Una hora que desitjaríeu que en fossin dues, amb Andreu Juanola de La Sotana

Un convidat que ve sense saber a què ve

L'episodi arrenca amb una premissa que planeja tota l'hora: Andreu Juanola, presentador i gestor comercial de La Sotana, ha dit que sí sense saber gaire de què va Foc a Terra. Els amfitrions ho celebren i el compraran fins al final, quan Juanola admet que ha vist «dos perfils molt diferents» a taula però encara no sabria dir de què va el programa. La conversa neix d'un doble desconeixement volgut.

Juanola explica que no diu que sí a tot i que fa mesos que declina podcasts; de fet, aquest serà l'últim de la temporada. La lògica per acceptar no existeix —no va mirar si tenien YouTube ni Instagram—; el que el mou és el karma de dir que sí quan a algú li fa il·lusió, tal com a ell li agrada que li diguin que sí quan reclama un convidat per La Sotana.

Del retrovisor robat a la moto que no cuida

El to el marca de seguida una tirallonga d'anècdotes de Juanola: ve amb una moto Kymco a la qual li han robat el retrovisor i confessa que no la cuida, que no sap ni per a què serveix l'oli i que li fa vergonya tornar al taller perquè el mecànic l'hi va retreure com si portés malament un fill a la guarderia.

D'aquí surt la seva filosofia de delegar. Com que el seu pare li va ensenyar que cobres pel que saps fer i pagues qui sap fer la resta, ell no vol saber com s'arregla una persiana, ni tan sols té clar si La Sotana és una SL o una SA i per això hi ha un gestor. Un dels amfitrions li replica que el risc no és el mateix, perquè que el mecànic et retregui com cuides la moto és una cosa i que t'ho digui un inspector d'Hisenda de l'empresa és una altra.

Del Skype a la ràdio, la història no planificada de La Sotana

El moment més substancial és el relat de com La Sotana passa de trucada d'Skype a negoci. Al principi era pura geografia, amb els integrants repartits entre Girona, Alemanya i Budapest. Quan alguns tornen a Barcelona, envien currículums a moltes ràdios i només en contesta una, Ona de Sants, una cooperativa on, si hi poses diners, pots dir el que vulguis. Amb el temps l'Ignasi i en Sergi Pujol pleguen, entren en Joel i en Magí, i Juanola es posa a presentar.

El salt cap al negoci arriba amb el Patreon, que munten després de l'escàndol de la nadala a Betevé, on gravaven a canvi de visibilitat cobrant zero euros. Tornar a Ona de Sants era, diuen, com tornar a casa dels pares després d'independitzar-te. Van dir que qui va proposar el Patreon estava boig, «i al final els bojos sempre tenen raó»: avui ronden els 8.500 subscriptors, xifra que Juanola relativitza, perquè la clau són els anys de rodatge, que els fan funcionar «amb els ulls tancats».

El programa mana sobre el convidat, no al revés

La tesi que Juanola reivindica com a única decisió realment estratègica és que el programa no depengui del convidat: La Sotana pot fer episodis sols tan bons o més que amb convidat, i quan ve algú, és aquest qui s'adapta al programa. Per calibrar-lo, sempre el porten una hora abans al bar a fer cerveses i tots hi van, fins i tot José Elías.

De la selecció de convidats surten diverses regles no escrites. Sempre hi ha d'haver algú del futbol, però després d'un Barça-Madrid, d'una final de Copa o d'uns quarts de Champions no porten ningú, perquè aleshores volen parlar ells. I amb el món de la música van amb compte, perquè quan un grup treu disc s'ofereix a venir —hi va anar el cantant de Carolina Durante—, cosa que un dels amfitrions etiqueta de red flag, perquè qui s'ofereix a tu s'ha ofert a cinquanta mil persones.

Els límits, l'error de creure en el mitjà tradicional i la independència

Preguntat pel pitjor error de negoci, Juanola és taxatiu: creure que podien encaixar en un mitjà tradicional. A la SER li trucava el cap d'esports per dir-li què no podien dir; ara «només ens pot trucar la llei», i el límit de l'humor és exactament aquest. La contrapartida d'aquesta llibertat és que qui critiquen no té ningú a qui queixar-se, perquè no hi ha cap responsable editorial a qui reclamar. «Això no té preu», hi coincideixen tots.

També apareix el greuge dels jugadors del Barça: el club ho mira tot i marca la línia editorial, però els futbolistes en actiu gairebé no els escolten —«a Lamine Yamal no el veuràs mirant La Sotana»—, cosa que un dels amfitrions troba desconcertant. Juanola ho normalitza dient que tenen 18 o 19 anys i uns altres referents culturals, i recorda que va demanar entrevistar el pare de Lamine Yamal, però l'entorn del jugador ho va frenar.

El racó de ciència i la teoria del curling

Marc reclama el seu espai amb «el racó», el seu Science Corner, i deixa anar un dels seus temes: el curling. Explica que, per norma general, un objecte que gira es desvia cap al costat contrari per la fricció, però la pedra de curling és l'únic objecte que es desplaça en la mateixa direcció en què gira, un principi físic encara no explicat del tot. Li sembla acollonant que sapiguem atrapar coets de vint plantes amb pinces i no com es mou una pedra.

Al voltant hi ha les digressions marca de la casa, com el patinatge de velocitat, que corren a cinquanta per hora i van maquillats, o la broma que quan treballes des de casa el ventall d'activitats per mirar de reüll no és gaire ampli. Juanola confessa que segueix un altre programa amb el cantant d'Amics de les Arts i que una anècdota sobre Vidreres i Lloret el va tocar de prop.

Ser comercial i la reivindicació de la porta freda

El bloc més personal i professional és el de la venda. Juanola ve del món comercial —feia catàlegs i llibres— i el que més li agradava era la porta freda, perquè li podien dir que no tres-centes cinquanta vegades i no li afectava gens, la mateixa pell que aplica ara quan proposa idees o convidats. Fantasieja fins i tot amb un programa tipus factor X de feina, on empreses li mostrin ofertes i ell triï la que pagui més.

De fet, defensa els comercials com la força que empeny l'economia, però reconeix que estan mal vistos perquè les empreses els hi fan estar, amb incentius de bonus que els empenyen a trucar de mala manera. I carrega contra els cursos i convencions de vendes —el numeret de «ven-me aquesta ampolla» a l'estil El Llop de Wall Street—, que li feien passar vergonya en comptes de deixar-lo sortir al carrer a aprendre.

El presentador invisible i el sostre per definir

Sobre el seu paper, Juanola trenca una llança per la feina de presentador, la part que no es veu: mirar el rellotge, tallar quan un tema ja és mort, decidir quina secció ve després. Com a neurodivergent li costa estar pendent de tot alhora, però compara presentar amb canviar de marxa amb el cotxe, on saps la marxa que portes sense saber com hi has arribat. Ell brilla fent que brillin els altres tres, «unes bèsties humorístiques» a qui, admet mig en broma, de vegades dona idees de seccions que després executen millor que ningú.

Davant les respostes tenyides de síndrome de l'impostor, un dels amfitrions li pregunta pel seu sostre. Juanola no el sap perquè no ho ha provat tot: li agradaria seguir a la comunicació i potser fer televisió, però no descarta tornar a ser comercial d'aquí a quinze anys, i no li cauria cap anell. Va deixar les vendes amb un marge de seguretat per no penedir-se de no haver-ho intentat mai, i ara ja en porta tres anys.

Superpoders inútils, el botó de la fama i les baralles per WhatsApp

Al tram de preguntes ràpides surten els clàssics de La Sotana aplicats al mateix Juanola: el superpoder inútil —puja les escales de dos en dos molt ràpid— i el botó per esborrar la fama, que no premeria, perquè la seva suposada fama ve només de fer una cosa amb els amics a la qual no vol renunciar. Respon també la pregunta del convidat anterior sobre l'autocompletat de Google que li suggereix «nòvia» i «parella»: no l'irrita com està programat, sinó el que busca la gent.

El tancament, amb el temps esgotat, toca les desavinences entre socis, que segons diuen apareixen tant quan les coses van molt malament com quan van molt bé. La seva font de discussions, confessa Juanola, és sorprenentment infantil: parlar per missatgeria. Perden molta resolució pel to, així que es comuniquen cada dia per Telegram, no per WhatsApp. Pels diners no han tingut mai cap problema, perquè es reparteixen el Patreon a parts iguals entre els cinc, sobretot per pagar impostos.