Podcasoltes

Per què els podcasts en remot gairebé no funcionen

Setmana sense convidat i conversa metapodcàstica. L'Àlex arrenca amb una croada personal: els podcasts gravats en remot, de casa a casa, rarament acaben de funcionar. Ho ha contrastat enquestant la gent sobre el seu top de podcasts preferits, i pràcticament cap dels que citen es grava en remot: tots s'enregistren en persona.

Les excepcions tenen nom. L'All In de Jason Calacanis —un supergrup tan famós que els anirà bé facin el que facin, amb membres que han acabat d'assessors de Trump— i, en clau més patriòtica, el Capital de Joan Tobau. La resta (Joe Rogan, Jordi Wild, el podcast d'Itnig) es graven cara a cara. Foc a Terra és doblement excepcional: no només remot, sinó només àudio, i tot i així els ha anat bé.

El salt del 0 al 80 és barat; la resta no

Matisen què vol dir "remot": el seu format és un Talking Heads gravat cadascú a casa amb micro decent, no un home que viatja gravant amb AirPods en sales sorolloses. Coincideixen que arribar a una qualitat d'àudio "d'estudi" és sorprenentment fàcil —un bon micro i una habitació sense eco són potser 100-120 euros, un 1 % d'esforç que ja t'asseu al 80 % del resultat. El cost dispara amb cada capa que hi afegeixes.

El vídeo és la gran capa de complexitat: fons, càmera, postura, llenguatge corporal, il·luminació... coneixements de cine que l'àudio no demana. I encara hi ha els convidats en remot: després de cinc anys fent el podcast de MarsBased, l'Àlex encara en troba que graven amb el micro dels cascos, que es robotitzen o que perden la connexió. Ha arribat a comprar-los micros, però és una inversió absurda de mantenir.

La producció com a factor desqualificant

D'aquí l'argument central: un vídeo dolent resta. Posen l'exemple del podcast de Marcel Vidal, amb contingut bo però càmeres de convidat deficients i talls d'internet; en igualtat de contingut, l'oient se'n va al que té millor producció. Per això molts creadors acaben passant a presencial per delegar hardware i postproducció, tot i que un estudi a Barcelona costa de 100 a 300 euros l'hora.

L'Àlex confessa que ha virat: després d'anys de defensar el model lleuger, ara és l'evangelista del podcast presencial, esbiaixat potser pels seus onze o dotze anys fent esdeveniments en persona. Quan Foc a Terra ha gravat els dos primers episodis cara a cara, han notat de cop molta més visibilitat i felicitacions.

Nixon, Kennedy i el mitjà que fabrica el personatge

La conversa deriva cap a una idea recurrent: cada època mediàtica fabrica el seu tipus de personatge. Amb la ràdio i després la televisió, els presidents es van adaptar fins que mai més no n'hi va haver un de "lleig", amb Trump com a excepció que inverteix tots els valors. L'anècdota fetitxe és la del debat Nixon-Kennedy: qui el va escoltar per la ràdio creia que havia guanyat Nixon; qui el va veure per la tele, Kennedy. Mateix producte, dos mitjans, dos guanyadors oposats.

Sobre què escolta la gent, repassen el cànon: als Estats Units, All In, Joe Rogan, Huberman, Lex Fridman i l'a16z d'Andreessen Horowitz —gairebé tot podcasts d'homes—; a Espanya, Itnig al capdamunt i, en segona línia, MarsBased o el de Jordi Wild.

El vídeo com a multiplicador, mai com a zero

Un dels dos sosté que en els podcasts-entrevista molt llargs el vídeo no aporta tant: ningú no està quatre hores clavat mirant la pantalla, i li treu al mitjà la passivitat de poder fer una altra cosa mentre escoltes. La fantasia que comparteixen: tenir un "Jamie" —el tècnic de Joe Rogan a qui demana dades en directe.

La tesi: el vídeo és un multiplicador, no un terme additiu. Un de bo multiplica cap amunt; un de dolent, cap avall; però mai a zero, perquè l'àudio la gent ja l'escolta. A Foc a Terra no tenir vídeo no els ha restat —tenien més escoltes que el podcast de MarsBased sense imatge—, però sí que valoren la presencialitat: una bombolla sense notificacions de Slack ni timbres. Un dels dos s'hi confessa especialment vulnerable, amb una ment que descriu com a neurodivergent i plena de distraccions.

El joc de les monedetes i el darwinisme mediàtic

Un dels hosts s'imagina el món digital com un joc "multisuperversal": cada dia les Big Tech deixen ploure una quantitat finita de diners sobre els creadors via els seus partner programs, i la feina de tothom és aporrejar el teclat per endur-se'n una part més gran. De propina surt el fenomen dels fake podcasts: gent que es grava en un estudi maco com si fos convidada a un podcast que no existeix, només per fabricar marca personal.

La putada és que el joc reparteix menys pastís a la llarga. Els qui es queixen de l'algoritme no són els de dalt —un Mr. Beast no es queixa—, sinó els que tasten la monetització sense arribar-hi. YouTube premia la interacció als primers 30 segons (d'aquí les intros que et conten tot el vídeo i els "like and subscribe"); quan la gent marxava al segon 30, va exigir dos minuts més. És la llebre i la tortuga, i en diuen darwinisme mediàtic. La comparació, per fer entrar els cotxes, és canviar les regles a mitja cursa de Fórmula 1 —tota l'aportació de F1 de l'episodi, bromegen, amb la promesa de portar algun convidat del motor (apunten Pedro Martínez de la Rosa).

Xarxes incipients, Temu i el preu de l'ètica

De la teoria de "ser l'embrió" d'una xarxa social nova per capitalitzar-hi surt una bona pregunta: amb les dinàmiques ja tan consolidades, encara hi ha espai? Costa molt agafar escala per pura quantitat de moviment: ja no desbancaràs YouTube, TikTok ni Instagram com en el seu dia va poder desaparèixer MySpace. Tot i així, recorden que Snapchat i TikTok van aparèixer quan el tema ja semblava trillat. L'exemple del moment és Temu: de sobte tot són anuncis de Temu i Duolingo, com els va passar amb Shane —i n'aprofiten per fer "denúncia social", dels pitjors anuncis que han vist mai.

Disseccionen per què Bluesky no acaba de ser el "Twitter killer". Se'l coneix com el Twitter d'esquerres perquè no és un niu de nazis i defensa interoperabilitat i propietat de les dades —coses que a un dels dos no l'interessen; el que volia era una alternativa a Twitter. El seu discurs proteccionista de la privacitat el fa menys atractiu per a la inversió i el negoci B2B amb dades, va lent i probablement es quedarà a mig camí. Mastodon va pel mateix camí, agreujat perquè et demana crear-te una instància, raríssim per a la gent normal. La tesi general: l'ètica sol anar en contra de la conveniència, com el permís granular de fotos d'Apple —seleccionar foto a foto cada cop és un merder—, la doble autenticació o les cookies. Poses 25 pals a les rodes d'una gent que encara va amb tricicle.

Patinets, riders i per què el regulador acaba arribant

La privadesa enllaça amb una teoria de la regulació: no és proactiva, el regulador només actua quan li arriben queixes perquè s'està fent mal ús d'un bé públic. Quan a Barcelona hi havia quatre motos aparcades a la vorera no es regulava; quan en van ser 200.000, va arribar la multa. El mateix amb les dades: sense les salvatjades de les empreses, no caldria el GDPR.

Un dels dos pronostica —entre cascarràbies confés— que el pròxim a regular hauria de ser el soroll al transport públic: la gent sense auriculars amb reggaeton o TikTok a tot volum. I quan ho regulin, tothom dirà que els treuen llibertats individuals, quan ningú no té dret a molestar. Igual que amb els riders en patinet que pugen en contradirecció a tota velocitat: una tecnologia nova obre un espai d'arbitratge, i com que l'esperit humà tendeix a estirar el braç fins al coll, l'explotació de la falla acaba forçant la regulació.

Tres lliçons de cinc anys: pinta't en un altre eix de coordenades

Tanquen amb aprenentatges. La gran lliçó d'aquest joc on plouen views i likes: va molt bé ser tu mateix. A ells els funciona precisament perquè no saben ni demanar bé subscripcions; el que saben fer és muntar esmorzars de forquilla, i aquesta connexió directa amb l'audiència és la proposta de valor. Hi ha altres maneres de guanyar: "pinta't en un altre eix de coordenades", no en el cartesià de Mr. Beast (en anglès sona millor: plot yourself in a different vector space).

L'altre n'afegeix tres més. Una: orgànicament les coses passen si dones temps —van començar sense pretensions, com a side project, i han arribat més lluny del que esperaven. Dues: molta gent encara recorda el format inicial de 20 minuts, abandonat fa anys quan els episodis van passar a durar una hora. I tres, la més fascinant: hi ha gent molt propera que encara no sap que fan el podcast, mentre desconeguts els paren al gimnàs o a l'aeroport sabent-ne la vida per pures relacions parasocials.