Som tots carn de Guttmann

Tornem al directe i a acumular episodis al calaix

Setmana sense convidat i segon directe seguit: com que graven en directe i a la vegada mantenen la gravació de la setmana, tornen a tenir un parell d'episodis al calaix. És el retorn d'aquells vells temps en què mai sabies què sortiria la setmana vinent, i obliga a apostar pel contingut atemporal —res de «com dèiem ahir»— perquè la conversa s'escolta força més tard. De cara a l'estiu preveuen setmanes amb dos episodis i fan una crida de preguntes: ja fa molt que no dediquen un especial a respondre l'audiència i en volen acumular.

Què és el Reality Distortion Field de Steve Jobs

L'Àlex proposa la idea boja de l'episodi: el «camp de distorsió de la realitat». Demana al Marc, com a fanboy d'Apple confés, que expliqui el concepte associat a Steve Jobs —la zona on la realitat s'altera per pura força de voluntat i persuasió. Un equip d'enginyers i marketers conclou que una cosa és impossible, i a base de carisma i pressió el líder els convenç que sí es pot fer. Desfilen els exemples mítics: el temps d'arrencada del Macintosh («si això salvés una vida, trobaries la manera»), el vidre que Corning va crear ad hoc per a l'iPhone (el Gorilla Glass), i el prototip de l'iPod llançat a una peixera —«van sortir bombolles, veus com hi havia espai a dins»—, anècdota que tots dos posen en quarantena perquè no està corroborada.

El revés de la moneda que ningú no explica

Marc afegeix la cara oculta: per cada cop que la pressió impossible va sortir bé, hi ha centenars de vegades en què va ser pressió estúpida que no va arribar enlloc, i d'això no en queda documentació. El FaceTime ho il·lustra: a la keynote de l'iPhone 4, Jobs es va venir amunt i va prometre obrir FaceTime en open source; l'equip va entrar en pànic i mai es va complir. I quan un periodista li retreia declaracions gravades en vídeo, Jobs feia cara de pòquer i negava haver-les dit mai —s'havia autoconvençut—, deixant l'entrevistador sense poder publicar res tot i tenir l'evidència.

De la convicció brillant al frau amb Theranos

Marc traça una línia entre dos tipus de cas. Hi ha el frau flagrant i insostenible —FTX, l'esquema piramidal de Madoff— i hi ha el que es converteix en frau pel camí. Theranos n'és el cas paradigmàtic: Elizabeth Holmes no partia d'una mala idea (anàlisis de sang amb una sola gota, una cosa que potser s'aconseguirà d'aquí a vint anys), però el seu filtre de realitat va xocar contra la física de l'època. El frau va arribar quan, en veure que no era possible, va estirar massa la corda falsejant demos per sostenir la il·lusió. La mateixa lògica val per a WeWork: gent convençuda de la pròpia visió fins a un punt patològic, on l'autoconvicció quasi religiosa del fundador passa d'eina a trampa.

Trump, l'art del deal i l'ancoratge de la negociació

L'altre cas dolent és Donald Trump, que juga als extrems amb els aranzels. L'Àlex hi llegeix una estratègia d'ancoratge: portar la posició a un absurd —«aranzels del 85 % a la Xina»— perquè qualsevol cosa que arribi després ja sembli una victòria. Ho aterra amb la seva experiència a MarsBased: mai pregunta a un client quant pressupost té, perquè el primer número ancla la negociació; prefereix dir ell que el projecte «val 100.000» i després baixar a 80.000, perquè el client senti que ja ha guanyat. És el mecanisme de Chris Voss a Never Split the Difference. D'aquí el meme MAGA: passi el que passi amb la Xina, el redneck pro-Trump sempre crida «art of the deal» —si guanya, negocia bé; si perd, ha rascat alguna iarda, com al rugbi.

El founder-led marketing i el cas Basecamp

Tot plegat és el preàmbul del tema que enganxa l'Àlex: el founder-led marketing, on el fundador és el rol pivotal de la comunicació i acumula més seguidors que els comptes corporatius. Cita 37signals/Basecamp com a cas que admira de fa quinze anys, però també Buffer, Ghost, Cumbamail de l'Iñaki Arrieta o Graphext del Victoriano Izquierdo. La seva revelació és que Basecamp porta tota la vida fent Reality Distortion Field sense que ell se n'adonés. Eren els del «Never hire until it's painful» i ara prediquen fitxar dues o tres persones de més per evitar el cost d'oportunitat; sense admetre mai que abans s'equivocaven, simplement «nosaltres no hem dit mai això».

De single-product a cinc productes alhora

El gir més clar, per l'Àlex, és el del catàleg de productes. Cap al 2018-2019, després d'anar tancant o deixar en mode zombi peces com Highrise o Campfire, 37signals predicava que tot era massa complex i que una empresa de productes és millor single-product que multiproduct: només calia Basecamp. I de cop, amb el llançament de Hey el 2020 i després Writebook i la plataforma ONCE, ara expliquen al seu podcast que treballen en quatre o cinc productes a la vegada. L'Àlex hi veu la mateixa evolució que ell admet a MarsBased: van néixer amb el fonamentalisme de fer només Ruby i, amb trenta persones i més de 150 projectes, han acabat fent Go, C++, Python, PHP o Unity perquè els clients ho demanaven. La diferència és que ell argumenta el canvi i ells no: fan la seva bombolla, com la sala de l'esperit del temps de Bola de Drac.

Per què els emprenedors estan «cablejats diferent»

L'Àlex, que ho veu com a inversor, pregunta al Marc —més vinculat a equips inicials— fins a quin punt els fundadors es creien de debò la seva missió sagrada. La resposta de Marc és el cor filosòfic de l'episodi: la gent que triomfa avui està «evolutivament mal feta, per bé». Abans érem cablejats per ser pessimistes perquè una mala decisió t'apartava del joc (l'os darrere les branques): downside infinit, upside limitat. Avui és al revés: el fracàs no et mata, només t'equipara al ridícul, i del ridícul ningú es mor. Qui està curat d'espants i pot tornar-ho a provar moltes vegades té més números que algun d'aquests filtres acabi distorsionant una realitat amb èxit.

Neurotipicitat, emprenedoria i els perfils de risc

La conversa deriva cap a la idea que la neurotipicitat no ajuda a emprendre. Aquell optimisme desmesurat i la capacitat d'autoenganyar-se per posar els límits més lluny no acostumen a sortir de perfils neurotípics —i tots dos s'hi inclouen amb humor. L'Àlex es descriu com a optimista cautelós: al món dels negocis cal creure que les coses aniran bé, però ell fa default al pessimisme. Distingeix el bootstrap founder, més conservador i paranoic perquè busca independència, del qui vol córrer, sumar risc i convertir-se en messies, que tira pel Venture Capital i necessita convèncer les masses per crear la seva tribu de fidels.

El primer mandat de Laporta i la dependència del «sí»

L'Àlex porta el Reality Distortion Field al futbol amb Joan Laporta. El primer mandat va funcionar perquè es va envoltar de gent molt potent al consell assessor; com Mourinho, Laporta absorbia tota la pressió i la polèmica perquè els jugadors treballessin tranquils. A la reelecció ja no en reconeixes ningú: va tirar de marca personal i es va envoltar de gent que li diu que sí a tot i menys intel·ligent que ell, inflant la bombolla del «jo soc Déu i vinc a explicar-vos com són les coses».

El cas Trump és el playbook al revés

És justament Laporta el que fa que l'Àlex no les tingui totes amb Trump. El patró habitual és arribar amb un equip potent al primer mandat i, un cop tens prou força, envoltar-te de gent submisa i tornar-te autoritari. Trump ho ha fet al revés: el 2016 tenia un govern fluix i va guanyar igual; ara s'ha envoltat de pesos pesants —Elon Musk com la persona menys submisa del planeta, Scott Bessent al Tresor— que semblen saber què fan. El que no entén l'Àlex és com tota aquesta gent capaç li dona el vistiplau, si no li veu el carisma de Jobs per fer creure que juga a escacs quadridimensionals. I ja apareixen esquerdes: el net worth de Musk en picat, ell mateix renegant dels aranzels perquè fan mal a Tesla, i veus que comencen a plegar.

Fundador contra CEO i el Tim Cook que tota empresa necessita

El tancament conceptual: fundador i CEO són cosins germans que divergeixen a mesura que l'empresa escala. Al principi és bo que siguin la mateixa persona neurodivergent, perquè hi ha massa entropia per domesticar. Però la creativitat del fundador-CEO arriba un punt en què hauria de capitular: l'última persona que vols com a CEO del Banc Santander o de l'Ibex és algú en «founder mode» —ningú vol un Pieter Levels dirigint el Santander. Tota empresa necessita, en algun moment, el seu Tim Cook. Tanquen amb les crides habituals (Patreon sense pagar, esmorzars de forquilla, episodis en directe) i un agraïment a marques com Paper Albal i l'Institut Guttmann com a possibles patrocinadores.