Caramels mentorats

Repoblem, l'MVP que viu a Twitter i no a la web

Setmana sense convidat: cadascú porta les seves històries de casa. Marc obre amb Repoblem, una iniciativa contra el despoblament rural amb comunitats de cohabitatge per a joves i famílies. El problema és que la web (republem.cat, domini preciós) és una pàgina en construcció a la qual només li falta el GIF noranter de l'obrer picant, mentre que el compte de Twitter bull de vida —tuits de fa hores, 41.000 seguidors, «no és moc de gall d'indi»— amb gent venent el seu súper rural, botigues ecològiques al Solsonès i fotografies de mans desgastades pel sol, «no com les nostres que només toquen tecles». Per Àlex és un cas d'estudi de producte mínim viable: si pots articular les propostes amb un Twitter, no et cal una web. Hi recorda Barcelona Digital Talent, una iniciativa pública de reciclatge de perfils cap a feines remotes, a la qual des de MarsBased van presentar una proposta germana de repoblament que no els van triar.

A Marc el tema li dispara una de les seves dissonàncies cognitives: ciutat o poble, amb arguments igual de bons per les dues bandes. S'hi tiraria de cap demà, però al cap de sis mesos voldria un gelat del Paral·lel i una exposició; la frase que el delata és «em costa trobar un Àlex a la muntanya».

MyProtein, vendre per 70 milions sense aixecar un duro

Marc porta MyProtein, que va descobrir a Ironhack veient gent del gimnàs del davant amb el shaker de la marca. Abans de la història en fa el retrat del gènere gymbro: pólvores, barretes i «30.000 menjars en base a proteïna» que et fan sentir Superman tres dies fins que t'adones que l'únic superpoder és una pedra al ronyó. Pel mig hi entren Soylent —el projecte del sonat de Silicon Valley obsessionat amb la combinació perfecta de nutrients, que Marc ha tastat i troba bo però perillós— i la seva versió europea Huel. El que de debò l'interessa és la història de negoci: una empresa autofinançada, sense venture capital, que segons el fundador va moure més de 500 milions de dòlars i es va vendre per uns 70 milions de lliures, una xifra que no quadra però que ja li explicarà el col·lega que intenta portar al podcast de MarsBased.

Sense estudis ni cofundadors, les pitjors cartes per començar

A Marc l'atrau la narrativa de resiliència: un paio que va començar des d'un pis de lloguer que era alhora oficina, gimnàs i magatzem, sense mentors, cofundadors, inversió ni estudis, i tirant d'ajudes de l'Estat. Marc carrega contra la condescendència social cap a qui no té estudis, tot defensant que qui vulgui estudiar, que estudiï. El que més el xoca és la falta de cofundadors: coneix pocs solo founders que arribin lluny, perquè un soci et compensa les males èpoques i et fa de company psicològic. Àlex hi coincideix de ple —començar una cosa sol és un drama, i és la raó per la qual els seus projectes paral·lels mai surten— i defensa que els cofundadors creen camaraderia perquè a l'altre li importa el projecte tant com a tu.

El hot take dels mentors, un luxe per a privilegiats

El moment fort de l'episodi és la tesi del fundador de MyProtein, que tots dos compren: els mentors són cosa de privilegiats. Si ton pare és el CEO de Repsol, tindràs un amic que et farà de guia; si véns de Sant Adrià de Besòs i muntes el negoci des d'Amazon, els teus únics mentors són el tiet i la tia. Cap dels dos en té, i Àlex no entén ni el concepte de «guia espiritual» de negocis. La paradoxa que despleguen: quan comences i creus que en necessites un, no tens res a oferir-li, i la relació neix descompensada; els mentors reben centenars de propostes i sempre triaran l'empresa més sòlida. El mentor, si t'ha d'arribar, arribarà quan tinguis un problema molt acotat —un model de pricing, fer fundraising, obrir mercat als Estats Units— on aquella persona ja hi hagi passat. El consell d'Àlex és deixar de buscar-ne com qui busca el logo o la web, i dedicar-se a fer producte.

L'alternativa que sí funciona, segons la regla de Marc, és treure de cada projecte millor network i més coneixement: no és poder trucar al CEO de Repsol, sinó saber sempre a qui aixecar el telèfon per a un problema concret amb la certesa que t'ajudaran. Treuen a passejar Elizabeth Holmes i Theranos com a contraexemple: aquella xarxa de pesos pesants sobre la qual venia les seves visions és just el que ells no tenen ni volen.

Aprendre a programar contra el cost d'oportunitat

Marc obre una altra dissonància a partir d'una trampa de MyProtein: el fundador va aprendre a desenvolupar, i hi ha una correlació forta entre el bootstrapping reeixit i els perfils tècnics. Marc sempre ha volgut aprendre a fer les coses ell mateix per no dependre de tercers, però cada cop li pesa més el cost d'oportunitat: no estarien millor invertits aquests minuts en una cosa que se li dona bé, pagant algú perquè faci la resta? Cada cop que s'hi enfronta, el cap li talla el circuit i s'hi baralla, «Normandia es queda curt amb el que s'ha lliurat aquí dalt». El mateix dimoniet apareix amb els restaurants que viuen d'Instagram i Google Maps i passen de tenir web. Àlex hi posa el contrapunt: fiar-ho tot a Instagram és oblidar la llista de contactes de la teva audiència —no en tens els correus i, si la xarxa se'n va en orris, has de reconstruir-la des de zero—, així que sempre afavoreix els negocis amb llista de correus pròpia.

Rubiales, Santi Nolla i un episodi pendent sobre poder i gènere

Àlex llança una salutació irònica als qui defensen Rubiales i el cohort d'assetjadors de la Federació, i proposa dedicar un episodi al tema des de l'òptica dels negocis —ell, que sempre els fica en problemes, recorda que no poden donar noms per no acabar denunciats, però sí insinuar molt. Cita l'article de Jot Down sobre la incoherència que el periodisme esportiu destapi escàndols sexuals quan tantes capçaleres tenen el seu propi Rubiales al capdavant, amb la pulla a Santi Nolla, director de Mundo Deportivo. Marc recull la proposta encantat però dubta de ser-ne la persona idònia: va conèixer el cas tardíssim i confessa una ingenuïtat per detectar aquestes dinàmiques de poder i gènere fins que, en retrospectiva, les veu pertot —un exercici que diu que han de fer molts homes.

L'esport nacional que ell no practicava

La confessió enllaça amb una anècdota de Marc: a l'institut i a la universitat es pensava que ningú es drogava i va resultar que «l'esport nacional» era la cocaïna, i l'únic burro innocent que no ho feia era ell i quatre més. Hi cau un retrat biogràfic —Escola Garbí d'Esplugues de Llobregat, dels 3 als 18 anys, «part de la construcció d'aquest engendre social que es diu Marc Collado»— i l'avís que sa mare és part activa de l'audiència. Àlex l'acompanya en el sentiment de ser l'altre sant innocent: als seus 36 anys encara no ha provat mai un cigarret, una de les coses de què està més orgullós.

Voluntariat per la Llengua i el filòsof imminent

Àlex tanca amb una altra realitat sovint invisible, la discriminació de la llengua catalana, i recomana una plataforma que li encanta començant pel domini de tres lletres: vxl.cat, Voluntariat per la Llengua, on t'apuntes per parlar català amb altra gent amb un compromís d'hores elàstic, presencial o per videotrucada, i que dedueixen que penja de la Generalitat. Marc es proposa contactar amb Repoblem (amenaça de pillar-se una casa per rovera el dia que es torni boig) i amb la plataforma, però admet que no li dona la vida: s'està plantejant començar el grau de Filosofia a la UB el 2023 o el 2024, i revela que ha tornat a entrar a les PAU amb la seva nota antiga i s'està preinscrivint com quan tenia 18 anys.

La broma d'Ametller i l'alegria per la caiguda de Glovo

Contactar iniciatives «en nom de Foc a Terra» dona molt caixet: segons Àlex, el senyor o senyora Ametller deu estar nerviós des que Marc els ha enviat un email, perquè fa episodis que arrosseguen la broma que algun dia els patrocinarà Casa Ametller, els dels caramels. El tancament és la notícia que omple Marc de joia: Delivery Hero intenta desfer-se de Glovo, ofegada per més de 400 milions d'euros en multes, gairebé el que va pagar (en accions) per comprar-la. Marc descarrega contra «el gran frau de les startups catalanes», una empresa amb aportació negativa que perpetua els «serfs de la tecnologia» perquè algú et porti pizzes a les dues de la matinada; concedeix un mini punt a la Unió Europea per ultraregular unes pràctiques que als Estats Units passen perquè allà «fan crims contra la humanitat en nom dels negocis». Àlex remata: «Abans que ens patrocini Glovo, Marc, faig el podcast en castellà».