Què va passar el 1971?

Un episodi sense convidat amb deures no fets

L'episodi arrenca amb la confessió que Àlex no s'ha mirat la web que Marc li havia enviat —sense text ni imatges, «com un conte»—. Àlex ve d'una de les pitjors setmanes a MarsBased: és el primer cop que la seva Head of People Operations, la Leire, està de baixa de maternitat i bona part de la feina ha recaigut en la resta de l'equip. La substituta és l'Eli Renom, recomanada per la Maria que li havia presentat Marc, i broma va, broma ve, dubten si serà una persona real o una versió del ChatGPT que no veuran fins al sopar de Nadal.

Un AWS de desenvolupadors fets amb IA

Abans d'entrar en matèria, Àlex deixa anar una idea que se li va encendre en un esdeveniment de 4Founders sobre IA. Partint dels VTubers —youtubers que s'amaguen rere un avatar i acumulen milions de seguidors sense donar la cara—, raona que una entitat fictícia generada per IA no és tan diferent i bé podria passar el test de Turing. D'aquí salta a la proposta, que aparquen per a un altre dia: una mena d'Amazon Web Services però de desenvolupadors creats amb IA, on demanes quinze «enginyers», els desplegues i en reculls segons el pressupost.

El qüestionari: què va passar realment el 1971

El tema portava mesos a la llista compartida i Marc el va triar, admet, perquè no l'obligava a preparar res —«m'havia preparat els d'Apple», ironitza Àlex, sinònim de mirar-se un vídeo de vuit minuts—. Es tira a la piscina anunciant que podria ser el moment més transcendent de la societat moderna, i Àlex el rep amb el clàssic avís que «no se'n parla gaire» sol ser el preludi d'una teoria de cunyat. A tall de joc, Marc li pregunta què recorda de l'any 1971 als Estats Units; Àlex, que ni havia nascut, va disparant —Guerra Freda, els Kennedy, algun president— mentre Marc l'encoratja. Amb una cerca al ChatGPT al davant, Marc enumera el que va passar aquell any: l'Apol·lo 14 va trepitjar la Lluna, Intel va presentar el seu primer microprocessador, es va enviar un dels primers correus electrònics i Disney va inaugurar el resort d'Orlando (aquest últim, broma per veure si Àlex picava). Tot plegat teixeix el fil de l'episodi: cursa espacial, tecnologia i internet acabaran encaixant. I de passada recomana la biografia de John von Neumann a qui dubti que hàgim arribat a la Lluna: que hi hagi hagut gent tan intel·ligent hauria de fer canviar d'opinió.

La fi del patró or: de Bretton Woods a Nixon

El gra de l'episodi: el 1971 els Estats Units van posar fi a la convertibilitat del dòlar en or, abolint el que s'havia decretat a Bretton Woods el 1944. Marc fa la història ràpida. Als anys trenta els EUA acumulaven dos terços de l'or mundial i ja el 1933 una ordre executiva restringia que els particulars hi comerciessin. El 1944, en plena postguerra, 44 països reunits a Bretton Woods —un poble de New Hampshire— van fixar un canvi fix amb totes les monedes lligades al dòlar i, a través seu, indirectament a l'or; allà mateix van néixer el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. El dòlar es convertia en la unitat estàndard del comerç i, implícitament, els EUA podien exportar la seva inflació —«tot Déu els va abaixar els pantalons» i els va donar el domini del món—.

El sistema va funcionar mentre Europa es reconstruïa, però cap al final dels seixanta el dispendi militar i la cursa espacial van empènyer la Reserva Federal a imprimir dòlars i rebaixar les reserves d'or. Els països lligats al dòlar van córrer a reclamar-lo i van saltar les alarmes, així que el 1971 Nixon va tallar pel dret: el dòlar deixava d'estar enganxat a l'or. A Marc el fascina la magnitud unilateral de la decisió —avui, diu, un dirigent que fes una mesura així aniria a la presó—.

wtfhappenedin1971: la web dels gràfics sense cita

La pàgina que Àlex no s'havia mirat es diu «What the fuck happened in 1971» i és, en paraules de Marc, extremadament conspiranoica. Recull desenes de gràfics que mostren com, a partir del 1971, es trenca la correlació entre productivitat i salaris. Marc desgrana exemples: el salari mitjà nord-americà ha passat d'uns 10.000 a uns 44.000 dòlars, però una casa que costava 2,5 anys de sou ara en costa 10, un cotxe ha passat de 0,3 a gairebé un any de salari, i una matrícula universitària d'uns 2.500 a 60.000. Hi surten també el deute, el nombre d'advocats, l'edat mitjana de casament i la convergència salarial entre població negra i blanca, que el 1971 s'estanca.

Àlex hi posa els seus dubtes professionals: a la pàgina només li falta el fons negre amb lletres de Matrix per semblar una web conspiranoica dels noranta, i sobretot li grinyola que els gràfics no portin cap citació —el clàssic biaix de confirmació de triar només les corbes que reforcen la tesi—. Tot i així reconeix que n'hi ha una bona trentena i que alguns, com el de productivitat contra compensació, li semblen prou objectius; el de l'inventari de vaques als Estats Units, en canvi, no se'l creu gens.

Els criptobros, el deute fiat i el negoci de la web

Marc va descobrir la pàgina a través dels criptobros, que la van convertir en bandera: si des del 1971 ens han «enganyat» imprimint diner fiat sense límit, la solució seria una moneda deflacionària per definició, amb una quantitat de tòquens limitada —el bitcoin—. Marc matisa el contraargument abans que ningú el dispari: la inflació anualitzada ha rondat el 2,5-2,8 % des del 1971, la xifra que els bancs centrals busquen perquè la gent consumeixi en comptes d'ajornar les compres esperant que tot abarateixi.

Els dos amfitrions disseccionen els incentius de la web amb l'ull de qui munta negocis —el primer reflex és preguntar-se «com collons fas calés aquí»—: domini potent, bona autoritat a Google, molt tràfic de xarxes i, al fons, un e-commerç de marxandatge (coixins inclosos) i un botó de donacions en cripto. Àlex no gosa posar el correu a la newsletter per por que se li presenti la policia a casa, i fantasieja a traçar el wallet del creador per veure quanta gent li ha enviat cripto. Detecten que les úniques referències són podcasts de la mateixa corda —Zero Hedge, Peak Prosperity, Cointelegraph, What Bitcoin Did—, un «circle jerk» a l'estil de les antigues webs d'amics que s'enllaçaven per fer-se tràfic.

Macroeconomia que explica però no prediu

Àlex admet que la macroeconomia és la seva assignatura pendent: ajuda a explicar la història del món però no a predir-la. Ho il·lustra amb un economista de Madrid que feia tres anys que anunciava una cosa que no arriba; quan la realitat desmenteix el model, diuen, sempre apareix algú que inventa un tecnicisme nou —com es va fer amb els cignes negres—. Ho lliguen amb el biaix de supervivència de qui prediu —com els micos que piquen a màquina, algun treu un «èxit» per pura estadística mentre ningú recorda el bilió que no van encertar res—, com la premsa esportiva que any rere any fitxa Beckham o Mbappé pel Barça i el Madrid.

Per què Marc no compra les conspiracions: Bilderberg i companyia

Marc reconeix que la lliçó «racional» —no confonguis correlació amb causalitat— se la sap, però no li agrada: vol conspiranoia i necessita un host que li «foti foc», no que li reciti el llibre. Àlex li fa de contrapès: no es creu les grans conspiracions perquè pressuposen una capa de superhumans intel·ligentíssims i coordinats, i si com a espècie som incapaços de coordinar una associació de veïns, encara menys ho farà la gent més poderosa i egoista del planeta. Club Bilderberg, George Soros, l'Agenda 2030 i la resta d'històries que promouen els fanàtics de Vox demostren, per ell, que qui les difon es pensa que la gent és estúpida quan els més estúpids són ells. Ho rebla amb la gerontocràcia nord-americana —els congressistes de més de 70 anys han passat de menys del 20 % a més del 70 % en poc més d'una dècada—: si hi hagués una conspiració del 1971, aquella gent hauria tingut 50 anys per deixar el pla de successió lligat «a Tadito», com va dir Franco. Conclusió: teories conspiranoiques, les justes —ja n'hi ha prou amb Joe Rogan, Andrew Tate o Jordi Wild regant l'audiència de desinformació.

El cinquè congrés Solvay i el «vell» Schrödinger

Per tancar, Marc repta Àlex amb el seu propi joc: i el 1927? La resposta és el cinquè congrés Solvay, que va posar la primera pedra de la teoria quàntica, amb la famosa fotografia que reuneix Planck, Einstein, Bohr, Heisenberg i Schrödinger. Marc remarca que Schrödinger va formular l'equació de la funció d'ona als 38 anys i no se'l prenien prou seriosament perquè el consideraven «vell». Tot plegat reforça la idea que sempre apareix un esdeveniment nou per allargar qualsevol relat, amb el Johan Cruyff de torn: «un gargot no fa primavera».