Tim, no ets real

El primer episodi que es publica entre setmana

Aquest és un experiment de format: el «post» de la keynote d'Apple, gravat el dijous després de l'esdeveniment i pensat per publicar-se a meitat de setmana, just darrere del «pre» (l'episodi exclusiu d'Apple Podcasts gravat abans). Si t'escoltes tots dos seguits, tens un talk show de gairebé dues hores. Els amfitrions juguen amb la idea de treure'l un dimarts —«vius al límit, tio»— i deixen clar que aquest és l'únic dels dos on ja saben què va presentar Apple.

I la conclusió, diuen, reforça l'argument de la setmana anterior: gravar abans o després de la keynote no canvia res, perquè tampoc van parlar gaire dels productes concrets.

Cagar-la és vendre dues vegades

La conversa arrenca amb una idea que un dels dos va deixar anar tancant el «pre», a propòsit de la innovació iterativa i de no posar un «telescopi Hubble» a cada iPhone: la cagada èpica de la Touch Bar. La teoria és que equivocar-se pot ser un bon negoci, perquè et permet vendre el producte dues vegades —primer l'expectativa, i després el model que «arregla» allò que havies posat malament a propòsit.

Aquí entra l'experiència personal d'Àlex amb aquell MacBook Pro: es va gastar 3.000 euros, va desactivar la Touch Bar i va tirar amb botons fixos, però va aguantar el portàtil els seus tres anys perquè un dispositiu d'Apple compensa amb pantalla, bateria i ecosistema. Quan finalment el va canviar, arran del sobreescalfament, ho va fer amb moltes ganes. La lliçó: amb Apple és molt difícil sortir de l'ecosistema, i fins i tot crítics notoris com Pieter Levels continuen comprant la marca. Com diu Sun Tzu, la millor guerra és la que guanyes sense que l'altre sàpiga que l'has perdut.

L'obsolescència no és programada, és no inclusiva

Marc dona la rèplica: no compra la teoria de l'obsolescència programada. No es creu que Apple, amb l'exèrcit dels millors enginyers del planeta cobrant salaris de sis i set xifres, els demani escriure codi perquè un dispositiu deixi de funcionar als quatre anys; vol pensar que la integritat professional d'aquesta gent està per sobre d'això.

Àlex, en canvi, sí que reconeix una obsolescència real d'un altre tipus. El programari evoluciona molt més de pressa que el maquinari, i els desenvolupadors —gent privilegiada en entorns privilegiats— obliden que la majoria del planeta no té l'últim iPhone ni les connexions més ràpides. Quan forces tota la base d'usuaris a actualitzar-se per estrenar la Dynamic Island o qualsevol funció nova, deixes enrere milions de persones de zones rurals o amb dispositius antics. Això no és obsolescència programada: és obsolescència no inclusiva.

L'espot de la Mare Naturalesa i el rentat de cara verd

Àlex porta com a punt fort l'espot del «Virtue Signaling»: el vídeo on la Mare Naturalesa, personificada, irromp a la reunió de direcció d'Apple i els interroga sobre sostenibilitat. Apple respon amb els seus avenços —els primers Apple Watch carbon neutral, replantació de boscos més enllà de l'Amazònia, enviaments per vaixell en comptes d'avió, fi del cuir (amb la broma sobre la jaqueta de cuir d'un directiu de la sala).

L'espot està ben fet, però llegit entre línies grinya: la mateixa companyia acaba de treure un dongle per eternitzar el cable Lightning amb adaptadors USB-C. Que el màxim exponent del capitalisme —una empresa de més d'un trilió de dòlars que et vol vendre canviar de telèfon, AirPods i ordinador cada tres dies— et predique sostenibilitat és com dir que el càrtel de la cocaïna fa pujar l'índex de felicitat mundial. Una iniciativa catalana com Repoblem, que vol netejar de debò el medi ambient, sí que se la creuen; a Apple, no.

El nou gest dels dos dits i el camí cap a Minority Report

De tota la keynote —que es va fer eterna, amb la sensació que durava trenta minuts quan en duraven deu— l'únic destacable per a Marc és el nou gest de l'Apple Watch: tocar índex i polze per controlar el rellotge sense tocar la pantalla. És una gran innovació d'interacció perquè trenca un principi bàsic del disseny d'interfícies: que el punt de control i l'element que reacciona han d'estar en contacte (el ratolí sobre el botó, el dit sobre l'slider).

Aquests petits passos incrementals són els que entrenaran la gent per als gestos a l'aire que necessiten les Vision Pro, sortint de la mentalitat de cursor que arrosseguem des de fa dècades. Marc hi veu el gest elitista d'aplaudir movent una sola mà; Àlex el connecta amb els «jazz hands». Tots dos coincideixen que als altres els semblarà que invoques un malefici amb el dit.

Vision Pro, AirPods i l'autisme social dels dispositius

De la mà del gest surt una reflexió sobre la desconfiança que generen els dispositius individuals. Els AirPods ja fan que la gent no t'entri a parlar perquè no sap si escoltes; les Vision Pro fan «por» perquè no saps què està veient la persona que tens al davant mentre et mira. És el contrari d'un dispositiu col·lectiu com el televisor, on compartiu una mateixa experiència i un punt d'enganxament comú.

La sensació, conclouen, és entre «estrany i incòmode» —i d'aquí surt una de les digressions lingüístiques marca de la casa: com es tradueix l'anglès awkward, o el castellà rumbo, paraules que costen de passar al català. El parèntesi queda «patrocinat per Softcatalà».

El mite de l'iPhone cada cop més car

La secció forta de Marc desmunta una «veritat no contrastada», d'aquelles que repetim sense verificar (com el mite de la granota bullida, el boiling frog, que en realitat sí que salta fora de l'olla). El mite del dia: que l'iPhone és cada any més car. Mesurar si és més ràpid o més potent és fàcil; mesurar si és «més car» no tant, perquè depèn de com factoritzes la inflació.

Marc va calcular, model a model, els preus de llançament ajustats per inflació, i el resultat és que en termes reals l'iPhone és cada any més barat. Àlex ho accepta tècnicament però hi posa el contraargument humà: la inflació puja els preus i els sous no l'acompanyen, així que el poder adquisitiu baixa i a la inflació «li sua tot» que tu cobris el mateix. Marc defensa el seu punt més ampli: l'exercici de mirar els preus reals fa por i revela quant s'encareix la vida, encara que ens queixem més de l'iPhone, que comprem cada quatre anys, que del pa o del gas, que pugen percentualment encara més.

El renting tecnològic com a refugi davant la inflació

L'exercici de la inflació li dona a Marc un argument a favor d'una cosa de què abans no era fan: el renting tecnològic per a particulars, amb companyies com Grover. Abans no li convencia perquè pagues un plus per l'opcionalitat de cancel·lar; amb una inflació plana no tenia sentit.

Amb la inflació actual, però, poder fer un «locking» del preu el dia 1 i que la quota no pugi els mesos següents canvia el càlcul. Marc fa una crida pública: que li escriguin per Twitter i explicarà la seva estratègia de compra i on situa el llindar a partir del qual val la pena llogar en comptes de comprar.

Tim Cook, els personatges generats i el fact-checking de la humanitat

El punt que dona títol a l'episodi ve d'un seguidor (en Jorge, a Twitter): són reals els personatges de la presentació o estan generats artificialment? La resposta mig de conya és «absolutament tots». El joc és buscar on es delata la generació —sobretot a les ombres, perquè els vídeos i videojocs cuiden molt l'ombra dels personatges però no la de les coses petites del voltant, com una fulla que cau sense ombra, perquè el cost computacional no compensa.

De broma, enumeren els «beneficis» d'una plantilla virtual: sempre es comporten com vols i pots fabricar la diversitat que et convingui, fins i tot inventar una raça de color lila. Però el cadàver sempre surt a la superfície: si l'equip real no és divers, es nota. I aquí connecten amb el seu episodi sobre WorldCoin i la Proof of Humanity: acabarem fent fact-checking de si la gent dels vídeos existeix de debò. Tim Cook, que «marca tots els xecs de la correctesa» i es mou com un ninot, no ajuda gens a dissipar el dubte.

Alerta de Protecció Civil en directe

Enmig de la conversa, el telèfon de Marc dispara una alarma estridentíssima —captada fins i tot per un micròfon cardioide que no l'hauria d'haver sentit, i ressonant per tot el barri alhora. És la prova d'alerta de Protecció Civil de la Generalitat: no truqueu al 112, és un simulacre.

L'anècdota obre debat. A Marc el so li recorda les alertes constants dels Estats Units; Àlex hi afegeix la polèmica de Madrid, on Vox va criticar l'enviament d'avisos per «quatre gotes». Es pot desactivar des de notificacions, però no del tot: les alertes crítiques no es poden silenciar per disseny. La conclusió jocosa de Marc és que, després de la keynote, el seu altaveu ha estrenat la funció de sonar més fort del que ell creia possible.

Comiat: l'esdeveniment d'Apple i el producte que van matar

Tancament sobre el calendari d'Apple. L'esdeveniment d'aquesta tardor és com el gat de Schrödinger: el clàssic keynote d'iPad d'octubre ja no és fix, és opcional, i fins que no arriba no se sap què presentaran.

I Marc treu la seva vena nostàlgica i una mica hater: fa anys que va assumir que Apple és una companyia que ja no li parla, però aquesta vegada ho ha sentit més que mai, perquè han matat l'únic producte que ell hauria comprat —el model «mini».