Som el Shark Tank de costellada

Un resum de mig any sense prediccions

Setmana sense convidat: els dos amfitrions fan balanç de la primera meitat de l'any, però amb una condició —res de prediccions, que ja en van quedar prou escaldats al final del primer any. Aquell pla de màrqueting inicial prometia col·laborar amb ràdios i televisions, fer marxandatge i aconseguir la subvenció de la Corporació; de tot allò no n'han fet pràcticament res, amb la conclusió més tonta i més certa: és difícil que la subvenció te la donin si no la demanes. Més que un repàs episodi per episodi, és un repàs de sensacions arran dels directes que han començat a fer.

Festivals: la lliçó del Vibez i del de Mataró

El primer bloc són les fires i festivals. Al Vibez Festival pràcticament no hi va anar ningú: era un esdeveniment poc conegut, orientat a la generació Z, lluny de la seva demografia i amb un públic que ni els coneixia ni sabia a què anava. El de Mataró va funcionar molt millor perquè l'organització els havia escoltat, sabia què oferien i el seu públic se solapava amb el del podcast. D'aquí surt l'aprenentatge: demanar a algú que escolti un episodi sencer d'un podcast que no ha sentit mai és demanar massa per al tipus de transacció que permet un festival; o mates la resta d'estímuls i fas allò extremadament interessant, o crees un espai semiobert i informal —com va fer bé Mataró— on la gent es pugui seure sense pressió.

Sense silenci no hi ha podcast

L'altre gran problema dels dos festivals va ser la manca d'aïllament acústic, una cosa que també passa a les conferències. Un dels dos, que cada any dirigeix sessions al Mobile World Congress, explica com el soroll ambient li impedia sentir els convidats: feia preguntes i havia d'especular sobre què li responien fins que ho van corregir pel pinganillo. Gravar un podcast demana concentració i un entorn de tranquil·litat, i mantenir una conversa amb profunditat enmig de crits d'organització —"ara aquí, ara cap allà"— es fa gairebé impossible. La recomanació pràctica per a qui vulgui muntar un espai de podcast en directe: busqueu un lloc mínimament aïllat.

El gir de Marc amb el Barcelona Media Hub

Falca merescuda per al Barcelona Media Hub, on es troben molt còmodes pel tracte rebut. Tot va començar amb l'especial dels 150 episodis, i el detall que els dos celebren rememorant-lo és l'arc de Marc: va arribar dient que allò era "la pitjor putada" que li havien fet —es va llevar el dilluns pensant en el directe del dijous amb mandra absoluta— i va acabar l'episodi demanant fer-ho cada setmana. La transició de la incomoditat —"on és la meva càmera?"— a l'entusiasme és el que el va enganxar. L'altre li retreu, entre rialles, que la seva zona de confort era "una altra galàxia": ell estava còmode a la Terra i Marc, lluny, a Aldebaran.

El públic: posar cara a qui t'escolta

Sobre portar públic als directes, els dos parteixen de punts oposats. A qui ve del món dels esdeveniments li va costar el procés contrari —acostumar-se a no tenir públic, a no poder llegir reaccions ni saber si allò interessava o era un desastre—; el podcast en remot és una mica com parlar-li a una paret. El que més els agrada és posar cara a gent que els escolta i que no coneixien abans, com el David o el Pau: persones que podrien ser amics seus i que tanquen el cercle. També apareix el component d'accountability social: portar públic és posar-se uns deures, amb una prèvia i un post —cafè o cerveses amb el grup— que voldrien institucionalitzar, perquè d'aquelles converses surten idees de convidats i feedback aprofitable.

Tatuatges, alcohol i picant: el cap de l'Àlex

La digressió més recordada de l'episodi és la teoria del tatuatge petit. Per tornar a entrar en la mentalitat de gravar després de mesos de pausa, un dels dos compara el procés amb fer-se un tatuatge petit abans del gran: provar, comprovar que t'agrada i evitar el remordiment de compra d'un compromís de quatre hores. Marc hi veu un sense sentit gegant —tots dos tatuatges són permanents, i si el petit no et convenç, per què t'hauria de convèncer un de més gran?—. La defensa arriba amb dues analogies: després d'un temps sense alcohol, la primera nit te'l prens amb calma perquè "dues canyes t'envien a l'estratosfera" (com va viure ell mateix sortint del confinament); i si fa temps que no menges picant, tampoc t'hi passis el primer dia. De fons, una reflexió compartida: gairebé totes les coses addictives molen més en grup perquè la culpa queda distribuïda —menys els videojocs.

Quan arriba un convidat, canvia tot el joc

L'experiència amb convidats transforma per complet la dinàmica de quan graven sols. Ho resumeixen amb una imatge: és com algú que ha anat amb bici tota la vida i de cop li diuen que ha de remar al mar —segueix sent esport, però és un altre. Gravant sols tenen un format apamat, informal, on saben quan no tenen res a dir i construeixen el tema escoltant-se l'un a l'altre; amb convidat, en canvi, l'objectiu passa a ser fer-lo lluir i treure'n el màxim, i deixen de ser les estrelles del xou. Tant el Ganyet com el Xavi van ser gent fàcil de fer parlar; encara no s'han trobat cap diva ni han portat les Kardashian al programa.

El pes de conduir el programa i el Kairos accelerat

Un dels dos confessa que el que més li costa és haver-se trobat, sense buscar-ho, fent de conductor i director d'orquestra: estar pendent del tempo, dels minuts que queden i del contingut alhora li genera un estrès que no esperava, sobretot perquè l'hora se li fa curta i ha de tallar temes que donarien per molt més. D'aquí surt una de les digressions marca de la casa: la idea que els grecs tenien dues paraules per al temps, Kronos —el temps del calendari, els minuts i els segons— i Kairos —la percepció subjectiva de com passa el moment. El podcast en directe seria dels moments amb el Kairos més accelerat. L'altre confirma, des del coneixement de la llengua, que en grec modern Kairos vol dir "clima", cosa que dona tranquil·litat al qui ho havia rescatat de memòria del seu backlog mental.

Contra el remot, a favor del directe i del vídeo

La conversa deriva cap al futur del format. Un dels dos, que ho ha escrit fins i tot a la seva newsletter, està molt desencantat amb el podcast en remot i el vol deixar com a recurs d'emergència; de fet, amb el podcast de MarsBased també ha passat a gravar només en persona, per la connexió, la presència i l'esforç de sortir de la zona de confort. Citar algú a un estudi i dir-li "això és seriós, tenim milers d'escoltes per episodi" dona una autoritat que una trucada de Zoom mentre contestes correus no té. La següent parada evolutiva del podcast, coincideixen, es diu vídeo: amb prou feines els dos primers episodis en vídeo ja van fregar les dues mil visualitzacions a YouTube, senyal que allà hi ha alguna cosa per explotar.

El compromís de freqüència i el patrocini de Parlem

Arriba el pacte de l'episodi, amb música de fuertes declaraciones inclosa. Com que han fet menys directes al Media Hub dels que havien promès, hauran de doblar la freqüència igualment. La intenció és gravar-ne dos al mes a partir de setembre; i si Parlem renova el patrocini —cosa que la resposta "de polític" del Xavi no va deixar clara—, passarien a fer-ho setmanal. Si no renoven, ho faran "a pulmó", tots dos sols, com han fet tant de temps. Llancen una crida a l'audiència perquè mencionin Parlem a les xarxes, i adopten el concepte de "friends of the show" —els amics del programa, com el Noel de Mataró— per omplir les setmanes sense convidat sense haver de córrer a buscar un segon plat d'última hora.

TV3, el robot aspirador i la missió en català

Tancant, un dels dos planteja si es veurien fent això en un mitjà de gran abast com TV3, sobretot perquè algú del seu entorn té contacte directe amb la cadena. La resposta és un no rotund disfressat de teoria: al món hi ha productes transversals —assegurances, energia, telèfon, vehicles— i productes de nínxol, com un robot aspirador; ell se sent més un robot aspirador i creu que a TV3 el farien fora. S'imaginen més com els experts a qui truquen quan s'estampa un robotaxi de Tesla que no pas amb una secció fixa, perquè ja tenen una altra feina millor pagada i sortir a la tele vindria amb condicions massa estrictes. El que de debò els motiva és parlar de tecnologia i actualitat en català, amb la independència de no dependre d'una tele ni una ràdio pública. Recuperen la frase fundacional —un podcast "de minories per a majories", adaptada del que deia Enrique Bunbury sobre Nacho Vegas— i admeten que aquella idea tan vertical s'ha tornat més transversal: gent que no entén del tot de què parlen però s'hi entreté, i perfils del sector molt més grans que tot i així els escolten. Plana l'admiració per l'Itnig del Bernat Farrero i el Jordi Romero i l'ambició d'ocupar aquest espai en català. Comiat amb agraïments a Parlem i Parlem Tech, al Barcelona Media Hub, als convidats, als festivals i a l'audiència i els patrons, amb la petició de rebre preguntes per als episodis més fresquets de l'estiu.