visionariOS

Dos anys després, ja no els angoixa no saber de què parlar

Setmana sense convidat, i l'episodi arrenca amb una declaració d'intencions: després de dos anys, cap dels dos s'angoixa ja per seure davant del micro sense tema. Àlex ho explica amb la seva teoria preferida —cadascú emet "a una certa longitud d'ona", i la gran habilitat social és tenir l'aparell per llegir la dels altres i sintonitzar-hi—. És, diu, la propietat dels grans venedors: l'empatia que fa que t'asseguis amb algú i de seguida t'hi sentis còmode. Ell tenia l'aparell oxidat i amb Marc se'l va haver de portar a reparar; ara ja vénen a la mateixa freqüència.

El dilema dels fons de pantalla: ensenyar la guitarra o el difuminat

De la petició recurrent que facin vídeo en surt una digressió sobre la "filosofia dels fons de pantalla". Critiquen els influencers de prestatgeria amb llibres que no han llegit i les sales d'estar falses sobre croma —val més un fons difuminat—. Àlex confessa que la seva empresa no té oficina i que treballa des de casa, en una habitació plena de jocs de Mega Drive, figuretes de Pokémon i guitarres: massa friqui per a la imatge minimalista de la web de MarsBased, així que en una primera reunió amb un client mai no l'ensenya. Tot i això, aquells mateixos fons li han trencat el gel en moltes converses —com el dia que va detectar un arcade de Street Fighter al despatx d'un proveïdor català de pantalles.

L'Oura Ring com el millor obridor de converses

Marc aporta la seva tècnica: perdre la vergonya de preguntar coses que semblen massa íntimes. Si veu algú amb un Oura Ring, sap que li estarà mitja hora explicant-li el seu món del health i el fitness; no hi ha ningú a qui no li agradi parlar d'ell mateix, i sempre hi ha una història al darrere. Àlex l'enxampa: això és exactament l'empatia del venedor, fer-se en els primers segons un perfil d'interessos i socioeconòmic de qui tens al davant. Marc admet que no ho pot evitar i fantasieja amb un "report de realitat augmentada" a la part dreta de l'ull, com l'ullera de Bola de Drac que mesurava el poder de l'enemic ("it's over 9000").

visionOS i la trampa de fer passar realitat virtual per augmentada

Això encén el tema gros. Marc, que jura que no volia "posar més mal al món" parlant de l'Apple Vision Pro, ve preparat després d'empassar-se les quatre hores de The Talk Show de John Gruber sobre visionOS. La seva tesi: aquest no és el producte que Apple volia treure. Volien realitat augmentada i han hagut de "torçar una olivera" perquè un producte de realitat virtual es comporti com si ho fos. Les ulleres són opaques —el que veus al davant és la projecció d'unes càmeres, i els ulls que els altres et veuen són una pantalla exterior—, una manera complicadíssima d'arribar a un cas d'ús que es resoldria amb un vidre transparent. De preventa, apunta, en van vendre unes 200.000: rellevant, però tampoc "canviant el món".

El CRM definitiu: caminar pel carrer veient el perfil de la gent

El cas d'ús d'AR que sí que el sedueix enllaça amb la seva dèria de perfilar la gent: que el món digital permeï l'analògic donant-te inputs al damunt de les coses. El "CRM per excel·lència" seria com l'assessor que, en una ambaixada, et xiuxiueja qui és el polític que se t'acosta —"aquest és el Joan Pérez, té una empresa de gallines a Osona"— perquè el saludis pel nom sense haver-lo vist mai. Que la gent dugués un perfil públic visible seria divertit, admet, però en privacitat seria duríssim i acabaria replicant els problemes de les xarxes socials: perfils falsos i la imatge editada que tothom projecta. A les xarxes només veus el punt àlgid de la vida d'algú —el bebè, el gatet adoptat— mai les merdes del dia a dia, perquè no donen interaccions; o, pitjor, contingut polèmic i fake news fabricats per maximitzar engagement.

La xapeta de verificat de LinkedIn i el pla de la targeta de crèdit

Marc, que amb prou feines participa de la vida digital —la seva única activitat setmanal a LinkedIn és el like al post de Foc a Terra entre dilluns i dimarts—, va veure que Àlex tenia la xapeta de "verificat" i va voler-ne una. El procés li va fallar de seguida: el primer que LinkedIn li demanava era l'app mòbil, que no té. D'aquí salta a dues idees que reconeix improvisar. La primera: si verificar-se costés 99 cèntims, els pagaria —quan hi ha una targeta de crèdit pel mig, els teus problemes ja són del primer món—. La segona, que insisteix que és diferent: exigir una targeta vàlida per tenir compte acabaria amb el 80% dels trolls perquè impediria crear comptes a escala. Àlex hi posa pegues —hi ha neobancs amb targetes no lligades a una identitat, i sempre pots fer que algú altre transaccioni per tu— i no acaba de comprar-ho.

Identitat sobirana, WorldCoin i per què ningú no resol els bots

Àlex descobreix en directe que ell ja estava verificat sense saber-ho, perquè el seu correu de Startup Grind el valida com a membre d'una organització; prova també de fer-ho per la plataforma Persona, però li fa mandra buscar el passaport i ho deixa estar. El tema connecta amb el seu treball de final de carrera sobre WorldCoin —que diu que cotitza pels terres— i amb la identitat digital sobirana: recorden el percentatge altíssim de població de l'Índia sense cap document d'identitat. La conclusió pessimista és que ni Elon Musk va poder acabar amb els bots de Twitter: quan va amenaçar de tancar els comptes de paròdia, tothom es va posar Elon Musk de nom i van haver de desistir. La verificació s'ha resolt a la baixa: pagues el Twitter Blue i qualsevol que vulgui suplantar algú només ha de pagar.

Bitconned i el cementiri d'empreses que van tocar el cel

Marc enllaça amb un documental que va veure sortint de la zona de confort: Bitconned (Netflix), sobre Centra, una companyia de criptobrothers de Miami que prometia gastar les teves criptos amb una targeta —n'hi ha prou de veure la foto del fundador sobre una pila de monedes amb dos jets privats—. D'aquí treu una llista d'empreses que van tocar el cel i avui valen menys que una tassa de l'Ikea: 23andMe, Peloton (el "nou Standard Oil" de la pandèmia) i el seu equivalent espanyol Volava, Asana, Amplitude, Twilio (de 400 dòlars a uns 72) i, sobretot, Bolt: una empresa que només tindria sentit perquè te la comprés Amazon i que va aixecar més de mil milions de Venture Capital fent creure que seria del tamany de Facebook, amb una ronda recent ridícula respecte de les anteriors —una down round com una catedral.

Per què no neix cap empresa de hardware de consum (i les dues que sí)

Aquí Marc desemboca en la pregunta que volia plantejar des del principi: en uns vint anys no ha aparegut ni una sola empresa nova de hardware de consum que hagi sobreviscut sola. Totes les que ho intenten acaben adquirides per un gran grup —Fitbit i Nest per Google, Ring i Eero per Amazon, Beats per Apple— o se'n van a la merda: Jawbone, Peloton, Pebble, i el cas Roomba/iRobot, que Amazon va voler comprar fins que Europa va practicar "el nostre esport nacional" de bloquejar el deal. Les úniques que han "creuat l'escletxa" sense caure ni ser absorbides són, per a ell, Tesla i Sonos —i que Sonos sobrevisqui li sembla a l'Àlex un miracle: per al 99% de la gent un Amazon Echo de 50 euros sona igual que un de 400. Àlex hi respon des de la seva tesi anti-VC: crear hardware amb uns unit economics que surtin i escalar contra aquesta competència és duríssim, i abans d'arribar a la distribució boca-orella i a la pressió de grup (l'airfryer que tothom té) calen anys de trajectòria.

Els clixés reciclats de visionOS i el casc més narcisista del món

Per tancar, Marc dispara una llista improvisada dels clixés que ha sentit a tots els podcasts i articles sobre visionOS, idèntics als de les Google Glass: que el producte que compres és "la pitjor versió que veuràs mai" (com els primers iPhones); que estem "més connectats que mai però més sols que mai"; que perds la connexió amb el món real; i que "al final t'acostumes" al delay de la pantalla, com ens vam acostumar a mirar pel·lícules al primer iPad. Marc, que tenia com a propòsit d'any estar més obert a la tecnologia, aquí no ho compra: és el dispositiu més narcisista i individualista del món. A ell li agrada treballar en una cafeteria i veure la perifèria ("a mi la perifèria em dóna vida"), i el casc te la mata. Tot i això, deixa la porta oberta a aparèixer un dia encasquetat amb l'aparell... encara que jura que no ho farà al pròxim esmorzar de forquilla amb els oients.