En directe des de Mataró

Un directe a Mataró que arrenca amb un simulador de Fórmula 1

Episodi especial gravat en directe i amb públic en una conferència de startups a Mataró. El tret de sortida és tota una declaració d'intencions: Marc s'havia quedat enganxat en un simulador de Fórmula 1 d'un dels estands —el d'un equip de Formula Student universitari, dels que munten cotxes de debò i corren entre facultats— i no volia deixar-ne jugar ningú, fins al punt que Àlex el va haver d'anar a rescatar perquè comencessin el podcast. És la mítica cosa que Marc sempre ha volgut i, calcula, aquell viatge li pot acabar costant mil euros.

Mentre la gent jugava al simulador, un dels dos va aprofitar per fer de paisà i més d'un assistent el va confondre amb personal de l'organització, preguntant-li on eren els lavabos. Recorden que ja havien provat de gravar un episodi en una conferència, però algú es va oblidar d'engegar la gravadora, així que aquest compta com el primer directe de debò.

El meme de sempre, ningú els ha dit de què han de parlar

Fidels al gag recurrent del programa, arriben sense que ningú els hagi dit de què venen a parlar. Decideixen orientar el contingut a la generació d'idees de negoci, perquè el públic és gent que està engegant projectes i startups i el que solen fer al podcast és massa tècnic i ultraespecífic. La premissa que fixen: si haguessin de tornar a començar des de zero, avui, amb les eines que tenen a la mà, què muntarien i com ho farien diferent. Com sempre des de fa tres anys i mig, Marc s'ho ha preparat i Àlex no —tangencialment, matisa ell.

Negocis limitats per l'oferta contra negocis limitats per la demanda

Marc planteja el marc conceptual. Hi ha el negoci «normal», limitat per l'oferta: un restaurant o una perruqueria, on el factor limitant són els caps que pots tallar en una hora o les taules que tens, i el joc és optimitzar costos. I hi ha el negoci d'internet clàssic, un e-commerce, limitat per la demanda: t'és igual vendre a un client o a dos milions. La idea força és que molts negocis de tota la vida que abans no tenien sentit perquè els unit economics no sortien, ara sí que en tenen, perquè la infraestructura és més barata que mai i pots optimitzar-los amb les tecnologies actuals.

Hiperlocal, supernínxol i perseguir els diners abans que la tecnologia

Les premisses de Marc per començar avui: aniria megalocal, sense res transversal; aniria a un nínxol petitíssim sense por de tenir-hi pocs usuaris; i, sobretot, primer perseguiria on hi ha els diners en comptes d'enamorar-se d'una tecnologia. Critica que tothom va amb el llibret d'ADE buscant un TAM gegant, quan per ell el TAM és l'últim que t'has de mirar; l'únic important és si el teu públic té calés. Ho il·lustra amb el Porsche 911, que sol portar gent gran no perquè els agradi més, sinó perquè els joves no el poden pagar. Per això recomana fer negocis per a gent gran, no per a gent de vint anys que no et farà guanyar un duro.

Notícies megalocals, agregadors de fontaners i ferralla a Dallas

Desgranen exemples concrets. Les notícies hiperlocals tornen a tenir sentit perquè el cost de producció s'ha desplomat: abans calia un capex enorme i sortia més a compte crear El Mundo que el diari de Mataró, però ara val el mateix tots dos i l'apego local és brutal. Els serveis locals tipus TaskRabbit, que abans només tenien sentit escalats a tot el món, ara els podries muntar només a Mataró agregant tots els fontaners de la ciutat i després obrint un vertical d'electricistes. I expliquen el cas, sentit al podcast My First Million, d'un home de Texas que va demanar un crèdit, es va comprar una furgoneta per recollir ferralla, va fer una bona web amb un barret de cowboy sobre un contenidor com a imatge de marca, i de fer calés des del primer dia va acabar muntant una franquícia.

El cas del terrari exposat a la barberia

L'exemple estrella el porta Àlex: el fill del seu barber està muntant Terrari Barcelona, uns terraris petits dins de pots que fan microecosistemes de plantes que gairebé no creixen i que només has de polvoritzar cada pocs mesos. El geni no és el producte sinó la distribució. En comptes de vendre'ls a una floristeria, on competiria amb tothom, els té exposats a la barberia, on no hi ha competència i el cent per cent dels qui en compren són clients seus. I a sobre hi tens l'atenció captiva: mentre et tallen els cabells, estàs entre trenta i seixanta minuts mirant el terrari sense el mòbil a la mà. La conclusió d'Àlex és que les idees estan sobrevalorades —idees dolentes com Twitter o Tumblr van triomfar i idees bones han fracassat—, però una idea modesta amb un pensament lateral prou potent pot arribar molt lluny.

Tornar a muntar una agència i per què el bootstrap guanya

Què faria Àlex si tornés a començar? Tornar a muntar una agència, ho té claríssim. Després d'onze anys envoltat de gent amb startups que les han passat magres —inversió, acomiadar treballadors, escàndols de GDPR, rondes de finançament— reivindica un negoci que et paga des del primer dia, de manera recurrent, al preu que tu poses. És més lent, més conservador i fins i tot més avorrit, però ho tornaria a fer exactament igual, potser orientat a les tecnologies d'avui i optimitzat a nivell de processos, però no de persones. A MarsBased, que ara són trenta, només fitxen quan és extremadament dolorós, així que sempre van més curts de gent de la que necessiten; just al contrari de les startups, que tenen més personal perquè han de provar moltes coses de pressa per trobar com fer diners, mentre que una agència sap com fer-ne des del primer dia.

Patrocinar concerts de metal per fitxar programadors

Un dels somnis humits d'Àlex per a MarsBased, una empresa de trenta friquis dedicats a la programació: en comptes de buscar talent on hi ha tota la competència —les conferències de desenvolupament—, anar on hi ha molta densitat de developers per metre quadrat i zero competència. La seva proposta: patrocinar concerts de metal com el Rockfest de Barcelona, o campionats de Magic, Pokémon o Dungeons & Dragons. La concentració de perfils tècnics és altíssima i ningú més els hi disputa, així que el cent per cent dels assistents que busquin feina recordarien l'empresa que patrocina allò que els apassiona.

Negocis que ajuden a estalviar o a guanyar diners en època de crisi

Marc adverteix contra els negocis purament opcionals, els nice to have, com un programari per gestionar a quin coworking de Bali van els empleats remots: el dia que falti un euro, és el primer que surt per la finestra, i per això moltes empreses així han plegat des del 2022. El que triomfa en èpoques de poc poder adquisitiu són els negocis que ajuden a estalviar o a guanyar diners. Repassen la crisi del 2008: primer els cupons, després la sharing economy —Airbnb, Uber, Groupon, Privalia— i tot el que t'ajudava a estirar la butxaca o a treure'n un sobresou. Com que la gent torna a anar curta de calés, anticipen que tornen els descomptes, els cupons i els viatges en grup.

Monetitzar passions i l'eina que falta per al podcasting

L'altra gran família són les eines que t'ajuden a monetitzar el que ja fas. L'economia dels creadors ja ho fa: per això han triomfat Patreon, OnlyFans i companyia, que permeten convertir una passió en ingressos i crear-se un nou mercat. Apliquen el raonament al seu propi sector: el podcasting està molt mal pagat, i el dia que aparegui la plataforma que t'ajudi a monetitzar bé un podcast des del primer dia tindrà un avantatge competitiu enorme. Dubten que sigui Spotify —que no és precisament qui millor paga, tret que et diguis Joe Rogan— i aposten que serà alguna altra plataforma la que es planti com l'«OnlyFans del podcasting».

Les apostes finals, de l'M&A a una franquícia d'esmorzars

Per tancar, les idees que muntarien de debò. Àlex, a banda de l'agència, mira l'arbitratge: aprofitar la seva xarxa de startups i corporates per col·laborar amb boutiques d'M&A passant-los dealflow a canvi de fees interessants, una cosa que ja està fent i que, si agafa recurrència, podria convertir en una branca de MarsBased. Marc en dispara tres. La primera, un bootcamp d'electricistes, que té claríssim que algú amb temps hauria de muntar. La segona, pensant en problemes de gent gran, una clínica de longevitat a l'estil de les que emergeixen als Estats Units —cita el llibre Outlive de Peter Attia—, on pagues uns dos mil euros un sol cop i en un dia et fan totes les proves, de la colonoscòpia a l'anàlisi de la vista. I la tercera, el negoci que asseguren que els faria forrar-se si l'engeguessin junts: una franquícia de restaurants d'esmorzars de forquilla amb una marca superreconeixible.