Canviem el context, no la samarreta

Dues gravacions seguides i la mateixa samarreta

L'episodi arrenca amb una confessió de logística: és la segona gravació del dia, una sessió doble per deixar enllestits els episodis d'agost, i els dos amfitrions surten amb la mateixa roba que a l'anterior. La broma els porta a l'episodi del David Poblador, gravat en dues setmanes diferents amb el mateix convidat, exactament al revés del que fan els programes de ràdio i televisió, que enregistren diversos episodis el mateix dia per optimitzar. De passada agraeixen haver superat els 3.000 subscriptors al canal de YouTube, que és qui pateix la repetició de vestuari. El polo d'un dels dos encara dona per a una digressió sobre la seva balança comercial tèxtil: tota la vida havia estat exportador net de roba i ara comença a ser-ne importador, perquè el seu pare li va passant polos.

Per què el post-roll es cobra encara que no s'escolti

La falca d'avui és pre-roll i no post-roll, i això obre una explicació de com funciona la publicitat al podcasting. Marc explica que dins de la indústria el post-roll es coneix com a «diners gratuïts»: com que l'àudio es descarrega a trossos, l'última descàrrega ja porta la falca incorporada i es cobra encara que ningú no arribi a sentir-la. YouTube ho pot mesurar; el podcasting ho té molt més difícil, i per això un anunci al final converteix menys que un del principi.

D'aquí passen a la inserció dinàmica, i posen com a exemple ben resolt els de Tengo un plan: venen els slots del llançament de l'episodi i després intercanvien el del back catalog per fillers d'altres anunciants quan s'acaba la promoció. Una falca llegida en directe, com aquesta, es paga més que la programàtica i té un efecte secundari: si algun dia el patrocinador plega, l'esment es queda al catàleg per sempre. Un slot que no és dinàmic ja no es pot remonetitzar —demà no hi poden encaixar Casa Ametller—, i és això el que fa valuós el sistema. Enmig hi cau l'agraïment a Mapit, que els permet gravar cada setmana al Media Hub a partir de setembre, amb convidat i amb un canvi de format.

L'atribució és fum, i el podcast sempre hi perd

Àlex hi afegeix el problema de fons: al màrqueting digital l'atribució és etèria. Aquella setmana havia entrat un lead al web de MarsBased d'algú que feia mesos que els escoltava, i només se'n van assabentar perquè el formulari ho preguntava; sense aquesta pregunta, l'entrada s'hauria atribuït al web o a Perplexity, que és per on havia arribat finalment. Recorda també algú que els va conèixer en una xerrada d'Ironhack fa onze anys i que amb els anys els va acabar contractant. La conversió gairebé mai no passa pel canal que se n'endú el mèrit.

Zero xat: tot passa per Claude Code

El primer canvi metodològic que reporten és radical: un dels amfitrions no fa servir la part de xat per absolutament res. No obre mai Claude des del mòbil, treballa sempre des de l'ordinador i ho fa tot amb repositoris estancs que es comuniquen entre ells perquè el CLAUDE.md de cadascun té pointers cap als altres. La conseqüència pràctica és la portabilitat: si demà Claude deixa de funcionar i Codex funciona millor, canviar-hi és canviar el nom de l'entry point —AGENTS.md en comptes de CLAUDE.md— perquè el context concret ja viu al repositori i no al model.

El pont trencat entre la veu i el codi

L'altra cara és la frustració, i és compartida: no hi ha cap capa d'unificació de context entre el xat i Claude Code, i el xat de veu no pot crear arxius ni enviar res per MCP. Una idea que se t'acut caminant es perd si quan arribes ja tens una reunió esperant: queda perduda com llàgrimes en la pluja. L'única connexió que han aconseguit tancar és amb Reminders d'Apple, que almenys fa saltar una alarma amb el prompt o amb el contingut de la tasca de Linear que cal crear. La prova pendent és passar la conversa de veu per un webhook cap a n8n, preprocessar-la allà i enviar-la a Linear, que sí que connecta amb la resta.

Les memòries automàtiques que ningú no copia

Hi ha un segon ordre de trencament, més fi. Les memòries que Claude Code genera tot sol viuen a la carpeta .claude de l'arrel de la màquina i no parlen amb el sistema de memòria del teu repositori; si se't trenca l'ordinador, les perds, perquè no en fa còpia ningú. El hack que expliquen és un symlink —un 301 dins del sistema d'arxius— que apunta aquesta carpeta cap a iCloud, Google Drive o Dropbox, de manera que tot es puja sol.

Al mateix fil hi apareix un skill d'Anthropic, el CLAUDE.md Improver, que un cop per setmana s'autoavalua la carpeta amb què treballes i et diu què ha quedat desactualitzat, què es va crear un dia i no s'ha fet servir mai i quins pointers estan trencats. La recepta és la mítica tasca de dilluns al matí amb Fable Max: la deixes anar, te n'oblides i evites que la qualitat dels outputs es vagi degradant sense adonar-te'n.

La finestra d'Overton del preu d'una subscripció

El tram més suggerent és el de preus. Durant anys el rang acceptable per a qualsevol SaaS era el de Netflix i Spotify, entre 10 i 20 euros al mes. Quan OpenAI va treure el tier Pro de 200 dòlars tothom es va posar les mans al cap, perquè allò era gairebé una nòmina i encara parlàvem del primer model que feia reasoning, un producte en bolquers. Avui tenen amics que no haurien fet servir mai la IA per res i que paguen subscripcions de 150 euros al mes: la finestra del que és pagable s'ha mogut sencera en molt poc temps.

Els números que fan que 200 euros siguin negligibles

Àlex hi posa la calculadora de MarsBased. Amb trenta persones, hi ha programari que els costa més de mil euros l'any i no els sembla descabellat. Si una eina multiplica per tres el que produeixen —de quaranta hores setmanals a un output equivalent a cent vint, real i facturable— pagar-ne vint euros al mes per persona és absurdament barat, i passar a dos-cents també. Diu que fins i tot dos mil euros per persona li sortirien a compte, perquè per cada desenvolupador pot facturar entre deu i quinze mil euros al mes. I si demà hagués de tancar MarsBased, no aniria a treballar enlloc: es posaria a llançar projectes en paral·lel fins a veure quin agafa tracció.

El limitant som nosaltres, no la tecnologia

Sobre què passaria si aquests models es paressin de desenvolupar per un tema de seguretat nacional, la conclusió és que amb la tecnologia d'avui ja n'hi hauria de sobres: el que no s'està construint no és per un problema de possibilitat, sinó de creativitat i d'amplada de banda per donar-los feina. Encara que no arribés mai l'Opus 5.1, un any per pensar millors casos d'ús no canviaria gaire el delta de productivitat.

La palanca depèn de dues coses: la latitud que et deixa el teu rol per expandir-te cap als costats i el sostre que et permeten tocar. En una empresa gran sempre hi haurà un departament de finances que et dirà que no t'hi fiquis; el freelance que comença de zero no té limitants ni burocràtics ni departamentals, i és on l'impacte és més gran. Per això hi ha qui s'ha agafat com un hobby mirar empreses antigues i pensar com les muntaria avui: qui comença ara arrossega menys momentum, però té una estructura de costos que un negoci d'una era pre-IA no pot igualar.

Research, Plan, Implement, i una sessió neta per fase

Àlex explica la metodologia que ha adoptat i adaptat: trencar el desenvolupament en tres fases i obrir una sessió nova per a cadascuna, per no arrossegar context. La de recerca et retorna un markdown file amb com es fa allò a la indústria i com encaixa amb la teva base de codi; sobre aquell fitxer vas iterant fins que et convenç i llavors comences de zero amb la fase de pla. El pla es revisa punt per punt i només quan queda tancat s'obre la tercera sessió per implementar. Entre fases pots canviar de model: els millors per pensar i planificar, els més eficients per executar, perquè a la implementació ja està tot especificat. L'exemple real que hi porta és partir el bloc de MarsBased en dues seccions, bloc i notícies, perquè hi ha entrades que en realitat són notícies i no volen que vagin a l'RSS.

Vuit converses obertes i tancar la tasca quan s'acaba

Els modes de permisos hi entren de passada: abans només hi havia el pla i el mode que demanava permisos per tot; ara n'hi ha un d'automàtic que redueix moltíssim la fricció d'autoritzar un LS cada dos per tres, i un de kamikaze que no han provat. En paral·lel, on abans es podien portar tres projectes ara se'n porten vuit o nou, i «projecte» vol dir tant un producte com una carpeta de documentació: el handbook de MarsBased sempre havia estat mega desactualitzat i ara està al dia perquè cada dos dies li pregunten quina secció podria estar desfasada.

L'altra tècnica són els grups de converses a la barra lateral: un calaix de backlog per al que es farà més tard, un cervellet per a les tasques que necessiten madurar, i arxivar-ho tot quan s'acaba, de manera que als grups només hi queda el que està viu. I una disciplina d'abast que ve d'anys de projectes d'IT: una tasca té l'abast que té i, quan s'acaba, s'acaba. Si el model et proposa la següent cosa —i sempre te la proposa, amb un biaix per l'acció que fins i tot et fa sentir malament—, li fas crear una tasca nova amb la seva prioritat i que te la tiri a Linear, en comptes de deixar que et colonitzi el backlog del dia.