Foc a 💯

Cent episodis ininterromputs, setmana rere setmana

L'episodi-fita arriba sense convidat i amb la conversa centrada en allò que ha fet possible el número: la constància. Arribar a 100 capítols sortint cada setmana sense saltar-se'n cap és una gran fita de llarga durada. L'Àlex ho compara amb la resta de coses que té entre mans: Startup Grind acaba de fer l'edició 140 en gairebé deu anys i ha estat a punt de cancel·lar actes per no tenir speaker, i el podcast de MarsBased el va tenir tres mesos aturat. Foc a Terra i Startup Grind són les úniques que no s'ha saltat mai. A la constància hi sumen les col·laboracions amb altres podcasts catalans —els Ignorants, la Nova Mobilitat—, i bromegen que algun dia els convidaran a La Sotana. Tot i la celebració, un dels dos avisa que posar tant de pes en el 100 és força arbitrari: és igual que el 58 o el 117 (com l'enrenou de quan Apple va valdre el primer bilió). I pel mig, una digressió: el cafè blau que un dels dos beu en directe és espirulina, "com si haguessis ficat un barrufet a la batedora".

El burro de Buridan i el miracle que res funcioni

Fent retrospectiva sobre on som constants i on no, la conclusió és que és gairebé un miracle que res en aquest planeta funcioni. Vivim envoltats de distraccions i amb la falsa il·lusió que volem fer mil coses alhora. La imatge que ho resumeix és la fàbula del burro que, amb molta set i molta gana, té palla a un costat del camí i aigua a l'altre i, com que no es decideix, mor de totes dues coses a la vegada. L'espècie humana fa el mateix: et poses a treballar, t'arriba una notificació, obres Twitter i el feed t'ensenya la foto d'una amiga al costat d'un bombardeig de la Franja de Gaza. La tecnologia ens va vendre que ens donaria més temps i ha fet el contrari, fent-nos addictes a reclamar-nos l'atenció. Per això haver donat recorregut a una cosa durant 100 episodis és un motiu per a un copet a l'esquena.

Fites, concerts i la motivació que ve de fora

Està bé marcar-se fites per celebrar la rutina, encara que l'endemà el 101 sigui igual d'especial: una fita atrau gent que potser s'escolta el 100 sense haver sentit els 99 anteriors, com passa als aniversaris de Startup Grind. Amb el seu grup de música, en canvi, els pics de motivació vénen del concert o de la gravació d'un disc, no de l'assaig regular. Però aquí no han fet res d'especial pel 100, perquè és una pedreta més del camí, no una destinació: quan van començar només es van proposar "fer-ho un any i després ja veurem". En un projecte comunicatiu el valor és la constància mateixa, i la motivació els ve de fora: el dashboard de RSS.com, on Foc a Terra ja dobla en visites per episodi el de MarsBased tot i tenir la meitat d'antiguitat; la subvenció de la Generalitat; les mencions de Catalunya Ràdio; la conversa amb Apple. I hi pesa el valor de fer coses en català, amb la idea que creant contingut original en català estan entrenant les IA del demà.

Una via d'escapament en un mitjà horrible

En Marc dóna crèdit a una peça de feedback —d'un oient que es diu Jordi, dels pocs que envien editorials senceres— amb una frase que descriu perfectament què és Foc a Terra: entretenen parlant de temes que amb la parella o els amics no es poden tractar, perquè són infermers, dentistes o el que sigui. És la història de la seva vida: hi ha converses "que només m'importen a mi" —nihilisme, teories conspiratives, la idea que la IA ens convertirà en els humans de Wall-E— que no pot exposar sopant a casa sense que l'expulsin. I tot i que el podcast n'és la via d'escapament, un dels dos defensa una tesi provocadora: com a mitjà, és horrible per distribuir. Són boomers que es pensen que fan ràdio, però per als hosts és dificilíssim conèixer l'audiència, i per a l'oient escoltar un podcast requereix cert coneixement tècnic —una app dedicada, entendre què és subscriure's, gestionar descàrregues—, res a veure amb clicar un vídeo de YouTube. Si haguessin començat a YouTube o TikTok estarien molt més amunt; bromegen que amb TikTok ja els haurien convidat a la Casa Blanca, tot i que TikTok és l'antònim de podcast al diccionari de sinònims.

No facis un podcast, i si el fas busca nínxol

En forma de consells no sol·licitats, un dels dos remata: si algú vol començar un podcast per tenir audiència, que no el faci —o que el comenci a YouTube o TikTok—, per molt que ell s'enamori del concepte de producte acabat que es queda al món com un moble. I si encara s'hi entesta: que no el faci en català, perquè restringeix el públic, i sobretot que no el faci generalista d'entreteniment com el seu, "el pitjor de tots els mons" —un podcast sobre l'extrusió de plàstics tindria un nínxol claríssim, però un que parla de tot i de res competeix al mateix nivell que Buenafuente. Ho il·lustra amb Miquel Montoro, el nen mallorquí viral pel seu contingut de granja en català tancadíssim: quan va voler créixer passant-se al castellà no va guanyar l'audiència castellanoparlant i va perdre la catalana, que el seguia per la llengua. En Marc deixa clar que Foc a Terra no es farà mai en castellà —"abans me'n vaig a Glovo o a Telefònica".

El síndrome de l'impostor i tot allò fet per algú

Una motivació que l'Àlex no havia comentat: quan algú a qui percep per sobre seu li diu en una reunió que se l'escolta. Es posa tots dos en un 3 sobre 10 —cap empresa venuda gran, mai més de 100 empleats— i li sobta que els escolti gent d'un 6 o un 7. En Marc desplega per què el síndrome de l'impostor és una merda: estem programats evolutivament per a la inseguretat, perquè dins una tribu de 30 persones et jugaves la supervivència segons les bestieses que diguessis, i avui la tribu que t'observa són 30.000 —però no passa res, perquè la gent té una atenció de tres segons. L'antídot de l'Àlex és comentar-ho en públic i reavaluar-te cada cert temps: algú que vas conèixer deu esglaons per sobre (com Jordi Priu) potser ara n'està a sis. En Marc hi suma la seva tesi: tot el que mires —una persiana, un contenidor, un cotxe— ho ha fabricat algú, segurament no més llest que tu. Lliga amb la constància del principi: ho volem fer tot però no fem res, perquè la vida no va de paral·lelitzar sinó de serialitzar —no cal aprendre alemany, filosofia i ioga alhora.

La galàxia de projectes com un portfòli que es poda

L'Àlex explica com gestiona tants projectes: no els veu com coses separades sinó com un tot, on només deixa entrar el que té sinergia amb el que ja fa. Foc a Terra li serveix per aprendre de podcasting i arribar a audiències noves a canvi d'una o dues horetes per setmana i algun esmorzar de forquilla. Veu el conjunt —Startup Grind, MarsBased, Startup Digest, les inversions, el podcast— com un portfòli de diversificació dels seus interessos: no econòmica (l'única cosa que li dóna calés és la seva empresa; la resta perden diners i mira que en perdin cada cop menys), sinó intel·lectual i social. I com tot portfòli, arriba una maduresa en què toca podar: ja no afegeix coses sinó que en treu per consolidar, com va fer amb el podcast de música de la pandèmia. Reavaluar costa, perquè tendim a dir que sí i a fer nostres els problemes dels altres.

El pastor alemany dels podcasts i guanyar sent tu mateix

L'Àlex li demana quin consell donaria a un "genzi mig perdut", i en Marc ofereix el seu marc: com que avui és dificilíssim ser el millor del món en una sola cosa entre 8.000 milions de persones, val més estar al top 25 % en tres o quatre disciplines combinades. Ho aplica al programa: Foc a Terra és "el pastor alemany dels podcasts", bo en unes quantes cosetes que en fan una mescla única —començant per la portada, on la dissenyadora, la Carol, els va colar una estelada i un clitoris que conviden l'oient a buscar. Per tancar, l'Àlex planteja el repte que ve: Spotify ja ha llançat un traductor de podcasts en temps real que clona la veu, i aviat es podrà escoltar Lex Fridman o Joe Rogan en català. Com competiran quan la gent ja no els necessiti per tenir contingut en la seva llengua? La resposta d'en Marc és que no hi entraran: la IA pot traduir les paraules però mai la manera genuïna d'expressar-se, i mai sonarà com sona en Marc Collado en català. L'única guerra garantida és la de jugar a ser tu mateix; són les imperfeccions, justament, les que donen ànima a les coses.