Els americans no mengen castanyes

Un mes sense gravar i un podcast a base de contrastos

Marc i Àlex tornen al micròfon després d'un mes sense gravar —Àlex se n'havia anat «a les Amèriques» i havia deixat Marc sol, tot i que l'audiència va quedar coberta amb episodis enllaunats. L'arrencada és la de sempre, amb la cervesa de la sobretaula a tres quarts d'onze del matí, i deriva cap a una teoria sobre el podcasting: tens una capacitat limitada de generar amor a la vida i la pots repartir entre molta gent o concentrar-la en poca. Un dels dos s'identifica amb la segona via —molt amor a poca gent— just abans de quedar clar que avui el format serà una entrevista: Marc agafa el guió de preguntes i es disposa a interrogar Àlex sobre el viatge.

El llibre de Mark Manson i la teoria dels «fucks» limitats

L'analogia de l'amor limitat enllaça amb «The Subtle Art of Not Giving a F*ck» de Mark Manson, que un dels hosts considera directament una porqueria: havia llegit una entrada de bloc que en resumia la idea i li va semblar brillant, va comprar el llibre i va sentir que perdia el temps al llarg de tres-centes-i-escaig pàgines. La tesi, expliquen per a qui no l'hagi llegit, és que els «fucks» —les unitats d'importància que donem a les coses— funcionen com uns tokens que vas distribuint per la vida; de joves en gastem massa i de grans ja no en queden, i d'aquí ve que la gent gran estigui de tornada de tot. La bona pràctica és moderar-ne la distribució i triar millor on poses les fitxes.

Llibres de negocis que haurien de ser un blog post

De la crítica al llibre concret salten a una de més general: hi ha massa llibres de business que en realitat caben en una entrada de bloc. Pots demanar-li a ChatGPT que te'l resumeixi, tirar de Blinkist o mirar el tour de podcasts on l'autor explica les idees —els clàssics de Tim Ferriss, Sam Harris o Joe Rogan—; amb tres d'aquests podcasts vius molt tranquil. Citant la teoria del seu oient Carlos Villavieja, ho atribueixen al fet que aquests llibres estan pensats per a MBAs, que aprenen a base de casos: una teoria i després tres-centes pàgines d'exemples i palla. D'aquí surt la broma de sempre sobre el preu d'un MBA —pagar cent mil euros perquè t'expliquin un cas, quan potser surt més a compte muntar una empresa i que sigui ella la teva escola.

Per què Àlex va a San Francisco cada any des del 2013

Marc emmarca l'entrevista i li pregunta què va anar a fer allà. Àlex explica que hi viatja cada any des del 2013, quan va deixar la consultoria tradicional —venia d'una consultora molt clàssica i clients encara més tradicionals, asseguradores i banca— i va marxar tres mesos amb visat turístic a fer un viatge de descobriment personal per reinventar-se cap al món de les startups. Va ser transformador: hi va aconseguir el primer client just quan estaven creant MarsBased i també el chapter de Startup Grind. Des d'aleshores hi torna com qui fa el pelegrinatge a la Meca, per anar a la conferència de Startup Grind i visitar els clients que tenen a Silicon Valley des del 2014. La novetat d'aquest any és que, després de vuit o nou anys anant-hi només per feina, per fi s'hi ha quedat de vacances: dues setmanes de road trip per Califòrnia amb la parella i la seva criatura. Fins i tot els seus amics se'n reien perquè en tants anys no havia vist ni Alcatraz —i admet que aquest any tampoc.

Talent natural, obsessió i la zona de producte

Marc remarca que hi va haver un moment en què Àlex era un outsider d'aquest món —ningú neix après, tothom passa per una corba d'aprenentatge— i li pregunta si l'emprenedoria és el seu «sorral». Àlex ho nega: mai havia volgut ser emprenedor, la seva família tenia botiguetes, no empreses tecnològiques, i el seu somni —impopular de dir el 2023— era treballar per Google, fins al punt que hi va arribar a fer entrevistes mentre arrencava l'empresa. Es defineix com algú adaptable que acompanya bé els projectes d'altri més que no pas lidera: MarsBased va néixer de la insistència d'un dels seus socis, en Jordi, i ell s'hi va sumar tot i ser-ne la cara pública. Era el típic desenvolupador introvertit que, abans de l'Erasmus, preferia tornar a mirar el Callejero de Barcelona que preguntar una adreça a un desconegut. Marc hi posa el contrapunt amb el seu cas: programar li agrada però se li dona regular; on no el guanya ningú és en l'obsessió —ordre, racionalitat, minimalisme, el seu «triangle d'or»—, i per això la vida l'ha empès cap a la zona de producte i la gestió de projectes.

Els contrastos entre la costa oest i Europa

Marc demana quins contrastos culturals ha vist entre les Amèriques i Europa, precisant que als Estats Units en realitat hi ha dos països: les dues costes i la resta. Àlex és taxatiu: de la cultura nord-americana no li atreu res i des del primer viatge va decidir que mai hi viuria llargues temporades. San Francisco és, diu, una de les ciutats més europees del país —amb Boston—, però com a societat li xoquen frontalment els valors. La seva esquerra és la nostra centredreta i el problema de fons és l'absència de qualsevol xarxa de seguretat: si fots la pota un cop, de vegades sense culpa teva, no hi ha ningú que t'aguanti.

Una societat que viu de crèdit i sense xarxa

Àlex retrata els Estats Units com una societat que viu del deute. Recupera una xifra que en Marc havia tractat a Safareig —el podcast on en Ramon li clavava preguntes impossibles a l'inici, del tipus quantes pilotes de ping-pong caben en un 747—: les famílies americanes tenen una mitjana de disset targetes de crèdit. Surten de la universitat endeutats amb vuitanta o cent mil dòlars de student loan, es compren cases i cotxes a crèdit i viuen al límit. El revers fosc: una apendicitis sense feina ni assegurança et planta una factura de cent mil dòlars i et deixa al carrer, amb xarxes familiars febles perquè la gent viu escampada pel país. A San Francisco, una de les ciutats amb més PIB del món, hi conviuen gent xutant-se heroïna a la porta de Twitter o Salesforce i barris que semblen faveles: una divisió social que la societat ha normalitzat.

Desastres naturals: el gran avantatge europeu

L'altre gran contrast que Àlex destaca és que a Europa pràcticament no patim desastres naturals. Quan van arribar, Califòrnia portava tres mesos amb el pitjor hivern de la seva història, amb riuades i tempestes de neu que havien destrossat carreteres: no van poder baixar la meitat de la Highway 101 fins a Big Sur, la platja i el port de Santa Cruz havien desaparegut i a Yosemite hi van entrar dos dies abans que el tanquessin per por de les riuades del desglaç. Viure sempre pendent de tornados, sequeres, terratrèmols o inundacions li sembla esgotador per a algú de natural calmat i conservador en aquest aspecte.

El capitalisme americà portat a l'extrem

Marc insisteix que aquí ens pensem que la nostra societat està trencada, però juguem a les lligues amateurs: l'estat del benestar, per molt que ens en queixem, encara aguanta la societat unida. Àlex, que reconeix no combregar gaire amb l'intervencionisme estatal i admet que potser és per no haver viscut prou l'altra cara, hi veu igualment una societat malalta. L'exemple que el treu de polleguera és el d'«adoptar» un tram d'autopista: la gent no vol pagar impostos per millorar les infraestructures de tothom, però sí pagar perquè un tros de carretera porti el seu nom. El símptoma és el transport públic: un país que va apostar per les autopistes i no pels trens té un servei deplorable, com l'única via que connecta San Francisco i San José i que es trenca cada dos per tres, obligant a fer una hora i mitja per quaranta quilòmetres.

Arquitectura, Hollywood i una potència que viu de rendes

De Detroit a Filadèlfia o Chicago, Àlex hi veu la prova que el capitalisme dut a l'extrem ja ha començat a petar. Marc recupera una reflexió que el va impactar en un tour en barca pel riu de Chicago: l'arquitectura d'una ciutat és la cristal·lització de la seva època daurada. Els gratacels emblemàtics dels Estats Units són dels anys cinquanta i seixanta, perquè la seva edat d'or van ser els seixanta i setanta de la postguerra mundial. Avui els edificis més alts del món es construeixen al sud-est asiàtic, Dubai, l'Orient Mitjà i la Xina, mentre l'Empire State ha caigut fins al lloc 37 del rànquing. El que manté viva la narrativa americana és Hollywood: qui controla el cinema controla el relat —ens ha ensenyat que els russos són dolents i els italians mafiosos— i ven el somni americà.

El tancament: la castanyada contra Halloween

El fil desemboca en la idea que dona títol a l'episodi: mentre adoptem totes les seves tradicions —els americans no mengen castanyes, però nosaltres ja celebrem Halloween i ens empassem la Super Bowl—, els seguim donant més importància de la que mereixen. Tots dos coincideixen que els Estats Units ja no estan en condicions de liderar el planeta, però la resta del món encara els compra la pel·lícula. Tanquen amb la broma sobre qui és «el catalista de la castanyada» i la sensació compartida que assistim, en directe, a un canvi d'ordre mundial.