El firewall català contra l'estupidesa col·lectiva, amb Josep Maria Ganyet

El primer convidat de la història de Foc a Terra

Dia històric: per primer cop el programa té convidat, i no un qualsevol. Marc i Àlex avisen, mig nerviosos, que ell ve a robar-los l'espai que normalment ocuparien tota l'estona. Abans, però, un Science Corner exprés: en Marc recupera una anècdota del Japó als 22 anys, quan només ell sentia un soroll insuportable a cada porta de pàrquing —un ultrasò que posen perquè el jovent no faci botellón i que només senten els crios i els gossos—, prova que la seva oïda «no ha envellit». La vista, en canvi, no li dona per a res.

Qui és Josep Maria Ganyet, segons una intro desmesurada

La presentació, llarga i burlesca, situa el personatge: nascut a Vic el 1965 però criat a Tàrrega, llicenciat en enginyeria informàtica per l'Autònoma el 1988, amb carrera a la intersecció de tecnologia i comunicació però —a diferència de tants que ho proclamen— treballant de debò. Ha passat per IBM i Deutsche Bank i és el creador de la campanya «Keep Calm and Speak Catalan» (2012). Segons l'Àlex, el van conèixer quan MarsBased arrencava i buscava un estudi de disseny: van acabar contractant «algú famós». El títol de l'episodi surt de demanar a ChatGPT que el descrigui, i el defineix com «el firewall català contra l'estupidesa col·lectiva»; a Ganyet la frase li agrada tant que lamenta que no n'hi hagi més, de firewalls contra la bestiesa.

«La democràcia mor al núvol», escrit a raig i amb zero IA

Marc confessa que al matí ha començat el llibre de Ganyet i ja va per la pàgina 109 —broma recurrent: l'única manera que ell hi arribi seria un «tria la teva aventura» que a la pàgina 2 ja t'hi enviés. Ganyet el va publicar el 2023 pensant en dos lectors concrets, Marc i la seva mare, i per això tot està explicat amb exemples de cultura pop —Mickey Mouse o els Beatles— per fer entenedors temes durs com la ciberseguretat o la concentració de poder que dona la digitalització. El va escriure «a raig», sense IA: havia provat de fer-li redactar un capítol, però el resultat ni és com el vols ni acaba sent teu. Hi desfilen frases lapidàries com que «el 1984 va començar el 2007» amb l'iPhone.

L'experiment de Facebook i la IA com a assaig social planetari

Ganyet defensa que no cal anar a buscar conspiracions: les grans empreses ja fan la seva feina a plena llum. L'exemple és l'experiment de contagi emocional de Facebook (dades del 2012-2014, publicat el 2014): van manipular el mur de 600.000 usuaris donant a uns notícies positives i a altres negatives, i van demostrar amb dades que l'estat d'ànim es contagia en grup, saltant-se les barreres ètiques perquè no pots fer experiments socials massius sense avisar els usuaris. La seva lectura inquietant: els grans models de llenguatge són exactament això, un experiment social a escala planetària que no es pot provar al laboratori. Ho enllaça amb la França de Vichy, on calia parlar francès per telèfon per poder espiar i dues refugiades holandeses van acabar deportades i mortes en un camp per criticar, en francès obligat, l'absurditat del sistema.

Microsoft, l'exèrcit de becaris i qui aprendrà l'ofici

Àlex porta un tema d'actualitat: Microsoft acomiada fins a un 6 % de la plantilla amb un estalvi de milers de milions de dòlars, llenya per al relat que la IA s'està carregant les feines. Just fa dos dies, diu, havia publicat un article sostenint el contrari. Ganyet matisa que amb la pandèmia aquestes empreses es van inflar fitxant moltíssima gent, i no es pot saber si els acomiadaments són per la IA o per aquella ressaca. El que sí que veu, en petits estudis de disseny, és que el director creatiu pot prescindir cada cop més dels perfils júnior: si demanes cinquanta logos al model i hi dialogues fins a una opció decent, ja no et cal un exèrcit d'aprenents. Marc hi posa la imatge que tots celebren —la IA és «un exèrcit de becaris en temps infinit»—, però Ganyet n'assenyala el perill: si tallem el camí d'aprenentatge, els professionals del futur ja no es formaran, i aquestes màquines les controlen «quatre o cinc homes blancs que ens cauen molt malament».

Contra el mite que tothom serà director creatiu (o programador)

Ganyet discrepa que la IA converteixi tothom en director creatiu o, amb el vibe coding, en programador. Una cosa és fer un Pong en deu minuts i una altra un sistema que ha de durar deu anys. El director creatiu mai va ser qui dominava l'Illustrator, sinó qui té criteri; ara que l'eina és gratis, l'únic que et cal és l'experiència prèvia —haver viatjat, llegit, anat a museus, fins i tot «haver-te drogat», allò que Steve Jobs retreia a Bill Gates. En un món on les respostes són a disposició, el valor és fer la bona pregunta: «fer la pregunta equivocada és comprar un bitllet per al fracàs». I cal prou coneixement per validar la resposta: l'exemple és el test on demanaves al model quantes erres té «carretera» i et clavava una al·lucinació amb tota la seguretat del món. Sobre Mortensen, la seva agència, fa servir la IA en tres fases: ideació (ChatGPT com «la sisena persona» a la taula per obrir línies, que algú amb criteri ha de tancar), disseny (estils, colors i propostes ràpides) i programació, on els seus tècnics li diuen que per picar codi el model que els va millor és el Sonnet de Claude, més que ChatGPT.

Prohibir la IA a les aules i la idea d'avaluar l'avaluador

Davant la moda de prohibir la IA a escoles i universitats, Ganyet recorda les calculadores de quan ell anava a l'institut, que també es volien prohibir. Àlex comparteix el risc de la dependència —va deixar el GPS el dia que es va adonar que el feia servir per anar de Barcelona a Cervera per una recta—, i Marc sospita que la IA no és la causa sinó el símptoma d'un problema educatiu més profund. Copiar s'ha copiat sempre: abans de l'Enciclopèdia Catalana, després de la Viquipèdia, ara de ChatGPT; l'objectiu no és un altre text ben escrit sobre la Revolució Industrial, sinó que la canalla l'entengui. Cita Neil Postman i «Amusing Ourselves to Death» (Divertir-nos fins a la mort): tota tecnologia et dona i et treu. La conclusió compartida és que cal «avaluar l'avaluador», com Salvador Macip, catedràtic a Leicester, que va passar el seu examen per ChatGPT, va treure un 9 i el va refer cap a la part ètica fins que la màquina suspenia. Es diverteixen amb els trucs anti-IA dels docents: instruccions amagades al Moodle en lletra blanca i cos 1 perquè el treball acabi amb una analogia forçada amb Frankenstein (o amb Rihanna i Beyoncé pel mig), o el professor de física que cola un coeficient erroni (2,4 en lloc del 2,1) per enxampar qui calcula a cegues —precedit pel company que va escriure «la bota li pensava del peu» i va veure l'errada copiada per mitja classe.

Joc d'homòlegs catalans de figures anglosaxones

A la primera secció, Marc proposa un joc interactiu: trobar l'equivalent català de personatges anglosaxons mentre Ganyet els endevina. Joe Rogan surt Jordi Wild (amb Javier Cárdenas com a alternativa ben tirada); Warren Buffett, Jaume Roures i Rupert Murdoch (Marc havia ampliat a Juan Roig); Oprah, entre Júlia Otero, Pilar Rahola i Mari Pau Huguet. Amb Marc Andreessen i Donald Trump el joc deriva en una broma col·lectiva on, peça a peça —cap cònic, pioner, molt poder, molt facha—, acaben «construint el personatge» fins que algú deixa anar noms; per a Trump proposen la fusió de Lluís Núñez i José Élias. Peter Thiel els deixa orfes («a Catalunya no tenim tants malànimes ni tant poder»), i per a Fèlix Millet arriben a una barreja de Sam Bankman-Fried i Elizabeth Holmes. La conclusió: com a país petit, fem curt a tot arreu i només juguem la Champions en futbol.

El diccionari lleidatà: del «tros» que no té mida al «traut»

La segona secció és de l'Àlex, que comparteix amb Ganyet l'arrel de ponent —ell criat a Cervera, Ganyet a Tàrrega («els de Targa naixem on volem»)— i li proposa paraules lleidatanes perquè les confirmi i defineixi. Hi passen «apriar» (verb comodí per arreglar o preparar), «Déu mos enguart», «vagar» en el sentit de «no em vague» (barreja d'indisposició i mandra), els plurals «prou-te/prou-tes», la «miqueteta», «en pic» (tan bon punt), «aumón» (enlloc) i, sobretot, «el tros», que «no té mida» —un dels grans encerts de la sessió, perquè a Barcelona en diuen erròniament «el camp». La preferida de Ganyet és «traut», un daltabaix enorme (una mort, una ruïna) que ve del llatí tributus i que té una croada personal per recuperar amb la família. De propina, parlen del «rai» com la paraula que falta a la resta del domini lingüístic, del castellà magnífic de Josep Pla i Salvador Espriu, i de l'avi que es feia dir «Cossé» davant la Guàrdia Civil perquè en català la jota no existeix. Deixen la conversa «molt amunt» —i Marc revela que la transcripció d'aquest episodi, que ell mateix edita, sortirà força divertida.