Especial 150 episodis - sense subtítols en valencià

150 episodis i el primer cop en directe, càmera inclosa

Episodi-fita: arriben als 150 capítols i ho celebren amb un format que no havien fet mai —gravació en directe, en persona i amb vídeo, davant d'un grapat d'oients connectats a l'streaming. En Marc està visiblement nerviós (l'Àlex no para de retreure-li que «està mega nerviós» davant de la càmera que l'apunta tota l'estona) i confessa que la idea del directe li sembla dolenta i que l'hauria cancel·lada, però que ja no hi havia marxa enrere. L'Àlex defensa que d'aquí només en poden sortir coses positives: tenen un públic petit però fidelíssim i porten 150 episodis sense fallar mai. Com a anècdota inaugural recorda que avui ha tornat a passar el mateix que el primer dia, quan portaven dos minuts i mig parlant de qualsevol cosa i de cop va adonar-se que ja estaven gravant.

«Si no estàs avergonyit del teu producte, l'has llançat massa tard»

L'Àlex obre amb una màxima de l'emprenedoria atribuïda a Reid Hoffman (fundador de LinkedIn): si no et fa una mica de vergonya allò que llences, és que ho has llançat massa tard. La paràlisi per l'anàlisi —voler fer abans un pilot, un guió, uns dissenys— acaba fent que el projecte no surti mai; si haguessin esperat a tenir-ho tot perfecte, aquest episodi l'haurien fet per Pasqua del 2026. En Marc admet que, si fos per ell, no l'haurien fet, i l'Àlex hi broma que és perquè en Marc no surt mai de casa: el seu endgame és estar tancat en una cova als Pirineus. És, a més, el primer episodi que un dels dos s'ha preparat (en Marc, amb un guió a Google Drive) i l'altre no.

ChatGPT per passar del zero a l'1 i la por al llenç en blanc

En Marc ha redactat el guió amb ChatGPT i l'Àlex, que se l'ha llegit, confessa que li ha donat tranquil·litat: en veure les notes generades per la màquina sobre el meltdown de WordPress va pensar que, si fessin l'episodi així, seria un desastre —vol dir que encara estan lluny de ser reemplaçats, perquè la seva personalitat la IA no la pot replicar. En Marc reivindica igualment l'eina: pateix el «síndrome del llenç en blanc» i ChatGPT li serveix per no començar mai de zero sinó sempre des de l'1, cosa que li ha eliminat bona part de la fricció d'arrencar projectes. Tots dos coincideixen, però, que l'esquelet que els ha generat no l'estan seguint gens.

El podcast que va néixer del veto a Safareig

Reconstrueixen els orígens. Foc a Terra havia de ser, en realitat, la continuació de Safareig, el podcast que en Marc feia amb en Ramon i que l'Àlex escoltava amb devoció —era pràcticament l'únic que els comentava els episodis, el paper que ara fa en Noel amb ells escrivint un correu després de cada programa. Quan li va agradar tant, l'Àlex va proposar a en Marc apuntar-s'hi; però en Ramon, segons expliquen, va vetar continuar amb Safareig, i això és el que els va empènyer a muntar un projecte nou. Recorden també com va començar tot amb la idea que, si s'hi ficaven, era per un any com a mínim, no per dos o tres episodis.

Una audiència asimètrica i un producte amb massa personalitat per créixer

En Marc planteja un repte de fons: el podcast és profundament asimètric. L'audiència és variadíssima —«com tenir un producte que fan servir igual la teva tieta i un enginyer de la NASA»—, i hi ha qui els escolta només per quedar-se amb la pàtina de la tecnologia o, directament, per la veu de l'Àlex. Alhora, és un producte amb molta personalitat, i això el condemna a no créixer gaire. La conclusió, compartida amb l'experiència de Startup Grind: el nivell l'has de posar tu, i com més tu mateix ets, menys de masses ets però més fort és el vincle amb qui es queda. Reconeixen que amb els anys s'han «deixat anar» molt —l'Àlex es pensava que les bordades políticament incorrectes vindrien d'ell, però escoltant episodis antics ha descobert les clatellades que etziba en Marc.

Constància, trencar la cadena i millores graduals

Dos aprenentatges que l'Àlex considera exportables a qualsevol que comenci un podcast. El primer és la constància: 150 setmanes sense parar, amb l'efecte «trencar la cadena» que coneix qui fa Duolingo —si trenques la ratlla, ho abandones per sempre—; per evitar-ho s'imposen gravar cinc o sis episodis per avançat abans de Setmana Santa o un viatge. El segon són les millores graduals: van anar afegint coses d'una en una —la cortineta del foc cremant (convertida en una mena de meme del podcast), els títols, els esmorzars de Forquilla, les caràtules amb IA, les transcripcions que els dona RSS.com, on tenen allotjat el podcast—, perquè fetes totes de cop xocarien, però espaiades donen sensació de progrés. També es nota que cap dels dos era el seu primer podcast: l'Àlex recorda que els primers episodis del de MarsBased, que editava ell sol, eren «un cagarro», mentre que Foc a Terra ja sonava bé des del principi.

Pols oposats i el cas en contra del vídeo

Sobre per què funcionen junts, l'Àlex sosté que a en Marc se li dona millor comunicar perquè és més didàctic, lineal i de professor, amb els tecnicismes i les dades a mà, mentre que ell és un divagador que «per anar de Barcelona a Lleida passa per Hèlsinki» però acaba arribant; ningú aprèn res d'algú igual que ell, i el podcast no funcionaria amb dos Marc o dos Àlex. D'aquí salta al seu argument anti-vídeo, que defensa sense embuts: en una conversa entre dues persones el suport visual aporta molt poc respecte de l'àudio però exigeix moltíssim més de qui ho consumeix —l'àudio et deixa caminar, planxar o cuinar, i el vídeo et clava els ulls a la pantalla a canvi de gairebé res («no estem mirant Leonardo DiCaprio»). En Marc li compra l'argument però defensa el component públic; cap al final, però, l'Àlex admet que se li està fent agradable tenir audiència al davant, i en Marc valora poder tenir per fi fotos i material de premsa.

Números, reconeixement pel carrer i l'asimetria de la familiaritat

A l'Àlex el paren pel carrer —al metro, al parc del Guinardó— amb un «tu ets l'Àlex de Foc a Terra?», i els reconeixen per la veu tot i no tenir imatge. Posen els números sobre la taula: unes 1.000 descàrregues per episodi, poc en termes d'internet, però que dins d'un sector tecnològic català que estimen entre 8.000 i 30.000 persones vol dir que els escolta un de cada vuit o de cada trenta. D'aquí surt un concepte que inquieta l'Àlex: l'asimetria de la familiaritat, o les relacions parasocials. L'oient que porta 150 episodis els coneix moltíssim, però ells no en saben res; resulta incòmode que algú et completi les frases o que et jutgin per una pifia puntual sense tot el context —tal com ell mateix feia amb un podcast que va devorar sencer (esmenta el de Machine Head, de 300 o 400 episodis).

Síndrome de l'impostor, ressenyes i el protocol de notes de veu

L'Àlex diu que en Foc a Terra, excepcionalment, no té síndrome de l'impostor, però que en general hi conviu amb dos mètodes: acceptar que, si el tens, és perquè estàs fent alguna cosa (i això valida el progrés) i parlar-ho, perquè així descobreixes que tothom el té. De passada exposa la seva taxonomia per al feedback que els arriba per WhatsApp: les notes de veu fora d'entorns professionals no es contesten —«és com que et tirin un moc a la cara»—; per als casos de frontera val el canal, no la persona (per Slack s'escolten, per via personal no). Repassen també el feedback negatiu amb humor: un troll de YouTube que primer s'apuntava «per practicar el seu valencià» i després els deia que tanquessin el canal —sense entendre que parlen català—, i una ressenya d'Apple de quatre estrelles per l'escàs contingut exclusiu per a subscriptors, crítica que admeten justa.

Casa Ametller, com es van conèixer i els episodis que mai fan

Recorden, com a espina clavada, el patrocini de Casa Ametller que van estar a punt de tancar —vals d'uns 250 euros al mes, o fins i tot gravar un esmorzar de forquilla al restaurant— i que es va esfumar perquè mai van concretar què en volien; lamenten que el producte sigui massa unidireccional, sense llista de correu ni grup de WhatsApp, i amb el Patreon descartat. A preguntes del públic reconstrueixen com es van conèixer: cap al 2014, quan MarsBased va començar a parlar amb Ironhack —el bootcamp on treballava en Marc— perquè tots dos feien Ruby; l'Àlex hi va donar xerrades i hi anaven a fitxar el seu primer desenvolupador, en Xavi, i més tard l'Oriol. Van mantenir el contacte fins a gestar Foc a Terra el juliol del 2021, en una trucada mentre l'Àlex pujava una costa a Grècia convalescent de la vacuna de la Covid, abans d'arrencar el desembre del 2021. Tanquen amb la llista d'episodis eternament pendents (per què la gent de corporate no fa startups, eines per publicar música independent, el moviment FIRE), els temes massa sensibles que esquiven —gossip i denúncies que no poden airejar sense proves— i les gràcies al públic i al patrocinador, Parlem.