La cretí-bilitat del founder mode

Un article curt que va incendiar Twitter durant tres setmanes

Setmana sense convidat per diseccionar «Founder Mode», l'assaig que Paul Graham va publicar el setembre del 2024 i que va causar un rebombori enorme, sobretot a Twitter. Tots dos hi arriben amb la mateixa sensació després de rellegir-lo: és tan breu —dues pàgines fent scroll— que ni es pot llegir en diagonal, i si ja seguies el blog de Graham, la majoria d'idees ja s'hi havien dit. La novetat no és el contingut sinó que ara ha tocat capes més sensibles de la societat; abans era un silo tancat de gent fent preaching to the choir. Hi cap una digressió sobre la web de Graham, amb una maquetació encallada als anys 90 que deixa una columna estretíssima i mitja pantalla buida, i que malgrat tot és de les millors d'internet, com la de Berkshire Hathaway.

D'on surt el founder mode i la xerrada de Brian Chesky

L'origen és una xerrada de Brian Chesky, cofundador d'Airbnb, en una sessió d'Y Combinator —l'acceleradora més famosa del planeta, d'on han sortit Dropbox, GitHub i companyia—. Chesky explicava que quan Airbnb començava a fer-se gran li van aconsellar el manual de sempre: entrar en mode burocràtic, posar managers experimentats i deixar que fessin their own thing. Allò gairebé mata l'empresa. El seu error, segons l'article, va ser fer cas d'algú molt bo gestionant però que no havia fundat mai res. Chesky va girar cap a un estil més intrusiu —oblidar-se de polítiques i workflows, ficar-se en les coses—, a la manera del micromanagement de Steve Jobs o d'un Elon Musk que vol donar l'OK a tot. D'aquí neix la nebulosa del «founder mode», contraposat al «manager mode» de sempre.

Per què l'article s'ha malinterpretat tant

El que llegeixes textualment és que Graham admet que ningú sap encara què és el founder mode; només podem intuir en què es diferenciarà, i posa un sol exemple concret —els skip-level meetings, saltar-se una capa de gestió i parlar directament amb gent de sota—. Res més. A partir d'aquí s'ha pervertit per tres vies. Primera, tothom el va comentar sense haver-lo llegit, i van brollar derivats absurds com el «diplomat mode». Segona, com a inversor, l'Àlex ja l'ha vist en decks de startups —«estem en founder mode»— i per a ell és una línia vermella, el blockchain del 2017 o el metaverse del 2019: la paraula de moda per pidolar atenció és un red flag directe al descart. I tercera, molta gent l'utilitza per definir un founder mode que ningú sap si és això.

La paraula «cretí» i la coartada per tornar a ser un mal jefe

El nucli de la conversa, i el que dona títol a l'episodi, és la por compartida que tot plegat serveixi d'excusa per tornar a ser «un jefe de merda». L'Àlex hi posa la paraula que li agrada, cretí, molt catalana però sorprenentment internacional —en gairebé tots els idiomes existeix, encara que en anglès dir-li cretin a algú soni a 1850—. El paral·lelisme que dibuixa és atrevit: Nietzsche era antigermànic i odiava els antisemites, però qui el va malinterpretar el va fer servir per inspirar el nacionalsocialisme. Igual amb la cambra d'eco de les xarxes: una cosa tan modesta com aquest article —que només et diu que no facis cas cec dels Deloitte, EY i Accenture del món, consultors brillants que mai han fundat res— s'amplifica fins a convertir-se en la justificació perfecta del cretinisme.

El geni és caríssim; el cretí ho pots ser demà mateix

De la lectura «sigues més Steve Jobs» en surt l'equació que falla: és facilíssim ser un fill de puta en els negocis i dificilíssim ser un geni. Si fiques aquest filldeputisme a la teva startup sense el talent que el justifiqui, cremaràs els empleats, et carregaràs producte i processos, i mataràs l'empresa. L'exemple d'Apple il·lustra el matís: Jobs feia un retir anual amb les 100 persones que «movien l'agulla», que no eren els VIPs de dalt sinó qui realment importava —una mesura impopular i avui titllada de tirànica, però que es podia permetre perquè els resultats l'acompanyaven—. El cretí que apliqui el founder mode no els tindrà, i això pot retroalimentar la toxicitat fins a destruir-ho tot. La part optimista és que potser així cauen abans les caretes. Demostrar que ets un geni porta temps; ser un cretí es pot fer demà, i molts viuran de la il·lusió de creure's genis sense ser-ho.

Nacho González Barros, el geni que sí que podria aplicar-lo

Per encarnar el geni de debò, l'Àlex parla del seu millor amic, Nacho González Barros —el nom darrere d'InfoJobs, Mailtrack, Niumba, Neurona, Hireflix o Banktrack—. És un geni a cada passa: troba l'escletxa, arrossega els cofundadors que toca, pica a la porta dels inversors i fins i tot se sap «rondar» a si mateix com a CEO cap al quart any per deixar un substitut que faci créixer l'empresa més del que ell podria. No ho encerta tot —fa moltes cagades—, però és un geni, i a algú així li donaria carta blanca per fer founder mode. Hi enllaça dos clàssics del management: el principi de Peter (l'empleat útil ascendeix fins que deixa de ser-ho) i el mantra que la gent no deixa les feines, deixa els jefes. La conclusió és la simbiosi: l'Àlex busca passar temps amb els genis per absorbir-ne el coneixement, però sempre en relacions bidireccionals —al Nacho, ell li ha obert la porta del B2B i del remot, i l'ha portat a San Francisco a jugar a la lliga dels Estats Units.

El Sims, la delegació infinita i el becari que és ChatGPT

Entremig hi cau una anècdota que retrata bé l'Àlex: al Sims 2 havies de triar l'objectiu vital del personatge —família, diners, fama, sociabilitat o coneixement— i ell sempre triava coneixement, que el seu Sim passés per totes les carreres possibles, mentre que en Marc preferia muntar les cases com un IKEA planner dels 2000. La reflexió de fons connecta amb el founder mode: si portes la delegació a l'extrem —del CEO al vicepresident, al middle manager…— al final qui fa la feina és el becari. I si el becari acaba sent ChatGPT, llavors sí que estem governats per la intel·ligència artificial, perquè qui fa les coses ja no són humans.

El veredicte, un pamflet per als que van de 0 a 1

La síntesi és que «Founder Mode» és un pamflet de màrqueting que atreu el perfil que ja orbita aquesta mentalitat, i que l'article es resumeix sencer en la seva nota al peu número 3: tan bon punt el concepte s'estableixi, els incapaços de delegar i els managers que no són fundadors l'usaran malament, amb resultats desastrosos. Tot connecta amb l'episodi etern que tenen pendent —per què la gent de corporate vol fer startups—. Cadascú ha de saber on funciona millor la seva API: hi ha qui brilla portant les coses de 0 a 1 i qui brilla escalant-les d'1 a 100, i confondre-ho és greu. En Marc se situa clarament en el bàndol del 0 a 1 —«dona'm dos cargols i un tornavís i et muntaré alguna cosa que podrem vendre»—, però mai acceptaria portar res d'1 a 100.

L'equip editorial de Graham i la ronda rècord d'OpenAI

De les notes de l'article surt l'enveja per l'equip de lectors d'esborranys de Graham —Patrick Collison (Stripe), Jessica Livingston, Elon Musk, Garry Tan—, amb un joc per endevinar qui falta: en Marc apuntava a Sam Altman, que no hi surt. D'aquí salten a la notícia que OpenAI acaba d'aixecar 6.600 milions de dòlars, la ronda de venture capital més gran de la història, condicionada a deixar de ser non-profit. En sospiten una pinzellada de masculinitat tòxica —Elon Musk havia aixecat 6.000 milions per xAI i aquests han posat 6,6 per fer-ne una mica més— i una putada per als qui hi van entrar quan era non-profit i ara veuen que no es converteix en accions. L'Àlex defensa que, si alguna empresa pot aixecar diners infinits per fer el pastís més gran i generar verticals especialistes —Runway, Luma, Magnific—, és OpenAI, però avisa que li estan menjant la torrada i lliga la fuga de talent (la CTO, part de l'equip de safety) a les discrepàncies internes sobre seguretat i AGI més que no pas al canvi de model. OpenAI, sosté, no sortirà mai a borsa, coherent amb la narrativa de Sam Altman com el nou vilà de Marvel de Silicon Valley.

Cantó de festa i les noves oficines del «nou Amazon català»

Tanquen amb el caos de fons d'un grup cantant aniversaris a tota veu al coworking mentre miren com salvaran l'àudio, i un recordatori operatiu: el dia vuit, l'endemà de publicar l'episodi, inauguren les noves oficines amb un esmorzar de forquilla al Cantosca per a les primeres deu o dotze persones que escriguin (a veure si ve gent nova i no els pesats de sempre, demanen amb tot el carinyo) i canapès després a la Seu, per veure créixer el nou Amazon català.