Caminar begut a la dutxa

Un episodi nascut d'una epifania a la dutxa

Setmana sense convidat i amb canvi de plans. Àlex havia de portar l'empresa de Mark Cuban, però arrossega el tema des de fa setmanes, confessa que se li ha oblidat gairebé tot i que no acaba de veure-li la gràcia: és com el típic examen que et fa mandra i que, quan el professor cau malalt, encara te'n fa més perquè saps que l'hauràs de tornar a preparar.

Així que segresta l'episodi amb una idea que diu haver tingut «caminant, begut o a la dutxa», d'aquestes situacions d'on surten les bones epifanies: tornar a l'essència dels primers Foc a Terra, els episodis sobre com treballa i com pensa cadascun dels dos. El tema concret són les idees de negoci: què en fas quan algú te'n ve una o quan se t'acudeixen a tu cada setmana.

De la idea embrionària a la nota «graduada»

Marc reconeix que té un Apple Notes amb totes les idees. Primer són notes embrionàries —amb un emoji de pollet sortint de l'ou— i, quan «es gradúen», esdevenen la seva pròpia nota; per al criteri fa servir un truc poc conegut, Shift-Cmd-J, que crea un subtítol més petit i permet atomitzar molt més. Recomana Apple Notes mig en broma com «el pitjor producte que recomanaria».

Àlex confessa la cara fosca del mateix hàbit: acumula idees amb una mena de síndrome de Diògenes i no les elimina mai, perquè esborrar una tasca és com admetre una derrota. Té notes de veu de fa quatre anys a l'iPhone que mai ha escoltat però que segueixen vigents, relíquies d'un cementiri d'idees que fins ara li ha generat més frustració que res.

El negoci de pollastres a l'ast del barri

L'exemple que Marc treu, en primícia, és un side project que té molt calent: muntar una polleria a l'ast al seu barri. Tot va arrencar d'un veí —paret amb paret— que acaba de ser pare i que, tancat a casa amb el nadó, va tenir temps de pensar i li va validar la idea: a la zona falten polleries, hi ha densitat i poder adquisitiu decent, i predomina la gent gran, que és justament qui té calés per gastar.

L'atractiu són els marges. Un pollastre costa uns dos euros el quilo, en pesa uns dos quilos, i es ven per sis: només per clavar-lo en una llança i fer-lo girar al forn en multipliques el preu per tres, i a sobre hi ha els add-ons i el cross-selling d'escalivada i patates. Ho compara amb les fundes de l'iPhone, on el marge no és al telèfon —ple de costos fixos de R+D i disseny— sinó a la funda de silicona, que extrudeixes a dojo amb un marge del 90%.

Competència vella escola i el sistema de torns

El que el convenç del tot és que la competència és tota vella escola: locals poc cuidats que sembla que els molesti tenir oberts, que no s'han pintat «des de l'any 36». El seu cavall de batalla, mig de broma, és el sistema de recollida: encara que hagis reservat per a una hora, has de fer la mateixa cua —caldria, diu, demanar a l'alcaldessa Colau que «arregli el sistema de torns de les polleries»—. L'espai que veu és un producte més modern, a mig camí entre la pollastreria de tota la vida i una franquícia, i ni tan sols ha obert encara el meló de l'online.

Validar la idea amb quatre trucades

Quan Àlex li exigeix el procés, Marc explica el seu mètode artesanal. El seu pare, tot i ser del sector de la carn, no hi ha tingut res a veure: el que va fer va ser acompanyar els pares a comprar un dissabte i, mentre ells eren a la peixeteria, recórrer les polleries fent-se passar per algú amb un amic que en vol muntar una, per esbrinar on compren el pollastre. Va veure que la majoria tenien el mateix proveïdor, un tal Torrent, i el va trucar per preguntar-li el preu.

La idea va pujar amunt per dos motius: la pressió social del veí i que és un bon negoci de debò. Marc avisa d'un dels seus criteris: quan ell mateix seria l'usuari d'una idea, això és un red flag, perquè té un gust molt rar. El que busca és un patró de comportament ja massiu —comprar pollastre el diumenge, l'esport nacional— i no una app que necessiti milions d'usuaris.

El pare del Ramon i Nassim Taleb

Marc explica l'anècdota que li va canviar la manera de pensar. El pare del seu amic Ramon tenia una autoescola i buscava un becari, amb una pila de currículums sobre la taula; en comptes de mirar-se'ls, en va llançar la meitat a les escombraries, i quan el Ramon li va preguntar per què, li va respondre que ell buscava «un tio amb sort». La lliçó és antiracionalista: calcular el cost d'oportunitat de mirar-se'ls tots seria propi d'un «perdedor de McKinsey», mentre que el pare del Ramon ja «s'ha passat el joc». Àlex ho troba lapidari i sobrat, però n'entén la lògica.

L'anècdota enllaça amb una etapa en què Marc llegia molt Nassim Taleb i la idea que les teves accions tenen menys impacte del que et penses i que, si deixes que les coses passin amb inèrcia, sovint es fan soles. Àlex hi veu una evolució clara —el troba molt més lent i tranquil que abans—, tot i que tots dos comparteixen ser completionists irreparables que no poden deixar un puzzle, una llista ni una pel·lícula a mitges.

El cost de mantenir-ho tot i per què Foc a Terra no té web

Marc porta el seu desordre a l'extrem: té una nota, «Open Media», on apunta tot el que té obert —pel·lícules, llibres, cursos—, i fins i tot entra als comptes de Netflix i Prime de la seva mare per eliminar els «continuar reproduint», perquè no suporta veure'ls a mitges.

D'aquí surt la seva segona obsessió, el cost de mantenir les coses: aquella tarda trista de febrer actualitzant paquets per un forat de seguretat o arreglant el que s'ha trencat amb Firefox. Aquest, confessa, és el veritable motiu pel qual Foc a Terra no té web: no és mandra —s'ho passaria molt bé fent-la— sinó que sap que després s'hauria de mantenir. La seva filosofia: «no facis res, i el dia que et decideixis a fer alguna cosa, ves amb tot».

Things, ChatGPT i el model de la fàbrica d'idees d'Àlex

Àlex detalla el seu flux. La seva virtut és generar idees i trobar el partner adequat per executar-les —així van néixer MarsBased, Startup Grind, el seu grup de música o el mateix Foc a Terra—, perquè ell és dolent portant-les a terme. El problema és que en genera massa i se li dispersen entre Apple Notes i Things, la seva eina de to-do, on s'acaben oblidant perquè no és prou visual. Un bonus track que sí li funciona: obrir un xat de ChatGPT per a cada projecte i fer-hi una mena de diari per recapitular i validar idees ràpid amb pressupostos petits.

Amb el cas de RSS.com contraataca la filosofia de Marc: l'Alberto va tenir el projecte fent xup-xup uns dotze anys mentre treballava en altres llocs com Telefónica Alpha, fins que pel sol fet d'haver-hi persistit tant de temps va enlairar-se i avui és una empresa amb treballadors, entre ells el mateix Marc. Si mates una idea massa aviat, no li dones temps d'arribar al punt interessant? Àlex distingeix dos models incompatibles: el de tots dos (feina, side projects i, idealment, idees) i el dels indie hackers tipus Nomad List o Marc Köhlbrugge amb WIP, que tenen la fàbrica d'idees com a pilar principal —en gradúen una i, si no funciona, la maten perquè les altres ja donen per viure—.

Negocis efímers i els side projects reals d'Àlex

La conversa deriva cap a la fragilitat creixent dels negocis d'internet, sovint basats en venture capital i sense defensibilitat. Àlex hi veu dues sortides: negocis old school o agències que creen marca, o abraçar el zeitgeist i fer negocis que costin molt poc i donin un sou de 2.000 o 3.000 euros, fer-ne molts com xurros i, si en cau un, no passar pena. Quan Marc li demana el seu propi side project, respon que MarsBased és la feina i que l'únic monetitzable de debò és Startup Grind, del qual podria viure venent patrocinis; després hi ha Foc a Terra, el grup de música, les inversions i un grapat d'idees amb carinyo residual —una app de Raycast, una web de Pokémon Go, alternatives a les empreses d'Elon Musk, un e-commerce de salses picants i un festival de metal—, i llança una crida oberta a buscar socis. De passada, recorden que van estar al podcast La Nova Mobilitat i que els subscriptors en tenen la versió sense censura, de gairebé sis hores.