Ens hi tornem a posar amb energies renovables

Segon directe al Media Hub i la màgia de l'algoritme

Nou episodi en directe, ara des del Media Hub, on es grava La Sotana —un escenari que l'Àlex coneix bé i que el Marc confessa no haver trepitjat mai com a oient del programa de futbol—. Aquest cop, a diferència del primer directe, poden seure cara a cara i no de gairell. De passada celebren que aquell primer episodi en directe ja ha superat les 2.000 visites, una xifra que xoca amb l'audiència plana del podcast d'àudio (uns 2.500 descàrregues mensuals constants). La lliçó: a Apple Podcasts ningú no et recomana mai res, però a YouTube hi ha un algoritme que prova el contingut amb la gent i, si funciona, l'empeny. Es diu addicció.

Science Corner: per què va caure el sistema elèctric

El plat fort és un Science Corner llarg sobre la gran apagada, conduït pel Marc. Parteix d'una propietat del sistema elèctric espanyol: l'energia generada en cada instant ha de casar exactament amb la que es demana, no aproximadament. La demanda d'un dijous laborable d'abril amb 28 graus està hiperestudiada en corbes, però els microajustos del moment —cada cop que algú encén un llum— s'han de compensar a l'instant. Ho fan les fonts amb turbines que giren (nuclear, cicle combinat): rotors de trenta tones que actuen d'inèrcia i absorbeixen o cedeixen energia cinètica per mantenir la freqüència estable.

El ciclista i el pallasso: l'analogia que ho explica tot

Per portar-ho a casa, el Marc compara el sistema amb un ciclista. Un sistema sa és un ciclista professional amb potenciòmetre que, davant d'una pujada, baixa de 10 a 9,9 km/h i corregeix de seguida. Les renovables, en canvi, no tenen aquest motor rotacional —funcionen amb inversors que generen una sinusoide perfecta— i no compensen els microajustos: el sistema es converteix en un pallasso fent malabars sobre una bici sense pedals, que passa de 9,9 a 9,7 i, next thing you know, és a terra. La setmana abans havia circulat sense pena ni glòria la notícia que Espanya havia funcionat un dia al 100% amb renovables. Existeixen pal·liatius —les freqüències virtuals, o el volant d'inèrcia de trenta tones que té Irlanda esperant aquests microimpactes— però aquí no n'hi ha. La hipòtesi del Marc: un esdeveniment inesperat a la xarxa, dels que passen cada cinc minuts, sense prou inèrcia per absorbir-lo.

La teoria conspiranoica: Espanya com a camp de proves d'un ciberatac

Del que és probable es passa al que el Marc vol creure, i aquí arriba una de les seves: que estem en una mena de segona Guerra Freda, diplomàtica i de ciberatacs, i que els qui els desenvolupen necessiten provar-los en territori real. Espanya, a la punta del continent i sense gaire interconnexió, seria un camp de proves ideal —ningú no va entrar en pànic, tothom se'n va anar al bar—, com les illes on es provaven les bombes nuclears. Entra de ple al top 3 de teories conspiranoiques del podcast.

Nadal a l'abril: prepers, barbacoes i llibres d'apocalipsi

La conversa deriva cap a com van viure el dia. Per a l'esperit preper, l'apagada va ser «Nadal a l'abril»: el somni del final apocalíptic fet realitat, amb la ràdio FM com a salvació i la sensació de tenir el búnquer muntat. Surten els llibres de capçalera del gènere —The Knowledge de Lewis Dartnell, sobre com reconstruir el món després de l'apocalipsi, i The World Without Us, sobre què passaria si la humanitat desaparegués de cop, amb el paral·lel català de El mecanoscrit del segon origen—. Com que la vitroceràmica no funcionava, l'única manera de menjar calent va ser improvisar una barbacoa; el preu a pagar va ser una dutxa amb aigua freda, descrita com una de les pitjors tortures possibles. De fons, el debat: què és pitjor, l'apagada o un altre confinament? Vuit hores d'apagada es porten; més d'una setmana, ja no és divertit.

La ruleta de pestanyes: ThoughtWorks i el Technology Radar

Estrenen un joc «patent pending», la ruleta de pestanyes: l'Àlex va passant les seves 60-90 pestanyes obertes i el Marc —que treballa amb una sola pestanya, minimalista— diu «para» perquè n'expliqui una. La primera és el Technology Radar volum 32 de ThoughtWorks, la consultora tecnològica de gamma alta «infumable». El radar classifica tècniques, eines, plataformes i llenguatges en quatre fases (adopta, prova, avalua, espera): OpenTelemetry i React Hook Form en adopció, Tyk (Hybrid API Management) en espera. Conclusió pràctica: serveix per vendre estudis a clients corporate, però per a ells és d'aplicació dubtosa. De fons, una reflexió sobre per què som recol·lectors per evolució —guardem pestanyes com baies del bosc— i com NotebookLM i ChatGPT han fet llegibles articles que mai no haurien obert.

Un upscaler d'IA i les cares de malson

La segona pestanya és l'upscaler d'imatges amb IA del Javi López i l'Emilio Nicolás, fundadors d'Erasmusu, que el van vendre a Freepik al cap de set mesos. L'Àlex hi va provar fotos de quan era petit a colònies, de resolució ínfima, i el resultat va ser «material de malson»: cares desfigurades, estil Guernica de Picasso, impublicables en horari infantil. El mateix Javi li va explicar que és un cas d'ús per al qual el software no està pensat: el model no pensa, prediu, i amb una cara sense prou definició s'ho inventa. D'aquí salta la conversa cap a la tendència que la generació d'imatges sigui ja nativa al model de text, i cap a un fenomen inquietant: models que «menteixen» a la cadena de pensament, fent veure que dedueixen d'on és una foto quan en realitat ja ho saben per la metadada.

Deep research, determinisme i reinforcement learning

La tercera pestanya és un deep research que en Jorge Sancha, de Tinybird, va compartir a Twitter: una estratègia de creixement per a la seva empresa i, sobretot, un prompt llarguíssim demanant els suplements de salut cognitiva idonis per a un home de 48 anys. Això obre el debat de fons: aquestes eines brillen quan el problema admet reinforcement learning —quan pots optimitzar cap a una mètrica concreta— i fallen quan la solució és binària, correcta o incorrecta, com un càlcul; amb una imatge no hi ha resposta correcta i per això sorprèn. Comenten l'estudi dels metges amb IA i sense (el model nu rendeix millor quan no ha d'explicar-se a un humà) i el valor real: capturar la cua llarga de gent que mai no hauria pagat un servei especialitzat, com l'advocat poc especialitzat que vivia de copiar i enganxar contractes i a qui «el progrés li ha pres la feina».

Preguntes: reorientació professional, titulitis i com aprèn cadascú

A les preguntes de l'audiència, l'Andreu Parelló —que va deixar el doble grau de matemàtiques i enginyeria informàtica per la música i estudia sonologia a l'ESMUC— pregunta quina sortida té un reskilling ara que els bootcamps perden sentit amb la IA. La resposta mig en broma, mig de debò: electricista o instal·lador de refrigeració per a data centers, «la feina del futur». De fons, una crítica a la titulitis com a mal endèmic espanyol i a l'engany del «treballador del coneixement», i una reflexió sobre com aprèn cadascú: l'un assegura que només aprèn quan explica les coses (per això li agrada el podcast), i recorda que va tenir Santiago Niño Becerra de professor el 2009 fent enginyeria industrial —«la millor classe de la carrera»— mentre l'altre defensa que de la universitat només va aprofitar l'Erasmus.

Metafeines, avantatge comparatiu i la febre de l'or

Del públic, en David llança una pregunta esmolada: si moltes feines s'haurien pogut perdre fa vint anys i en canvi els sectors han trobat la manera de perpetuar-se generant metafeina, no anirà això a més amb els models de llenguatge? La conversa contraposa dues visions. Una, més optimista, recorre a l'avantatge comparatiu —l'exemple de la mecanògrafa de Marc Andreessen: encara que l'inversor escrigui millor els correus, li surt més a compte dedicar-se al que aporta més valor— i conclou que la computació, supereficient, s'acabarà destinant a problemes valuosos. L'altra, més cínica, sosté que els humans tendim a autoperpetuar les feines de poc valor i que cal sang nova per qüestionar l'statu quo, amb el símil de la febre de l'or: qui es va fer ric venent pales, però només va sobreviure la marca que ja en feia des de feia cinquanta anys, com Philip Morris reinventant-se per no desaparèixer.

Tancament: cada quinze dies, Patreon i un convidat de Parlem

Tanquen amb les novetats logístiques: a partir d'ara faran episodi cada quinze dies, amb possible pausa a l'estiu, i recorden el Patreon —amb un tier gratuït— com a canal per assabentar-se de les gravacions en directe i dels esmorzars de forquilla, una manera de no dependre de les grans corporacions. I deixen anar la primícia: el proper episodi serà el primer amb convidat de la història, en Xavi Capellades, CEO de Parlem.