Foc creuat a terra

Sense preguntes a la safata, s'entrevisten l'un a l'altre

Últim episodi de l'any i les preguntes de l'audiència s'han eixugat —la gent va enfeinada amb regals d'última hora—, així que canvien el format: en comptes d'esperar comentaris, es faran preguntes mútues. Abans, però, el ritual obligat de final d'any: el vídeo. Porten dos anys prometent-lo i Marc creu tenir-ne per fi el senyal, perquè acaba de rebre un adaptador per fixar l'iPhone a la pantalla del portàtil i fer-lo servir de càmera amb Continuity Camera, molt millor que qualsevol webcam. El 2025 queda batejat com l'any del vídeo.

FutureMe i per què el side project d'algú no morirà mai

De la llista de propòsits surt un dels temes de fons de l'episodi. Marc s'escriu cada any un correu a si mateix amb FutureMe i el rep l'1 de gener, que a més és el seu aniversari (enguany en fa 38): un resum de l'any i prediccions de tota mena. Mai se l'ha enviat a més d'un any vista; Àlex recorda que el seu soci, el Xavi, sí que se'n va enviar un a deu anys. La digressió amaga la tesi que vertebrarà la conversa: com més anys fa servir FutureMe, més confia Marc que seguirà existint, perquè és el típic programari que no depèn de venture capital, el side project d'algú que s'hi dedica amb cos i ànima i no deixarà que mori mai. És l'efecte Lindy aplicat al software.

El primer dia que Àlex no havia d'anar a la feina

Marc proposa entrevistar Àlex i pacten quatre preguntes per banda. La primera: quin moment de la teva carrera reviuries? Àlex no dubta —una emoció que diu que no ha tornat a sentir mai—. A principis del 2014, després de deixar la feina pel Nadal del 2013 i passar tres mesos a San Francisco, es va despertar per al primer matí en què no havia d'anar a cap oficina i podia dedicar el 100% a MarsBased, que encara no estava ni constituïda. Va treballar de vuit del matí a mitjanit, sense sou i amb molt poc runway —havia cremat gairebé tots els estalvis a San Francisco i va haver de fer de freelance per pagar el lloguer—, però el recorda com un dels millors dies de la seva vida.

La primera validació: el premi inesperat de Marc

Marc tria un moment d'expectatives baixes, perquè el que menys esperes és el que més et sorprèn. Just després d'iomando van muntar una aplicació de pàrquing en què al principi no creia ningú —tot el seu entorn li deia que es busqués una feina—. Encara abans d'aixecar inversió (que va arribar de la mà de Jordi Priu, i potser Carlos Blanco), cap al 2011 o 2012 es van apuntar sense cap pretensió a un concurs d'startups al Movistar Center de Telefònica. Marc va fer el seu primer pitch davant de molta gent, tremolant, i van guanyar. El premi era de poca cosa, però la sensació que algú validés per primera vegada una cosa parida per ell és, diu, la més gratificant que ha tingut professionalment: com la primera nòvia, insuperable perquè és la primera.

Conflictes d'interès: la diplomàcia de Marc i la regla d'Àlex

Àlex pregunta com resol Marc els conflictes d'interès, perquè ell se'n troba sovint —empreses del seu portafoli d'inversions que volen contractar MarsBased, cosa que per ell és un conflicte claríssim i no fa mai—. Marc admet que no en té cap mecanisme i que a penes s'hi ha trobat: es declara diplomàtic i partidari d'aplicar molta racionalitat sense deixar que governin les emocions. Àlex hi aporta el que li van aconsellar tres o quatre inversors amb experiència d'empresa, com Oriol Juncosa i David Tomás: no negociar-ho tu mateix sinó delegar-ho als socis (el Xavi, el Jordi), i procurar que la relació sigui curta i que la cara visible no siguis tu.

La persona més brillant i com tries els socis

Demanat per la persona més brillant amb qui ha treballat, Àlex respon per categories. Els seus dos socis ho són per definició, i cada any en la renovació de vots segueix convençut que són els més adequats per a la feina. En programació es queda amb Àngel Esteban, company seu a Deloitte, capaç de resoldre qualsevol cosa en una fracció del temps i avui reconvertit en una bèstia de la intel·ligència artificial. La seva conclusió és que no existeix ningú brillant en totes les àrees alhora; i si existeix, deu moure's en esferes de San Francisco a les quals ell no té accés, no pas al Guinardó. De com va decidir en qui confiar per muntar MarsBased, ho situa en uns sopars d'amics mensuals; després d'un any i mig de business plans inútils van entendre que el que els agradava era dissenyar i desenvolupar, no vendre ni buscar finançament. La prova de foc va ser una llista de prioritats: en una escala de deu, el Xavi i el Jordi van posar el projecte com a número dos, just darrere de família i salut, i el quart amic al desè —una sinceritat que els va estalviar haver d'expulsar un soci fundador.

La nevera de les idees i el projecte blockchain que no hi va passar

Marc encara la pregunta que més li toca com a fan dels side projects: com evites llançar-te a projectes que coneixes massa o t'agraden massa, convençut que ets la persona idònia per fer-los. Reconeix que en això no és gens racional, però que té molta autoconsciència i un truc heretat de les compres impulsives —com el Porsche 911 refrigerat per aire que sempre ha somiat—: apuntar-ho en una llista i deixar-ho madurar unes setmanes o mesos, perquè la majoria de coses cauen soles per inacció (el Porsche segueix allà sense comprar). Amb els projectes funciona igual —la nevera, o el congelador, de les idees—: ho atribueix a tenir massa interessos i una capacitat brutal de passar de zero a vuitanta sense importar-li l'última milla, motiu pel qual creu que mai seria un bon especialista. L'exemple que confirma la regla és el que no hi va passar: en ple 2021, amb les criptomonedes per les núvols, es va il·lusionar amb un producte blockchain pel vincle amb l'equip fundador. Àlex, que en va rebre el deck com a possible inversió, admet que el va descartar gairebé a la segona slide en veure-hi blockchain i NFT; en canvi hauria invertit en RSS si s'hagués pogut, perquè clarament tirava molt.

Sense pantalles, escriure: el llibre i la creació contínua

Si demà s'esfumessin totes les pantalles, diu Àlex, la seva feina —i la de Marc— desapareixeria, i hauria de reinventar-se: vendre cara a cara, fer de locutor de ràdio i, sobretot, escriure els dos llibres que té pendents. Però escriure avui té la droga digital a banda i banda allà on Hemingway només tenia la nevera i els ocells. El seu llibre, relativitza, era un compendi d'entrevistes a fundadors —la mare de Glovo, les fundadores de Tiendeo, David Tomás—, més a prop d'enganxar entrades de blog que d'escriure una novel·la; el repte de debò el pateix el seu amic Leo, amb un llibre sobre IA que queda antic mentre l'escriu. D'aquí surt el bloc de monetització: Marc explica el que va aprendre a Gamestry mirant models de creadors —des de la noia de Twitch amb el despertador connectat a les propines, que dormia més com més pagaven, fins al mercat xinès, on es venien llibres educatius per capítols i els fans en guiaven la direcció—. La seva reflexió: la gent no paga per peces aïllades sinó per la promesa de creació contínua, i el catàleg antic gairebé ningú no l'escolta —és una prova de vida, l'efecte Lindy: la garantia que qui porta anys fent-ho seguirà fent-ho—. Àlex ho corrobora amb la newsletter que va llançar fa dos mesos, on una subscriptora de pagament li va escriure que era la seva manera de tornar-li deu anys de suport, i recorda que va aparèixer al MAKE de Pieter Levels per un comentari que hi va deixar quan l'autor l'anava escrivint en obert.

Preguntes ràpides: Fórmula 1, el ChatGPT de la taula i els esmorzars de forquilla

El tram final va de ràfega. Àlex demana a Marc sobre quin tema escriuria un llibre i s'avança a respondre per ell —de Fórmula 1—, recordant que en un univers paral·lel a Marc li hauria agradat dedicar-se al motor de competició. Sobre el suport tècnic familiar de Nadal, Marc explica que ja no li arreglen el WhatsApp perquè ara el veuen com a empresari, però segueix sent qui ha de dirimir les discussions desinformades de la taula —«el Google, el ChatGPT, el Perplexity de l'àpat»—, paper del qual es desentén derivant-ho tot a ChatGPT. I la tradició que voldrien que no es perdés és una que han creat ells: els esmorzars de forquilla, amb la primera edició del 2025 per convocar i un pendent amb el Xavi de Parlem. Tanquen suplicant que l'audiència els enviï preguntes si no vol tornar a sentir un episodi com aquest.