Bon "venture" i barca nova

Un episodi gravat a 40 graus i sense aire condicionat

Episodi sense convidat, gravat enmig d'una onada de calor infernal i en habitacions sense aire condicionat: tots dos confessen que els costa fins i tot pensar. La conversa arrenca amb un parell de mites de sobretaula —la tècnica dels beduïns de beure te calent per refrescar-se i els mexicans que mengen picant per passar menys calor—, excusa per a una broma recurrent: en cas d'estar absolutament desinformat, sempre es pot substituir el coneixement per opinions molt fortes. També avisen que hi ha un retard entre el que graven i el que publiquen.

El quick commerce com a paròdia del capital de risc

Àlex porta el tema de fons: el quick commerce o Q-commerce, aquelles aplicacions que prometien la compra a casa en deu minuts —Getir, Gorillas i companyia— i que ara estan tancant com mosques. Descriu el model amb cruesa: un repartidor corrent de manera histriònica per un supermercat fantasma intern, i un altre saltant-se totes les normes de conducció i de la física amb la bicicleta perquè, si no arribava en deu minuts, la comanda era gratis. El seu angle és que això va ser el punt àlgid d'una febre inversora: hi havia tants diners al mercat que un nínxol minúscul va generar una onada d'hype, i ara la correcció s'està enduent aquests models que, segons ell, no aporten res a la societat sinó que resten.

Millennials de llegat contra Gen Z del pelotazo

Marc explica que ell pensava que parlarien d'una altra cosa: la tensió generacional. A la feina cada cop és el més gran de l'oficina, envoltat de companys Gen Z, i un d'ells, molt emprenedor, li explicava que havia muntat cinc projectes en poc temps —una botiga d'AirPods xinesos, uns teclats mecànics intercanviables—, tots efímers, llançats i oblidats sense pena. Marc s'hi reconeix l'oposat: ell va muntar una sola cosa fa dos anys, Foc a Terra, i li agrada que les coses li durin. Admet que pateix la fal·làcia del cost enfonsat (el sunk cost) com a història de la seva vida: vol que els projectes madurin i busca fer quelcom que sigui gairebé un llegat, en contrast amb qui només vol girar la pela i tancar el xiringuito.

Massa diners durant massa temps

Àlex, que parla des de dins com a interlocutor habitual d'inversors, defensa primer que el capital de risc és necessari: gràcies a ell tenim internet, l'internet per satèl·lit o invents del camp farmacèutic. El problema, diu, és que s'ha acomodat. Explica com funciona un fons: s'aixequen molts diners —posem 500 milions—, es passen uns cinc anys invertint i uns altres desinvertint per tornar als inversors els diners multiplicats al cap d'uns deu. La seva tesi és que hi ha hagut massa diners durant massa temps, tantes vaques grasses que fins al més tonto ha pogut aixecar un fons. Amb tant capital, els nous gestors —els "mindundis" del sector— han hagut d'invertir sí o sí, i fins i tot fons reconeguts es quedaven sense deal flow i li demanaven projectes per col·locar la pasta que els sobrava.

La cultura del pelotazo i la innovació absent

De la mà d'aquesta abundància, Àlex assenyala una deriva cultural: molts fons els han creat emprenedors que venen de la cultura del pelotazo —van vendre una startup de cupons quan tothom feia startups de cupons— i ara inverteixen amb la mentalitat de muntar una empresa, aixecar una sèrie A i vendre-la ràpid. Així s'escurça el termini d'èxit i proliferen models curtterministes, ultralocals i sense innovació. El seu punt central, il·lustrat amb una pregunta retòrica —muntar el "puto Gorillas" d'Espanya canviarà el món?—, és que com a inversor cada dia li arriba una altra empresa de reclutament de developers, una altra fintech, un altre marketplace de moda de segona mà. On és la innovació, es pregunta, i si la cultura de "move fast and break things" no genera empreses cada cop més efímeres.

Per què el capital de risc té sentit del tot

Marc, des d'un acord parcial, aporta la perspectiva històrica. Es remunta als anys seixanta: abans les empreses tenien un cost marginal —cada cotxe fabricat costa el que costa—, però llavors apareix el software, els uns i zeros, amb costos fixos altíssims però un cost marginal de cada nova unitat pràcticament negligible. Aquestes economies d'escala són un bitxo mai vist, i per finançar-les neix un nou tipus d'inversor diferent del banquer tradicional: així es forma Silicon Valley. La seva conclusió matisa la d'Àlex: el problema no és tant que no s'inverteixi en negocis que millorin el món, sinó que no hi ha tants negocis realment invertibles per a un fons com ens volem fer creure. Aquests negocis tendeixen al monopoli pels efectes de xarxa, i no en poden existir tants; el que ha passat és que hem vestit de capital de risc inversions que es comporten com una cadena de restaurants, on cada nova unitat torna a tenir costos marginals.

Els fons que protegeixen els incumbents en lloc de desbancar-los

La crítica que més els uneix és que el capital de risc s'ha deixat comprar pels grans. Abans un fons et finançava perquè algun dia et carreguessis Silicon Graphics o General Motors; avui, si vols competir contra Amazon, et diuen que pivotis cap a una cosa més petita —però no tant que no sigui invertible— i, de regal, et fan partner d'Amazon Web Services. Els grans incumbents han comprat bona part dels fons, que ara protegeixen l'statu quo i fins i tot et fan intros a Amazon o Facebook per redirigir-te. Marc recorda la teoria del bundling i l'unbundling, atribuïda a un directiu de Netscape —a internet només es fan diners agregant o desagregant—: per tombar un incumbent primer cal desmuntar-lo en peces (un AirTable, un Notion, equivalents separats a cada part de l'Office) i esperar que algú ho torni a unir en una suite nova, tot i que l'Excel no morirà mai. El mateix cicle l'il·lustra amb la televisió per cable americana: un paquet que agrupa Netflix, Amazon Prime, Disney o National Geographic sempre costa menys que totes les subscripcions per separat —agrupar-ho permet finançar la curiositat de tothom, una mica com el dilema del presoner—, i després d'anys de mil subscripcions soltes torna a aparèixer qui ho reunifica, com un Movistar que t'inclou Netflix sota una sola factura. Es pregunta si existeix algun fons que inverteixi per desbancar Meta, Google o Amazon, perquè ell no el veu.

Snow Crash i el repartidor de pizza distòpic

Marc lliga la crítica amb la ciència-ficció i recomana Snow Crash de Neal Stephenson, la novel·la dels anys vuitanta precursora de la idea del metaverse. Comença amb un noi repartint una pizza sota una organització extremadament agressiva, i quan Àlex descrivia el repartidor de Gorillas Marc tenia la sensació que li recitava les primeres pàgines del llibre. La conclusió, mig cínica, és que o la societat va molt malament o hem construït un escenari distòpic sense cap sentit; tots dos volen pensar que encara hi som a temps de corregir.

Unicorns que cauen i la correcció del mercat

Àlex repassa la correcció en marxa, que veuen de primera mà amb clients que tanquen l'empresa i corporacions que cancel·len pressupostos, pausen projectes i fan reduccions de plantilla. Cita el cas de Hopin, l'empresa d'esdeveniments virtuals que va ser el unicorn més ràpid de la història durant la pandèmia i que ara s'ha venut per 50 milions, i de Clubhouse, que no se sap ni on és. Anticipa l'efecte onada: si les startups cauen i les valoracions baixen, els fons no tindran els retorns esperats, hauran de malvendre les seves empreses i en desapareixeran molts de segona i tercera categoria, deixant menys inversió i obligant a ser més selectius. És un escenari que, admet, convé al mercat però que no li agrada, perquè la sobreabundància de diners ha servit sobretot per donar feina a gent que no hauria entrat fàcilment en una gran corporació. Li agradaria que el sector n'aprengués una lliçó, encara que en dubta.

La barca pirata i una empresa per a cinquanta anys

Marc, fent broma que la càtedra d'Àlex sol marcar el final, es reserva un moment per felicitar-lo: ha sortit a La Vanguardia, i el seu pare el va veure i li va dir que no ets ningú fins que no surts a La Vanguardia. L'article venia perquè la consultora fa deu anys, i dona visibilitat a una empresa que se surt del món del capital de risc i de l'ABC de l'emprenedoria: la barca pirata que va a la seva i no segueix les rutes comercials de tothom. És el contrapunt perfecte al tema de l'episodi: ells volen crear una empresa que segueixi aquí d'aquí a cinquanta anys, on puguin retirar-se. Pensar a retirar-te muntant una startup és com jugar a la loteria; la millor manera, conclou, és anar més lent, no aixecar capital i no fer-te multimilionari però viure molt bé. Getir i Gorillas no existiran d'aquí a cinc o deu anys; ells sí.