Pulp Woman o Pretty Fiction?

Un tema preparat del qual ja no recorda l'origen

L'episodi arrenca amb una confessió: l'Àlex tenia ganes de parlar de private equity, però admet que ha perdut el fil de per què en el seu moment va proposar el tema. Entre setmana i setmana, la idea original s'ha esvaït; tot i així, defensa que val la pena donar una visió d'un món que molta gent del públic segurament no coneix.

El drama d'Arc i el navegador refet amb IA

De calfada, parlen del navegador Arc, que havia de matar Chrome i canviar-ho tot. Tots dos coincideixen que és un producte boníssim i innovador, però que la comunitat està enfadada perquè l'equip ha anunciat en un vídeo que el descontinuaran per crear-ne un de nou, reinventat amb intel·ligència artificial. Un dels dos rebutja la narrativa que els inversors han forçat la monetització —recorda que ni Netscape, el primer navegador comercial amb milions d'usuaris, en tenia model— i defensa que Arc era perfectament monetitzable sobre ell mateix (un marketplace de plugins, una versió premium), molt per damunt de bluffs com Humane o el Rabbit i a l'altura de Perplexity. En Marc hi posa el matís del CEO —d'aquells que estimes o odies— i de l'Arc Max, una funció ultradependent d'IA que encaria molt el manteniment. Tots dos lamenten que llençar un producte tan bo sigui la recepta perfecta perquè els power users marxin enfadats.

Què és un private equity i el concepte de flipping

Entren en la definició. El context macro fa el tema rellevant: amb tipus d'interès alts i dos anys de poca finançament per a startups, els fons de private equity han estat dels pocs que han mogut el mercat. La definició senzilla: empreses financeres que compren companyies barates —senceres o en part— i les revenen cares, un model que un dels dos resumeix amb el concepte de flipping. No compren mai empreses que ja van molt bé (serien cares), sinó les que van malament i creuen poder revendre. Apareix la metàfora futbolística que travessa l'episodi: el private equity és com el Sevilla, que fitxa jugadors com Luis Fabiano per quatre xavos i els revèn per desenes de milions; el Barça, que compra car (Dembélé, Coutinho) i acaba regalant jugadors, seria el contrari. Una altra imatge: la casa en ruïnes que algú compra, renova i revèn.

Empreses no sexis, màquines de caixa i la finestra d'optimització

La conversa deriva cap a la distinció entre empreses sexis —les Tesla, NVIDIA o Apple que tothom vol— i les que no ho són: companyies que «fan cargols en lloc de cotxes elèctrics», amb valoracions baixes tot i ser autèntiques màquines de generar cash flow. Un dels dos argumenta que ha estat un bon moment per al private equity no només pels tipus d'interès, sinó perquè les eines per digitalitzar i optimitzar empreses han anat un pas per davant de la indústria; a la bossa de l'optimització, s'admet sense embuts, també hi entra fer fora la meitat de la gent. Invertir en aquestes companyies infraoptimitzades en mercats privats és sovint més interessant que fer-ho al mercat borsari.

Capital aliè i l'elefant silenciós dels mercats tranquils

Un detall destacat: els private equity gairebé mai juguen amb diners propis. El capital ve dels limited partners —gent molt rica, fons de pensions, asseguradores—, a diferència d'un fons d'inversió clàssic, més estructurat. Es descriu el private equity com «l'elefant silenciós dels mercats tranquils»: en plena calma, de cop apareixen quatre o cinc operacions en un mateix sector. L'exemple proper és el de les agències, on l'Àlex situa la francesa Inetum comprant «Déu i sa mare» a Espanya —entre elles Informàtica El Corte Inglés— per integrar-les en dos anys fins a fer desaparèixer l'empresa adquirida. I el cas personal: VASS, l'empresa on l'Àlex treballava abans (uns 4.000 empleats), comprada per un private equity de nom deliberadament anodí, que un any i mig després ja s'estava revenent a un grup més gran, perquè de això es tracta, d'anar pujant de nivell.

Idealista, Freepik i el catàleg mundial de fons

No totes les operacions són consolidacions: algunes són empreses que van bé però que el fons creu poder revendre per cinc vegades més, com Idealista (venuda al fons suec EQT) o Freepik, la malaguenya. A partir d'aquí, un dels dos repassa en directe un rànquing dels grans fons: Blackstone (real estate i finances, va comprar part del negoci de mèdia del Barça), KKR, TPG (tecnologia i healthcare) i, a Europa, CVC Capital Partners —amb el negoci de te d'Unilever i la Fórmula 1—, Apax Partners (amb consultores com ThoughtWorks) o Bridgepoint (Burger King). Es destaca EQT pel seu vessant de software —«nosaltres vam treballar per a EQT», recorda l'Àlex— i la italiana Bending Spoons, l'exemple europeu en tecnologia, propietària d'Evernote, Meetup, StreamYard i WeTransfer. La gràcia, conclouen, és descobrir marques random com Doctor Martens o TeamViewer i adonar-se que darrere de qualsevol gran marca sempre hi ha un private equity.

Roll-up contra build-up, dues maneres de consolidar

Un dels dos explica una distinció apresa fa poc, després que l'altre li'n parlés feia just una setmana. En el roll-up, un fons compra quatre o cinc empreses del mateix sector i les fusiona ràpidament en una marca nova (un suposat «Focaterra Design Studios»); les de sota es dilueixen amb el temps. En el build-up es compra una empresa en la qual es creu, es manté la seva marca i s'hi va construint a sobre amb adquisicions serialitzades —una empresa de mòbil natiu, després una de hardware— per ampliar serveis. Les dues diferències són de cop versus serialitzat, i marca nova versus marca que es conserva. S'hi cola una anècdota: en una reunió on van esmentar un build-up, en comptes de fingir que ho entenia va preguntar a ChatGPT enmig de la reunió quina era la diferència, i va poder repreguntar amb tanta solvència que va sorprendre el seu interlocutor.

Pretty Woman, els LBO i la confusió amb Pulp Fiction

Arriba el moment que dona títol a l'episodi. Per explicar els leveraged buyouts (LBO) —compres apalancades amb diners que no són teus per després revendre l'empresa trossejada, pràctica posada de moda als EUA als anys 80—, un dels dos remet a Pretty Woman: el personatge de Richard Gere té tanta pasta precisament perquè es dedica a fer LBO. Aquí en Marc reconeix que ha quedat malament: pensava que parlaven de Pulp Fiction i, en no quadrar-li res, s'adona que en realitat no ha vist Pretty Woman. L'altre li ho retreu amb sornegueria —pot ser un tio seriós que mira Tarantino, o una pifia digna de targeta vermella i deu episodis de sanció—, amb la broma recurrent que el ritme de cinema d'en Marc és d'una pel·lícula l'any. S'explica que la doble palanca dels LBO (1+1=3, i a sobre comprar 10 havent-ne posat només 1) dispara la rendibilitat perquè exposa molt poc capital propi.

El costat fosc i el cas Toys-R-Us

La conversa entra en la cara fosca del sector, on aquestes empreses queden sovint absolutament intervingudes: venen tot el seu real estate i després el lloguen per generar caixa a curt termini. L'exemple recurrent de la recerca és Toys-R-Us als EUA, una companyia enviada a la fallida per un private equity, l'arquetip del que no s'ha de fer; s'hi suma la cultura agressiva de Bending Spoons, amb un equip jove que substitueix la plantilla de cada empresa que compren. Aquí l'Àlex confessa la seva relació amb el tema: arrossega una desil·lusió forta amb la inversió en startups i fa temps que s'interessa per l'M&A, en part perquè entre 2020 i 2022 es van vendre sis clients de MarsBased. Li atreu la part d'integració, però rebutja la cara cruel de desmembrar empreses quan hi ha persones pel mig. A tall d'exercici imaginen Parlem com a candidata a un build-up: «l'Amazon català» que partint de la fibra aniria comprant peces (alarmes, certificats, hosting) per fer cross-selling.

Pros i contres de vendre a un private equity

L'Àlex tanca desgranant la balança. A favor: aporten capital i múscul financer sense picar portes als VC; són experts en operacions i en la seva indústria (encara que no en les tecnologies més punteres); donen liquiditat als fundadors via un cash out i netegen la captable; i, el més interessant per a ell, la seva missió és revendre l'empresa en tres a set anys, a un altre fons o a borsa. En contra: pèrdua de control i d'opcionalitat (cedir drets, un seient al board, més reporting); són «taurons de l'eficiència» que retallen tot el superflu i, el que més li desagrada, deixen molta gent sense feina («de 500 a 125 persones en sis mesos»); els plans a llarg termini desapareixen perquè el fons només vol anar de la compra a la venda; i canvien la cultura, eliminant per exemple el teletreball d'un dia per l'altre. Tanquen valorant que ha estat un dels millors anàlisis fets mai a Foc a Terra —l'episodi més preparat sense voler-ho després de 152 capítols— i fantasiejant amb demanar a ChatGPT o Perplexity que patrocinin el podcast.