Ronda de baix

Un episodi sense convidat per prendre el pols al sector

Setmana sense convidat: Marc rescata un tema que havia proposat un parell de setmanes abans i obre fent ell la intro, no sense una targeta groga a l'Àlex per haver-li canviat l'horari de gravació per una botifarra amb seques. La pregunta de fons és com està el pati amb el canvi de paradigma: la bombolla tech del 2020-2021 ha rebentat després d'anys de bonança, i ara n'arriben tots els efectes —acomiadaments, ERO rere ERO i una baixada generalitzada de valoracions— en la part de negoci que afecta la gent que crea empreses.

L'home de la cova contra l'home de la gent

Abans d'entrar en matèria, els dos amfitrions confronten els seus mètodes oposats de preparar el programa. L'Àlex és l'home de la gent: s'informa fent esmorzars de forquilla, cafès i convencions, perquè com a CEO orientat a vendes la seva feina és ser «top of the mind». Marc és l'home de la cova i de la recerca: camina escoltant podcasts amb una llibreta a la mà i té llistes d'amics del ram —inversors i emprenedors— a qui truca quan l'Àlex li proposa un tema. L'Àlex el compara amb el CIS pels seus sondejos.

Què és exactament un down round

Per al tema d'avui, Marc havia trucat aquests contactes inversors i rebut uns quants reports «confidencials» sobre l'estat de les valoracions. El terme que dona títol a l'episodi necessita explicació, i aquí surt una de les millors imatges del programa: un down round és l'homòleg financer d'una estrella de rock que, després de tocar al Sant Jordi, descobreix que el pròxim bolo és un aniversari al Chiquipark. Marc encadena variants —el campió de Fórmula 1 reconvertit en professor d'autoescola— i l'Àlex hi afegeix els eufemismes que l'acompanyen: flat round, extension, bridge round. Un símil futbolístic sobre el Barça i l'Europa League els fa perdre el nord momentàniament.

Les xifres del SaaS: rondes més difícils i condicions pitjors

De tornada al tema, Marc desglossa la intel, enfocada al SaaS. La bona notícia que li venien primer és que al segon trimestre la inversió en sèries A i B havia repuntat, però la lletra petita és l'asterisc: una de cada cinc rondes que es tanquen són down rounds. Si abans amb un milió o un milió i mig d'ARR —els ingressos recurrents anuals per subscripcions— ja optaves a una sèrie A, ara amb menys de dos milions val més que et quedis a casa, i els múltiples de valoració han caigut del 40 estàndard a una forquilla d'entre 15 i 40. L'única excepció, l'únic que s'inverteix amb força com abans, són les companyies vinculades a la intel·ligència artificial; el hype, diuen, és el crypto de fa tres anys i el Web3 de fa dos.

La diapositiva del camí cap a la rendibilitat

L'Àlex aporta la part d'inversor: aquest any, per primer cop, els fons exigeixen que el pitch deck inclogui una slide amb el camí cap a la rendibilitat, i la recomanació que circula és estar-ne a uns sis mesos. És un canvi de paradigma respecte de la lògica històrica de les startups, que cremen capital a canvi de creixement amb un runway de dotze a divuit mesos i la promesa d'una venda o sortida a borsa algun dia. Ara que els fons busquen retorns més curts, l'escrutini és total: o demostres que pots ser rendible aviat, o no t'arriba pasta, i d'aquí venen tants acomiadaments i cancel·lacions de projectes.

L'emprenedor que confon aixecar pasta amb fer calés

L'Àlex personifica el canvi en el cap de l'emprenedor, que s'ha enamorat tant del relat de Silicon Valley i del venture capital —que ell bateja, entre riures, com «el Venture Capital, Bon Ventura i Barça Nova», títol que Marc li premia— que el craft de l'ofici ha passat de fer calés a aixecar-ne. Hi ha qui aixeca ronda rere ronda i, després de cremar molts diners, descobreix que no té cap negoci a sota. La distinció clau: Facebook o Google sí que necessitaven venture capital pels costos fixos altíssims i marginals zero, però aquests negocis són rars; una perruqueria canina té la capacitat limitada i es finança al banc. Tots dos coincideixen que aixecar capital també és vendre —una visió, un equip, uns números creïbles— i es pregunten per què no s'aprofiten aquells mesos de ronda per validar el negoci.

La cartera de l'Àlex i el cas Factorial

A la seva cartera d'invertides, l'Àlex constata que aproximadament la meitat han fet aquest any una extensió, una flat round o un bridge: estenen les condicions de la ronda anterior perquè no han assolit les mètriques o no es veuen amb cor d'aixecar a més valoració. Això pressiona especialment les que van aixecar a valoracions molt altes en un mercat que ja no les suporta, com el cas de Factorial a Barcelona. És justament a la ronda següent on solen morir les empreses: quan ja no poden aixecar a una valoració superior, els inversors perden la fe i deixen caure el negoci. El seu consell: rondes petites, finançament alternatiu i ajustos econòmics interns.

MarsBased i el crim d'omissió de la competència

El canvi també es nota a la trinxera dels serveis. Durant nou anys, MarsBased signava un o dos contractes anuals, fitxava dos o tres desenvolupadors i creixia un 30% sense esforç. Aquest any porten deu contractes signats, però fraccionats: proves pilot i encàrrecs de tres o quatre setmanes —fins i tot per a clients com Boston Consulting Group, que prefereixen justificar 50.000 euros mensuals abans que un projecte anual de mig milió. El gir més curiós és el que Marc bateja com un crim d'omissió: tots els competidors boutique de l'Àlex han plegat, i això els ha empès sols a l'extrem car de la campana de Gauss. Ara competeixen contra generalistes low cost i són els primers que s'eliminen per cars: la incompetència aliena els ha portat al pitjor lloc sense fer res.

Quan les empreses paguen per quedar-se el projecte

L'Àlex acumula exemples del mercat actual: impagaments de clients petits que li converteixen el cashflow en una muntanya russa, i una proposta finalista que va perdre contra VASS —la seva anterior empresa, amb 6.000 treballadors— quan aquesta va oferir la meitat de preu sense ni mirar el codi de l'aplicació. Ell mateix anomena «càrnicas» aquestes grans consultores, eufemisme per a les de tota la vida, on la gent es tracta per quilos. El cas més extrem: un projecte de 600.000 euros que tenien pràcticament tancat va caure en silenci de ràdio perquè una empresa descartada va tornar amb una oferta que era pràcticament invertir per fer el projecte, posant-se com a inversors a canvi del retorn. Una bogeria que Marc compara amb pagar per tenir els diners al banc durant l'època dels interessos negatius.

RSS.com, una companyia descontextualitzada

L'Àlex pregunta a Marc com viu tot això des de RSS.com, una empresa bootstrap que mai no ha hagut d'aixecar finançament. Marc la descriu com una companyia descontextualitzada: per la part bona, estable i sense les pressions externes «estúpides» —desalineades amb el negoci— d'un CEO que ha de retre comptes al venture capital; per la menys bona, no pot fitxar seixanta persones en un any. El que de debò el preocupa no és el capital, perquè es manté amb ingressos orgànics, sinó que és una indústria de pressions descomunals: es perden més clients perquè algú obre un podcast directament a YouTube, Spotify o Apple —amb més distribució i gratis, però esclau de la plataforma— que no pas per la competència. És un espai llaminer per a gegants amb bilions de dòlars per cremar.

A qui inverteix l'Àlex i la selecció natural del sector

Amb el barret d'inversor, l'Àlex explica que després de 30 inversions vol veure retorns i ha posat el fre. Ara és molt més fonamentalista amb les seves tesis: B2B, equip que no sigui de primera empresa i un projecte on pugui tenir impacte —prou de restaurants de milaneses. La pasta la posaria sobretot en les flat rounds de la cartera que ja coneix. L'única nova de l'any és Aflorithmic —rebatejada com AudioStack, que genera veus per a anuncis en molts idiomes—, i li agrada precisament perquè es van fundar el 2017, ja s'han fotut totes les hòsties i ara l'onada de la IA només els pot propulsar. La regla d'or que tots dos subscriuen: quan hi ha hype, no és el moment de desplegar-hi diners.

Tanquen amb la depuració del sector. En condicions favorables es donava pasta «al més tonto» i hi havia junkies de les rondes que als set o vuit anys encara no monetitzaven, obstinats a no veure que allò no s'enlairaria mai. La correcció expulsa el venture capital, els business angels i els emprenedors turistes. Sap greu, diu l'Àlex, veure gent que sortia a Startup Grind tornar ara a Everis o CaixaBank, però sovint són moments vitals —hipoteca, fills— i emprendre no és per a tothom. La conclusió, mig en broma: tota aquesta gent s'ha acabat fent un down round a si mateixa.