No recordarem el 2024

Comencem l'any sense propòsits i amb mala memòria

Primer episodi de l'any i, fidels a la tradició, sense res preparat. Un dels dos confessa que l'únic propòsit que arrossega des del setembre és reequilibrar la salut física després d'un 2024 dedicat sobretot a la salut mental. L'altre acaba de rebre el correu que es va enviar a si mateix fa un any des de FutureMe —ple de prediccions— i admet que no en recordava res. D'aquí surt la tesi que dona títol a l'episodi: la nostra memòria col·lectiva és pèssima, i d'aquí a uns anys ningú sabrà si la dana o l'intent d'assassinat de Trump van ser del 2024 o de dos anys abans. Pel mig, en Marc oblida que el dia anterior, a més de Cap d'Any, era l'aniversari de l'Àlex —«shame on you», perquè ell no anava de ressaca.

Quan un esdeveniment és "de l'any" i quan ve de lluny

Debaten què compta realment com a fita de l'any: hi ha esdeveniments puntuals i fàcils d'ubicar —la captura del coet de SpaceX amb els braços mecànics, l'intent de magnicidi contra Trump, la dana— i n'hi ha que s'allarguen tant que ja no se sap a quin any assignar-los. La guerra d'Ucraïna s'ha fet mainstream fa tres anys però ve del 2014, i el conflicte a l'Orient Mitjà s'ha fet mainstream fa un any i mig però ve de segles enrere —segur que cap al 1512 ja el posaven als seus repassos d'any.

Automattic contra WP Engine i el "meltdown" de DHH

L'Àlex destaca com un dels moments més estranys de la història recent de les startups el conflicte entre WordPress/Automattic i WP Engine, que va anar molt més enllà del pique inicial: va provocar un ripple effect que va fer posicionar-se pràcticament tots els grans mantenidors del codi obert, en paral·lel a l'efecte de l'article del Founder Mode. Cita la reacció de DHH, amb episodis tan cridaners com el seu meltdown a Twitter, i conclou que va trencar amistats, contractes i va obrir litigis: un moment d'escàndol que, com el dia que van fer fora Sam Altman d'OpenAI, no aporta res positiu més enllà de fer caure unes quantes màscares.

Bitcoin als 100.000 i el Cost Plus Drugs de Mark Cuban

L'Àlex destaca, no sense la dissonància de no voler simpatitzar amb el món criptobro, que el Bitcoin hagi creuat la barrera dels 100.000 dòlars: rellevant perquè demostra que es pot trencar un mercat tan establert com el financer des d'un angle tecnològic. En positiu net hi posa l'empresa de Mark Cuban, Cost Plus Drugs, que fa amb les farmacèutiques americanes el que ningú s'atrevia: publicar tots els contractes i pressionar perquè el sistema caigui com un dòmino. Lloen que algú amb conviccions tan obertes lluiti públicament pel que creu.

La IA deixa de ser "el circ de torn"

Els dos coincideixen que la gran confirmació del 2024 és que la IA no és un NFT ni una blockchain: que totes les grans tecnològiques s'hi hagin abocat demostra que hi ha producte i reptes reals, i la prova és que l'empresa més valuosa del planeta passa a ser Nvidia. Davant del discurs que el progrés s'ha tornat asimptòtic i que l'arquitectura ha tocat sostre, en Marc replica amb una idea de David Levari, deixeble de Dan Gilbert (l'autor del llibre sobre la felicitat): el cervell humà adapta el llistó del que considera un problema, i avui en diem estancament quan no s'accelera prou ràpid. Els models, però, creixen per altres vies —finestres de context gegants, multimodalitat—; fer-los servir com una cerca de Google és un error, perquè donen el millor de si quan els passes un llibre sencer.

Defensa, l'agència espanyola fantasma i la llei de Moore

Un tema que diuen que aquí no s'ha tocat és la implicació de les tecnològiques en seguretat nacional i defensa: no tenim cap Anduril ni Palantir espanyol, però la cultura de Silicon Valley comença a permear les esferes governamentals. La conversa deriva cap a la nova agència estatal per regular la IA —amb el sarcasme habitual sobre funcionaris que cobren 185.000 euros— i cap a aquell model d'IA en català que Pedro Sánchez va prometre i del qual no se'n sap res. La gran predicció per al 2025 no és Skynet, sinó la regulació: filtracions, propietat intel·lectual, límits morals, soledat, dependència; d'aquí que vegin més marge en la ciberseguretat i el compliance que en el generalisme. Tot plegat enllaça amb la llei de Moore, que recorden que no és una llei física com la gravetat sinó una convenció social que, gairebé miraculosament, s'ha anat complint: l'evolució dels models tampoc no és cap llei de la natura, i per això hi ha indústries —com el mapatge de proteïnes d'AlphaFold— tot just començant a impregnar-se'n.

Els grans flops: Humane, Rabbit i el Vision Pro d'Apple

En el capítol de pitjors productes, en Marc s'esplaia. El pin de Humane i el Rabbit R1 els van fer riure de valent, però el flop sense precedents és, per ell, el Vision Pro: que una startup molt finançada se la jugui és una cosa, però que Apple, amb el seu ecosistema i la seva màquina de màrqueting, tingui aquesta adopció és tristíssim; hi suma l'Apple Intelligence, que ni vol activar. Manté també el seu veredicte sobre la IA: el reconeixement de veu (el voice mode d'OpenAI) és un bluff que no el convenç, mentre que el d'imatge li sembla flipant —ho il·lustra amb un vídeo del CEO de Box mostrant una caixa de Lego desmuntada perquè el model digués quantes peces hi havia, i amb les apps de comptar calories fotografiant el plat. Tots dos coincideixen que el gran canvi és cultural: fer servir ChatGPT, que abans semblava fer trampes, avui s'ha normalitzat tant com el correu o Slack. Com a tendència positiva, l'altre reivindica els mitjans alternatius —el podcasting com a canal d'informació de masses, vist a les eleccions americanes amb Joe Rogan, l'All-In o Lex Fridman—, tot i admetre que costa trobar un podcast mainstream gravat en remot.

El "Pollabella Corner": prohibit fins l'Encarta

Davant del «Science Corner» d'en Marc, l'Àlex reivindica el seu «Pollabella Corner»: a l'institut els demanaven explícitament que no busquessin informació per internet, ni tan sols a l'Encarta, sinó que anessin a la biblioteca. Prohibir el ChatGPT avui, diu, neix de la por que se'ns podreixi el cervell, quan en realitat un professor que et castiga per fer-lo servir només admet que no té eines per detectar-ho —igual que abans no detectava qui copiava d'internet. Tot seguit, en la seva vessant de «el de les mètriques», sentencia que la majoria de l'audiència no ha entès la referència a l'Encarta i es nega a explicar-la: que ho preguntin a Perplexity o al Replika.

Millor moment professional: RSS.com i els deu anys de MarsBased

En Marc situa el seu millor moment professional en RSS.com: no una alegria puntual, sinó la pau mental de comprovar que encara hi ha espai per fer créixer un producte de manera orgànica, sense finançament i sense viure del pilotazo del VC, com qui obre una carnisseria de tota la vida. Afegeix que el moment de més sorpresa de l'any va ser el directe del podcast: hi anava amb por —fins al 60% de l'episodi encara deia que era un error— i en va sortir encantat. Per a l'Àlex, el millor moment va ser celebrar els deu anys de MarsBased: una xifra simbòlica amb 200-300 persones, clients i primers treballadors, i una hora i mitja de discurs durant la qual va estar a punt de plorar a l'escenari.

Pitjor moment: les inversions de business angel en vermell

L'Àlex confessa que arrossega la frustració que les seves inversions com a business angel no donen el fruit esperat —diners que ja considera llançats a la brossa—, amb la cartera gairebé tota en vermell i millors retorns en cripto o en un parell d'apostes tipus Nvidia que han pagat la festa de la resta. D'aquí surt la dificultat mental d'aquest tipus d'inversió: cal un arc temporal molt llarg i assumir que de cada deu startups vuit o nou cauran pel camí buscant la pedreta del pallet; per això la majoria de gent acaba en un fons indexat. La diferència respecte de la borsa és el component personalista: fa mal veure com algú amb qui has teixit una relació pren males decisions o té mala sort, i tanca distingint les fundadores a qui tornaria a confiar diners de les que no vol veure ni en pintura.

Descobriment de l'any: perdre-li la por a qualsevol cosa

Com a gran descobriment, un dels dos assenyala el conjunt d'eines que li ha permès sentir-se capaç d'editar gairebé qualsevol podcast (vídeo encara no), i sobretot la idea de fondre's la por: passar del «espera, ho he de mirar» al «dona'm un parell de dies i ho faré bé». La promesa per al 2025 és atacar per fi el disseny gràfic i l'edició de fotografia. Tanquen, com mana la casa, amb un non-sequitur culinari.