha acabat en l'extrema dreta

Setmana sense convidat i, com sempre, sense tema pactat. L'Àlex venia amb ganes de dedicar un episodi al fenomen del «Josep Maria» —aquesta caricatura social de senyors catalans de seixanta anys, exprocessistes decebuts que han acabat votant Aliança Catalana— però el deixa córrer perquè La Sotana ja l'ha bordat amb una radiografia que, admet, ell no n'hauria sabut fer ni un terç. Marc, que no és oient de La Sotana però adora aquests segments de classificar la gent en capses, demana un resum executiu.

L'origen del nom és una broma a costa de Hansi Flick, que feia seixanta anys: entre les coses que pot fer un home gran a Catalunya, hi ha «convertir-se en un Josep Maria». El retrat és demolidor —gent que va patir molt amb el procés i que de cop s'ha tornat megaracista— i la cita que més els fa gràcia: «El que ens avisaven que els videojocs ens fregirien el cervell és el que els ha passat a ells amb Facebook i els memes de WhatsApp.»

Dels memes de bon dia de Toni Albà al nacionalsocialisme

Els dos s'esplaien sobre l'estètica del fenomen: aquells memes de tieta amb sols que somriuen, ocellets, camps florits i Comic Sans —«sembla sortit d'un viatge d'ayahuasca de Toni Albà»— han transicionat cap a continguts identitaris, la creu de Sant Jordi i missatgeria ultra. Un detall que els sembla boníssim és la identitat fictícia a Twitter: molts es fan passar per dona amb un nom picant, o adopten noms de ressonància històrica («Arnau de Besalú» amb tretze seguidors). Viuen en una torre a Matadepera amb segona residència a la Cerdanya, però comparteixen vídeos borrosos i captures per fer-te creure que vius al Bronx, jugant fortíssim la carta de la inseguretat malgrat que les dades diuen el contrari. La conversa deriva cap a un punt incòmode —algun dia seran ells la caricatura de què algú es riu—, però l'Àlex ho té clar pel que fa a ell: si es radicalitza serà en sentit contrari, el seu destí és ser «el iaio anarquista que parla d'anar a posar bombes».

El Patreon de Foc a Terra i les misèries del producte de Patreon

Marc treu el tema que portava preparat: el podcast ja té Patreon, però l'Àlex no hi ha pogut entrar, i el motiu acaba sent una crítica de producte. Patreon té tres tipus de compte i el bàsic, absurdament, es diu «Pro»; el «Premium» afegeix funcionalitats —com posar membres d'equip— però, paradoxalment, cobra més comissió (12 % davant del 8 %). A Marc li sembla al·lucinant que una empresa hagi escalat tant amb una falla així: tenir un segon membre d'equip exigeix pujar de pla, i el call to action no és «upgrade» sinó «aplica», que ni funciona. Tot plegat per anunciar que tenen un nou subscriptor, apuntat l'instant de publicar-se l'episodi anterior.

L'anècdota deriva en una tanda de bromes sobre noms propis: Marc s'ha rigut d'una persona de suport de Patreon dita Nova, i l'Àlex el supera amb un contacte de LinkedIn de nom Jerry Cockburn —l'autòmat que des del 2017 li felicita cada aniversari laboral— i amb un manual de fusions i adquisicions titulat literalment «M&A 101 by Tom Culo». Saben que no haurien de riure's dels noms aliens, però es consolen pensant que mai vindran a buscar Foc a Terra.

Darrere la manca de tema, l'Àlex confessa que travessa una època de «mode bomber», apagant focs a la feina i a títol personal, i que ja no es troba tan còmode improvisant; a més els episodis han crescut, de vint-i-cinc minuts a gairebé una hora, cosa que dona més espai per a la tertúlia i per ficar la pota. De la llista llarguíssima de temes pendents —l'epidèmia de la solitud, journaling, quàntica— en trien un de fresc: la intel·ligència artificial generativa i com l'estan fent servir de debò.

Deep Research: l'enlightenment de demanar a una IA un pla a cinc anys

El detonant és que l'Àlex, després de mesos d'ajornar-ho, per fi ha provat el Deep Research d'OpenAI i ha flipat. Li va engegar un volcat de cervell mal estructurat: que investigués les deu millors agències de desenvolupament boutique del món amb preus per hora i serveis, i que dissenyés un pla a cinc anys perquè MarsBased arribi a jugar en aquesta «Champions League». El resultat el va fer sentir «superat» —parla d'una sensació d'il·luminació— no pas perquè el trobés més intel·ligent que ell, sinó perquè feia coses: setze passos visibles amb el raonament a la vista, comparant webs i fins i tot extraient preus de fils de Reddit quan les pàgines no els publicaven. El report final, diu, no «sonava a IA»: poca verborrea, sense els guions llargs delatadors, succint i amb recomanacions de debò.

A petició de Marc («tira, tira, encara que sigui superficial»), l'Àlex explica per què els models han canviat de lògica. Els primers GPT escalaven de manera clara —models més grans, amb més paràmetres, els pesos d'una funció que dins el transformer aprèn a predir el següent token sobre gairebé tot el corpus d'internet—, fins que ChatGPT, literalment un accident de laboratori, va resultar ser el millor producte de consum de la història. Després van descobrir un segon vector: aquests models milloren també deixant-los més temps per pensar en la inferència —els models de raonament de la sèrie «o» (l'o1, l'o3; l'o2 no existeix per un problema de marca)—. Marc voldria un marcador del cost de cada consulta a OpenAI, perquè una pregunta que fa pensar deu minuts un clúster de vuit màquines Nvidia «grosses com una nevera» pot costar 50 dòlars o, segons l'Àlex, fins als milers d'euros.

ChatGPT, Perplexity i Claude: tres maneres de fer Deep Research

Els dos repassen la sopa de noms idèntics: Google, OpenAI i Perplexity en diuen tots tres «Deep Research». L'Àlex, usuari de Perplexity, explica que ChatGPT li va menjar el 95 % de les cerques que feia a Google i que ara Perplexity li ha fagocitat aquell 95 % a ChatGPT, reduït a una pedra de pas; coincideix que el selector de models de ChatGPT és «una de les aberracions de UX més grans de la història». Marc, en canvi, es declara fan de Claude, l'assistent d'Anthropic: com a producte el troba més ben resolt per a un usuari avançat, sobretot perquè separa el model (el Sonnet 3.7) del temps que li deixes pensar (el Thinking Mode, normal o estès). Observen que els programadors i les agències de software són força més partidaris de Claude que de ChatGPT, i Marc dona un truc per a qui li faci mandra l'enginyeria de prompts: tenir fixada una conversa que faci de «prompt optimizer» i fer-hi passar cada prompt.

Generadors de codi i apps: v0, Replit, Lovable i la frontera del «modo demo»

Entren als generadors de codi. A Marc, v0 de Vercel l'ha impressionat; l'Àlex no tant, perquè la seva frontera de qualitat és codi llest per a producció, mentre que la de Marc és, simplement, que ho faci millor que ell. A MarsBased l'han provat amb resultats útils, però quan Marc va voler una app tonta d'auditoria de seguretat del mòbil, totes les eines li van escopir interfícies horribles que ni es desplegaven: el patró de l'«eina en mode demo», fantàstica per a la viralitat de Twitter però que es desinfla davant d'un cas real. La fricció pendent és el període de transició: l'esforç que t'estalvies construint el dediques a adaptar la cosa al teu entorn.

Sobre els agents que tothom anomena, l'Àlex confessa que no troba fàcilment un cas d'ús per a algú que «treballi per a tu 24 hores». Hi dedica intents —un CRM amb Lovable i Replit— no per automatitzar màrqueting, sinó per preparar viatges: anant en AVE cap a Madrid, voldria saber amb qui s'ha vist o amb qui ha quedat sense èxit. El sostre, coincideixen, és el temps: les quatre hores de deep focus per sortir de la roda del hàmster no les tenen. Surt aquí la frase recurrent de «Her» que l'Àlex sempre atribueix a Marc: que les pauses de les nostres converses, per a una IA, són temps infinit. Perquè el temps, per a un model, no existeix; demanar-li «inverteix-hi més temps» és una instrucció massa humana.

Agenda del Mobile: les sessions d'IA i el Corporate Innovation Summit de MarsBased

Tanquen amb la setmana del Mobile World Congress, que els obliga a moure la gravació a divendres. L'Àlex repassa l'agenda: dilluns, dues sessions d'IA al 4 Years From Now (pavelló 8, amb gent de Salesforce i Writer); dimarts, el Corporate Innovation Summit que MarsBased organitza a l'hotel Hesperia per unir startups i grans corporacions, amb descompte exclusiu per a qui escrigui a alex@marsbased.com; i dimecres, un sarau de CTOs que preveu «de les coses més avorrides de la història» —una rave de senyors parlant de tecnologia— però on hi seran perquè hi van els amics. Marc evitarà el Mobile si pot, però passarà a saludar.