Pebrots del Patreon

Un Nadal sense internet i la justícia còsmica de les telcos

Marc obre amb denúncia ciutadana i dubte alhora: des que es va canviar de pis, cada vegada que el tècnic venia a connectar un veí li desendollava el cable a ell, quatre cops des de novembre. Resultat: gairebé quatre setmanes sense internet en un mes i mig, amb un Nadal sencer desconnectat i despeses de cotreballs. El plot twist és que qui tenia raó era ell —Pepephone li havia signat el port correcte— i qui portava anys connectat a un port equivocat era el veí. El problema burocràtic: la reclamació hauria d'anar a Yoigo, però ell no n'és client. Demana ajuda a l'audiència.

De la queixa en surt una broma recurrent: així com en el lloguer existeixen empreses tipus Desokupa per fer fora ocupes, hauria d'existir un equivalent «al·legal» per a la telefonia, un comando que vingui, et faci la instal·lació correcta i amenaci el veí. Tots dos coincideixen que els mercats amb pitjor reputació són justament els que tenen els processos de reclamació més impossibles de navegar —reclamar contra Vodafone és «morir-se de vell»— i que aquesta ineficiència de la justícia, tot i ser real, mai justifica fer coses il·legals.

El repàs setmanal mentre un d'ells era sota terra amb advocats

Mentre un dels dos ha passat la setmana «amb el cap dintre dels culs dels advocats» per la Pepephone, el pis anterior i un client que no paga, l'altre li fa de resum de la setmana amb més notícies de l'any. Es va presentar visionOS amb les primeres demos de gent desenvolupant amb React Native per moure objectes flotant a l'espai, va tancar InVision, i al CES —«l'esdeveniment més decadent de la història» que torna a ser interessant per la IA— es va presentar el Rabbit dels creadors de Teenage Engineering, del qual se'n van vendre 10.000 unitats. El veredicte és demolidor: un proxy del telèfon, no substitutiu, amb un model de negoci destinat al fracàs; «la cosa més inútil del planeta, però superguapa». També comenten les fugues de presons a l'Equador, les tapes que salten dels Boeing i el segon iPhone de la història que sobreviu a una caiguda des d'un avió.

La paraula «alumni» que deshumanitza els acomiadats

La ronda d'acomiadaments —Pitch (els fundadors de Wunderlist), Twitch (un terç de la plantilla, que és Amazon), Google amb el seu «a few hundred» dit amb displicència— deriva en una crítica que indigna especialment l'Àlex: la pràctica de les tecnològiques d'anomenar «alumni» la gent que han fet fora, com si s'haguessin graduat d'una facultat en comptes de quedar-se al carrer. Ho il·lustra amb la imatge de regalar una caixa amb un llacet i una merda en flames a dins.

El report del podfade i el 88% que se'n va a la merda cada any

Entren al tema preparat, un informe sobre l'estat del podcàsting d'una companyia que es presenta com a solució educativa amb la missió de fer créixer la indústria. Marc adverteix que parlar de podcàsting fa perdre oients, però hi veu un tema més profund a sota: què difícil és captar i mantenir l'atenció. Les xifres: uns 3 milions de podcasts «aparcats», dels quals només 400.000 són actius. D'aquests, cada any el 88% fan «podfade» —terme que els encanta perquè juga amb el fade-out de les cançons dels anys 80— i uns 360.000 nouvinguts els reemplacen, dels quals el 90% també desapareixerà. La porta giratòria deixa, en qualsevol moment, entre 36.000 i 38.000 podcasts «realment establerts».

La definició d'«establert» porta asteriscos: més de 100 episodis, cadència de 10 dies o menys i conduït per algú que no sigui un famós ni formi part d'un gran grup de mitjans —cosa que exclou Joe Rogan (cèlebre abans del podcast) o programes de ràdio com el Bunker o RAC1. La probabilitat d'arribar a 200 episodis és del 3% sobre els establerts, ridícula sobre el parc total. Marc valida amb dades de RSS.com l'anècdota de l'Àlex sobre els xàpters de Startup Grind (Bilbao un, Tenerife zero, Màlaga un, Lleó dos o tres): la gran majoria de programes no passen del primer episodi.

Per què el podcàsting continua sent un tricicle

El diagnòstic tècnic: el podcast no deixa de ser un arxiu pujat a un servidor amb un índex en XML que el dispositiu es descarrega; com que el play és local, la plataforma ni tan sols sap si has començat a reproduir-lo, només compta descàrregues. És una tecnologia primitiva a qui mai ningú ha posat el xassís d'un cotxe —ni algoritmes de recomanació, ni cerca indexada, ni monetització, ni analítiques decents. Per això no hi ha mecanisme viral: no existeix la «tecla» que faci explotar un podcast com passa amb un vídeo de YouTube. La conclusió compartida és que YouTube i Spotify són el destí inevitable del medi perquè són les úniques xarxes amb recomanació real.

Spotify pel B2C i YouTube pel B2B, dues guerres diferents

L'Àlex aporta el marc que més agrada a Marc: les dues plataformes lliuren guerres complementàries. Spotify aposta pel B2C —el Wrapped, que dona viralitat i als hosts els ha fet guanyar audiència, i els seus dashboards mediocres demostren que no pensa que ningú monetitzi per allà. YouTube aposta pel B2B: ja té feta tota l'enginyeria de monetització, cerca i algoritmes, el YouTube Studio i fins i tot agències especialitzades. Tots dos noten la contradicció que YouTube «desincentivi» l'usuari obligant a tenir Premium per reproduir en segon pla, i que tampoc destaqui els podcasts a la portada. L'Àlex acaba inclinant la balança cap a YouTube perquè pot fer de hosting (Spotify només distribueix) i ja té tota l'audiència del món.

L'experiment de traducció de veu amb IA i Lex Fridman

Dins l'aposta B2C de Spotify destaquen l'experiment de traducció automàtica de podcasts a molts idiomes amb la veu del propi host, provat amb el podcast de Lex Fridman. Per a un dels dos és una futura bestialitat: deixarà de gravar el podcast corporatiu de MarsBased en castellà o anglès i el gravarà en l'idioma natiu de cada convidat perquè l'eina el tradueixi, sense la «parafernàlia estúpida» de fer un podcast en castellà entre dos catalanoparlants.

Patreon, patrocinis i la desconnexió amb el hosting

El bloc de monetització —els «pebrots del Patreon» del títol— constata una fractura: les plataformes de comunitat i membresia (Patreon, Memberful) viuen desconnectades de les de hosting. Tots els coneguts amb un podcast venen els patrocinis pel seu compte, perquè no volen que un algoritme els obligui a recomanar anunciants que personalment no comprarien. La filosofia del programa és l'oposada, d'acostament personalitzat i pensament lateral. D'aquí neix la idea estrella, els «esmorzars de forquilla» mensuals amb l'audiència —fricandó inclòs—, una acció que no escala per a un podcaster random però que a ells els pot funcionar com a «perk» de patrocini i convertir-los, mig de broma, en «el podcast número 1 del món dels esmorzars de forquilla».

Acotar el nínxol fins a ser-ne líder mundial

La broma amaga una tesi de màrqueting seriosa: en un mercat global els percentatges no importen —un 0,00% de l'audiència mundial ja és una animalada, igual que el 10% d'iPhone avui val molt més que el 5% de Mac quan el mercat era petit. Amb dinàmiques globals els nínxols són infinits, així que sempre pots acotar la proposta de valor fins a ser-ne líder, tot i el risc de passar-se de frenada cap a una cosa sense sentit. Aquestes guerres àmplies les guanya el New York Times; la jugada per a un projecte petit és especialitzar-se i donar molt d'amor a una comunitat reduïda.

Es pot viure de Foc a Terra i el miracle de fer-se escoltar

L'exercici final: si les seves empreses caiguessin i haguessin de viure del podcast, com ho farien? Caldria refinançar-ho amb patrocinis o vendre'l a un mitjà; com que és en català i la gent li té carinyo, segurament l'audiència ajudaria —però «en el mercat global som uns vindumis». La subscripció d'Apple n'és la prova: és deficitària (cal pagar 19,99 per al programa i en tornen poc més d'un euro al trimestre), de manera que tenir-hi subscriptors els costa diners. Es desmunta el mite del youtuber: penya com AuronPlay o Jordi Wild porten anys picant pedra, i fins als ~30.000 subscriptors no t'ho planteges a temps complet; abans hi ha mil vídeos i esclavitud de l'algoritme. «A la gent no li agrada llegir, li agrada haver llegit»: tothom vol la recompensa però no la realitat.

L'antiviralitat com a marca de la casa

Tanquen reconeixent-se l'antítesi del manual de viralitat: títols críptics, cares d'escàndol als thumbnails, talls polèmics per a TikTok, fins i tot episodis falsos amb temes provocadors. De tots aquests «xecs» del playbook en marquen zero, «menys un, menys deu». Com a digressió final, un dels dos confessa haver-se enganxat a un episodi de quatre hores de Jordi Wild entrevistant un exnazi i haver-lo trobat sorprenentment interessant, i descobrir que diu catalanades pel mig. L'únic xec que marcarien de gust: anar a fer un esmorzar de forquilla amb Jordi Wild.