Avui parlem d'urbanisme i dels cables de les façanes, amb Judith Urbano

Presentació de la convidada

L'episodi compta amb la participació de Judith Urbano, doctora en Història de l'Art —un títol que ella admet no fer servir gairebé mai en el dia a dia—, professora a la UIC, guia de museus i autora d'articles sobre urbanisme barceloní publicats en revistes internacionals. La seva especialitat és la lectura de la ciutat com a document històric i cultural, i al llarg de l'episodi demostra una capacitat notable per connectar l'arquitectura visible amb les decisions polítiques, socials i tècniques que la van fer possible.

Barcelona romana: origen i escala modest

La conversa comença pels orígens de Barcelona com a petita colònia romana fundada al segle I aC. Judith explica que la colònia tenia aproximadament 800 habitants, emmurallada en un perímetre que avui s'estén aproximadament des de la zona de la Catedral fins a la Via Laietana. El traçat original romà es bastia sobre el turó del Tàber, on es concentraven el fòrum i els edificis representatius. Un dels elements patrimonials més ben conservats d'aquest període és el Temple d'August, del qual es poden veure quatre columnes a l'interior d'un edifici del carrer del Paradís, accessible per a visitants. Judith insisteix que comprendre l'escala original de la colònia romana —molt reduïda en comparació amb les ciutats europees contemporànies— ajuda a entendre per què Barcelona va créixer de manera tan comprimida i orgànica durant segles.

L'expansió medieval i els nous barris

A partir de la Christianització de l'Imperi i durant l'Alta i Baixa Edat Mitjana, la ciutat va créixer més enllà dels murs romans. Sorgiren noves viles al voltant d'esglésies i monestirs —la Vila Nova de Santa Anna, la Vila Nova de Framanors, entre d'altres—, cadascuna amb la seva pròpia lògica d'assentament. Al segle XIII es va construir una nova muralla medieval que incorporava aquests barris; el perímetre coincideix aproximadament amb l'actual traçat de les Rambles. La zona a l'altra banda d'aquesta muralla va passar a anomenar-se el Raval, paraula d'origen àrab (arrabales) que significa 'extramurs' o 'afores'. Judith explica que el Raval va tenir durant segles un caràcter periurbà i marginal precisament per aquesta posició extramuros, la qual cosa condiciona la seva urbanística i la seva percepció social fins a l'actualitat.

La crisi del segle XIX i la necessitat d'eixamplar

A mitjan segle XIX, Barcelona patia una situació d'emergència urbanística i sanitària. La densitat dins les muralles medievals era extrema, els carrers eren estrets i mal ventilats, i l'accés a l'aigua i al sanejament eren precaris. Les epidèmies de còlera van fer palesa la relació directa entre condicions urbanes i mortalitat. Totes les grans ciutats europees de l'època van afrontar crisis similars: París sota Haussmann, Viena amb el Ring, Madrid amb el seu propi pla d'eixample. Barcelona va demolir les muralles i va convocar un concurs per dissenyar la nova expansió de la ciutat.

El concurs de l'Eixample: Cerdà contra Rovira i Trias

El 1859 se celebra el concurs per al pla d'expansió, amb dues propostes principals. Antoni Rovira i Trias va presentar un disseny radial, amb bulevards que emanaven del nucli antic com els radis d'una roda, a l'estil de París o Viena. Ildefons Cerdà, en canvi, va proposar una graella ortogonal, un sistema de quadrícula regular que tallava la topografia de manera independent als accidents del terreny. Judith subratlla que Madrid va pressionar per a l'adopció del pla de Cerdà, malgrat que el concurs popular va guanyar Rovira i Trias. Les autoritats estatals van imposar la visió de Cerdà, cosa que va generar una controvèrsia política important i que ha quedat gravada en la memòria col·lectiva barcelonina. Tanmateix, Judith defensa que la imposició del pla de Cerdà va resultar a llarg termini molt més beneficiosa per a la mobilitat i la funcionalitat de la ciutat, gràcies a la seva lògica racional i les seves propietats de distribució equitativa de serveis.

Els principis de disseny de Cerdà

La part més extensa i detallada de l'episodi s'ocupa del geni tècnic i social del pla Cerdà. Judith explica que Cerdà no era simplement un urbanista: era un enginyer que va aplicar el rigor científic a la planificació urbana. Les illes de l'Eixample mesuren 113 x 113 metres, amb carrers de 20 metres d'amplada i voreres de 5 metres. L'alçada màxima dels edificis es va fixar en 22 metres per garantir que la llum solar penetrés fins als pisos baixos en qualsevol moment del dia, un càlcul que va realitzar mesurant els angles del sol en els equinoccis. El pla preveia que els interiors de les illes fossin espais verds i públics accessible per a tothom, i que hospitals, mercats, escoles i parcs es distribuïssin de manera homogènia per evitar la segregació de serveis entre barris rics i pobres. En aquest sentit, el pla Cerdà tenia una dimensió social clara: pretenia crear una ciutat igualitària on les condicions de vida fossin comparables a totes les zones de l'Eixample. Marc i Àlex reflexionen sobre com aquesta visió es pot connectar amb el pensament de data-driven urbanism: Cerdà va fer amb càlculs manuals el que avui es faria amb sensors i models predictius.

La traïció del pla original i el problema dels interiors d'illa

Un dels punts més crítics de l'episodi és la denuncia de com el pla de Cerdà va ser progressivament desvirtuat per la pressió dels promotors immobiliaris i els interessos especulatius. Els interiors de les illes, que Cerdà preveia com a jardins públics i accessibles, van ser ocupats per construccions privades. Els límits d'alçada es van violar sistemàticament. En lloc d'edificis que ocupessin dos costats d'una illa amb l'interior obert, es van construir edificis que envoltaven completament el perímetre, creant patis tancats i privats. Judith lamenta que avui en dia molts dels elements més visionaris del pla hagin desaparegut, i que la capa "original" del pla sigui gairebé invisible per a un ull no entrenat.

Els cables de les façanes: la paradoxa de la protecció patrimonial

El tema que dona títol a l'episodi arrenca d'una observació quotidiana: la proliferació de cables de fibra òptica, caixes d'internet i aparells d'aire condicionat visibles a les façanes de molts edificis de Barcelona, incloent-hi edificis protegits patrimonial ment. La paradoxa que il·lustra Judith és la següent: les normatives de protecció del patrimoni impedeixen, per exemple, canviar les portes o finestres d'alumini per un color que no sigui el tradicional de la finca, però permeten —o almenys no impedeixen eficaçment— que cables i caixes de telecomunicacions recorrin les mateixes façanes de manera caòtica. Marc menciona que en la seva pròpia comunitat de veïns han creat un grup de WhatsApp per compartir fotos de situacions especialment flagrants. La conversa apunta a una disfunció regulatòria: la protecció patrimonial es fixa en l'estètica dels materials tradicionals però no ha evolucionat per protegir les façanes de la infraestructura tecnològica moderna.

Superilles: visió i crítica

El tema de les superilles —les zones on s'ha restringit la circulació de vehicles per convertir els carrers en espais públics— genera un debat interessant. Judith matisa que les superilles actuals representen en certa manera "l'antítesi de Cerdà": el pla original preveia una xarxa de mobilitat integrada i funcional, mentre que les superilles contemporànies sovint es limiten a plantar cossiols i pintar el terra sense una lògica de disseny integral. Tot i reconèixer la intenció positiva de recuperar l'espai públic per a les persones, els participants al podcast qüestionen si la implementació actual és prou coherent amb una visió urbana de llarg termini o si es tracta més de gestos cosmètics.

La transformació del Poblenou i el 22@

L'episodi dedica un espai a la transformació del barri del Poblenou, convertit en el districte 22@ a partir de l'any 2000. Àlex recorda que de petit anar al Poblenou "feia por", perquè era un barri industrial en declivi, amb naus abandonades i poca activitat. La transformació en hub tecnològic i residencial ha estat radical, però genera preguntes sobre la gentrificació i la pèrdua del caràcter original del barri. Judith posa el Poblenou com a exemple d'una àrea on la inversió i la transformació urbana han aportat vida però també han expulsat residents i activitats preexistents. La comparació amb els processos de renovació urbana d'altres barris europeus permet una reflexió sobre els costos socials del canvi.

Smart cities i les dades disponibles

Un dels fils finals de la conversa és la crítica a com les ciutats contemporànies utilitzen —o no utilitzen— les dades disponibles. Judith argumenta que Cerdà, al segle XIX, va prendre decisions basades en càlculs rigorosos amb les eines que tenia. Avui, les ciutats disposen de sensors de trànsit, dades de mobilitat en temps real, models demogràfics i eines d'anàlisi avançada, però rarament s'utilitzen amb la mateixa coherència estratègica que Cerdà va aplicar de manera intuïtiva i manual. La pregunta implícita és: per què tenim més dades que mai i prenem decisions urbanes menys racionals que fa 150 anys?

Patrimoni arquitectònic de Cerdà

Judith esmentant un detall poc conegut: existeixen dues cases dissenyades pel propi Cerdà, situades prop del carrer Roger de Llúria i el Passatge Permanyer. El Passatge Permanyer és un racó singular de l'Eixample, un passatge privat amb cases de caire victorià dissenyades per l'arquitecte Gràcia Granell per a residents benestants, que contrasta amb la uniformitat prevista pel pla. Marc i Àlex el desconeixien i el mencionen com un exemple de les moltes capes de la Barcelona "amagada" que la convidada els revela al llarg de la conversa.

Tancament de l'episodi

L'episodi es tanca amb una reflexió sobre com passejant per Barcelona amb els ulls adequats es pot llegir la història de la ciutat en cada façana, cada carrer i cada cantonada. Judith anima els oients a fer-se preguntes sobre l'espai urbà que habiten, i Marc i Àlex conclouen que l'episodi els ha donat eines per veure la seva pròpia ciutat d'una manera nova.