Ens fem vells

Un episodi sense convidat per parlar de fer-se gran

Setmana sense convidat, i la conversa arrenca d'una confessió: últimament costa aprendre coses noves. Un dels dos admet que li està costant trobar el moment per al creixement personal, ell que sempre havia estat "el tio que sempre estava allà creixent personalment". D'aquí surt el fil de tot l'episodi, una idea que un dels dos havia llançat fora de micro: algun dia hem de parlar de fer-nos grans. I avui, diuen, és tan bon moment com qualsevol.

La taula de prioritats i el racó on mor l'aprenentatge

La metàfora que vertebra la primera meitat és la d'una taula de mida finita on hi poses tota la teva vida —família, amics, esport, dormir, feina—. Sempre cauen coses perquè no hi caben totes, i l'aprenentatge de coses no estrictament professionals és de les primeres que va a parar al racó: quan entra una cosa gran al mig, és la primera que cau. La sortida que han trobat tots dos és "verticalitzar" l'aprenentatge dins la feina, on hi ha sinergies clares i un retorn justificable; el que queda fora de l'horari laboral —reparar andròmines velles com components d'una Game Boy, fer papiroflexia— acaba sense temps i sense excuses.

L'accountability: aprendre és com anar al gimnàs

Apareix una paraula que reconeixen no saber traduir bé al català, accountability: el fet de rendir comptes a algú altre. Aprendre sense reportar a ningú és com voler posar-te en forma sense entrenador personal —és més fàcil quan tens una mètrica que optimitzar i algú a qui ensenyar el progrés—. Per això les newsletters i el podcast els funcionen com a vehicles d'aprenentatge: l'un explica que la newsletter de Startup Grind era massa transaccional per aprendre'n res, però que la personal, encaixada en horari laboral i lligada a l'empresa, sí que té un retorn que ara pensa aplicar a la refundació de la newsletter de MarsBased.

El podcast com a aprenentatge, i cinc anys d'ofici

El mateix amfitrió recorda que va començar el podcast de MarsBased durant la pandèmia —el maig farà cinc anys— com un repte personal per aprendre uns skills que no tenia: el 2020 ja portava sis anys entrevistant gent a Startup Grind, però l'edició d'àudio i vídeo, gravar des de casa i parlar davant d'un micròfon eren un art nou. Avui s'hi considera força entrenat. L'altre apunta que el podcast i la newsletter són dels seus exemples més clars de creixement personal: per aprendre'n, primer t'ho has de posar com a prioritat.

El gimnàs, l'Ozempic i tancar les vies de sortida

El cas paradigmàtic és qui es vol apuntar al gimnàs: t'agrada la idea, el cos esculpit, però no la realitat —la realitat és estar a casa injectant-te l'Ozempic—. La gent s'apunta el primer mes, no hi va i ho deixa. L'estratègia és maximitzar el lligam i minimitzar les excuses: pagar sis mesos per avançat perquè et sàpiga greu no anar-hi, o aprofitar que portes la canalla a extraescolars en un centre esportiu per fer-hi tu la teva sessió mentre esperes. Sempre hi ha estratègies per tancar vies de sortida.

El cost d'oportunitat: per què de grans deixem de provar coses rares

Quan érem joves teníem menys por d'aprendre coses estúpides perquè la línia partia de zero i el cost d'oportunitat era baix. Ara, com que hi ha més coses competint pel teu temps —i encara més per a qui té fills—, el cost d'oportunitat s'enfila i tendeixes a ser conservador. La conversa hi posa el símil dels algoritmes de recomanació, que alternen exploit (continuar explotant el que ja saps) i expand (oferir coses noves): el camí fàcil és anar del 95 % al 95,2 % en allò que ja domines; el difícil és anar a un terreny on ets l'últim de la cua però tens un marge de millora brutal. La pregunta sense resposta és quin dels dos t'aporta més impacte: ser un 1 % millor amb Figma o un 80 % millor fent improvisació en un club de comèdia.

Les preferències no canvien; les limitacions, sí

Una de les idees que més els agrada: les teves preferències es mantenen estables tota la vida, el que canvia són les limitacions. De jove t'imaginaves provant windsurf, escalada o barranquisme; de gran, el ventall es tanca i ja només et planteges aprendre a jugar als escacs. En part és por de fer-te mal —prefereixes trencar-te un braç als vint que als quaranta, tot i que cap dels dos s'ha trencat mai res ni ha portat guix—. Així neix també la "finestra d'oportunitat": coses com voler ser jugador de futbol que es queden enrere simplement perquè les vas deixant.

Emmirallar-se: el síndrome de l'starstruck i el grup de música

Un dels millors trams és sobre comparar-se amb els altres. Un explica que va quedar amb el cantant d'un grup local per comprar-li unes samarretes i, en veure'l baixar del cotxe com una persona normal, es va quedar starstruck. Després, analitzat fredament, reconeix que tenir un grup de música és objectivament pitjor que la seva vida —al darrere hi ha sovint misèria i males decisions—, però que la sensació aspiracional pesa igualment. La conclusió la lliguen al podcast: igual que ells admiren referents "dues escales més amunt" com John Gruber, hi ha altres podcasters que comencen i els escriuen dient que voldrien ser com Foc a Terra. Tens referents dues escales per sobre i ets el referent de dos esglaons per sota d'algú altre; mai s'ha de donar per descomptat el que ja es té.

Dos tipus de fitxes: temps i aspiracions

De tot plegat en surt un marc útil. Hi ha dos tipus de "fitxes" que pots posar a una afició: les de temps i les d'aspiracions. La jardineria o els sudokus reben només fitxes de temps —hi progresses, et sents una mica millor i prou, sense esperar que et truquin de la tele—. Però posar fitxes d'aspiracions a tot només genera frustració exagerada, perquè et fas la pel·lícula de Disney al cap esperant retorns d'una probabilitat ínfima. La fórmula que en treuen: molta il·lusió, molt poca expectativa. Tot i això, certes aficions necessiten una mica d'expectativa per no morir per inacció: un grup de música només d'assajos, sense l'horitzó de tocar o gravar, acaba erosionant la il·lusió fins que desapareix.

L'estratègia barbell i el danès improbable

La síntesi arriba amb un concepte que un dels dos introdueix en anglès, barbell —admet que no sap com es diu en castellà—: dedicar el 80 % del temps a les coses segures i un 20 % a outliers de poca probabilitat però retorn màxim. L'exemple és aprendre danès: amb tota probabilitat no et passarà res, però guardes en el projecte la màxima energia latent per si un dia, comprant iogurts al súper, hi ha una noia danesa i resulta que tu també en parles. Les coses de més potencialitat són justament les de menys probabilitat de donar fruit, però les que amaguen més energia per a un gran canvi.

Els episodis en vídeo i les dates en directe

Un cas immediatament adjacent que els obliga a ampliar l'inventari d'habilitats són els episodis en vídeo: el primer va ser un desastre tècnic i divertit alhora, i forçar-se a fer-ne un cada mes els entrenarà també en el format tertúlia per quan portin convidats. Anuncien dates de directes: un de privat i de prova el 29 d'abril (estudi més petit, sense públic), i després el 15 de maig, el 19 de juny i el 17 de juliol —aquest últim confirmat, però amb un avís a Marc, que en aquella data tindrà una ocupació molt més important que el podcast—. Els directes seran al Barcelona Media Hub, amb espai per a unes 5 a 10 persones de públic, i les comunicacions passen a centralitzar-se a Patreon (amb un nivell gratuït; només paga qui vol).

La cosa estúpida apresa: la flexibilitat viu al sistema nerviós

Tanquen amb la pregunta de l'última cosa estúpida i inútil que han après. Marc respon amb una troballa que deixa l'altre amb la boca oberta: la teva flexibilitat no depèn del sistema muscular sinó del nerviós. La prova és que sota anestèsia general et poden plegar una cama i posar-te el turmell a la cara sense fer-te mal, perquè el sistema nerviós està apagat; despert, el sistema nerviós no et deixa arribar als límits del múscul per seguretat, per evitar que facis estupideses de flexibilitat. "Ets un pou de saviesa", remata l'altre.