Revisió al tecnofeudalisme

Tecnofeudalisme per dos, perquè van quedar coses al tinter

Setmana sense convidat i continuació directa del capítol anterior sobre el tecnofeudalisme: a un dels dos li van quedar coses per dir i reprenen el fil. Hi ha disculpa prèvia per la «malabarística temporal» del discurs, perquè graven en dijous i de vegades encadenen episodis —com a Nadie sabe nada, on bromegen sobre parlar del passat quan ja són al futur. La tesi de fons: vivim desposseïts de béns materials, empesos a viure de lloguer, a no tenir cotxe i a compartir-ho tot en nom de l'experiència i de la sostenibilitat.

Els videojocs com el cas més flagrant de no posseir res

De tots els exemples, el més flagrant és el dels videojocs: quan compres un joc en digital no compres el joc, sinó el dret a fer-lo servir temporalment, i si la plataforma el retira, el perds. El mateix passa, més visible per al gran públic, amb Netflix —pagues per una sèrie i un dia desapareix perquè s'han acabat els drets—, amb una pel·lícula «comprada» a YouTube o amb un e-book d'Amazon. Ens fan pensar que tenim el contingut digital quan, en la majoria de casos, només el tenim en préstec i pot desaparèixer del telèfon d'un dia per l'altre.

La confessió del fan del «usar abans que posseir»

Un dels dos confessa haver estat part del problema. De jove era molt fan d'usar per sobre de posseir, del minimalisme i de la llibertat de no tenir res, fins al punt de fer servir Grover, el servei que et lloga el telèfon, el teclat o el ratolí i te'ls canvia quan surt el model nou. Amb els anys ha mogut el pèndol cap a l'altre costat. Ho enmarca en una pregunta de gran angular —quan funciona un producte millor com a adquisició i quan com a servei— i respon que per ser servei calen un operador molt especialitzat, un cost d'aparell alt i una freqüència d'ús baixa: l'avió en és el cas paradigmàtic. Amb un cotxe, comprar, fer un renting o llogar tenen conseqüències molt diferents sobre els diners que fa girar a l'economia i sobre com cuidem allò que, total, sempre en podrem comprar un altre. La lògica fins i tot contamina les relacions: un dels dos defineix Tinder, mig en broma, com «una expressió de Grover».

iTunes Match i el blanqueig de pirateria d'Apple

De la música en surt la pirateria. Tots dos admeten haver descarregat de Pirate Bay en una època pre-Spotify, i en treuen una tesi: quan un mercat és disfuncional, una alternativa de pagament còmoda fa que la gent deixi de piratejar. L'exemple estrella és iTunes Match, el blanqueig de pirateria d'Apple: reconeixia implícitament que els catàlegs dels iPods eren música pirata, escanejava la biblioteca d'iTunes i, si reconeixia les cançons, te'n donava l'original a 320 kbps; pujar-hi desenes de gigues piratejades equivalia a «legalitzar-les». Hi va lligat un relat de col·leccionista compulsiu: comprar CDs fins a cremar-los de tant escoltar-los i taggejar-ho tot amb MusicBrainz i Picard. La paradoxa de la pirateria, diu, és falsa: a ell li va fer descobrir i comprar més música, i castigar-ho tot és castigar justos per pecadors.

El catàleg que desapareix i el dubte sobre l'accés a la cultura

El núvol no és tan idíl·lic. Spotify depèn de connexió si no pagues Premium i el catàleg és volàtil: no hi és tot i àlbums i cançons desapareixen, esborrant les playlists que t'havies fet al voltant seu. Es dubta, doncs, que tot plegat sigui bo: en cinquanta anys de subscripcions potser hauràs pagat molt més del que t'hauries gastat mai en CDs i DVDs. El model s'ha abusat per les dues bandes —el productor, perquè enviar uns i zeros és més lucratiu i ara «tothom paga un CD al mes» via comptes familiars, i el consumidor, que pateix una volatilitat de catàleg absurda—, tot venut amb el discurs de compartir-ho al núvol, un negoci que «només funciona per a uns».

El sifonatge de Varoufakis i el feixisme al núvol

Un dels dos recupera Yanis Varoufakis —«el senyor del bon posat, la jaqueta de cuir i la moto»— i la seva idea del siphoning: el capitalisme al núvol canalitza de manera massiva el poder adquisitiu de les rendes baixes cap al cloud. Els rics ja gastaven en experiències immaterials, però els pobres compraven coses materials —una casa que deixaven als fills, un cotxe que heretaven els néts. Avui fins i tot qui té menys paga Netflix per contenir la canalla i no acumula cap haver material, i és més fàcil alimentar la narrativa que «el govern, els immigrants o l'algoritme ens roben». A sobre, les plataformes que extreuen els diners controlen els canals que radicalitzen, amb Twitter convertit en un farm de comptes falsos. La conclusió de Varoufakis és que el tecnocapitalisme engendra feixisme, i s'enumera la ingerència electoral des del Brexit i Trump fins a Marine Le Pen, Giorgia Meloni, Viktor Orbán, Vox o Aliança Catalana: tots fan creuada contra «l'algoritme woke» mentre deuen la posició a les fake news, la viralitat i l'anonimat de comptes blanquejadors del feixisme. El que més por fa és el paral·lelisme amb fa exactament cent anys —la grip espanyola, el crac de la borsa, els feliços anys 20 i un ressorgir del feixisme com l'odi als jueus de l'Alemanya empobrida pel deute de la Primera Guerra Mundial—, i com els conflictes d'avui s'agreugen per la velocitat de les xarxes com abans ho feien els diaris. L'altre ho matisa: Trump i la ultradreta no són causa sinó conseqüència d'internet —no es pot concebre Trump president sense Twitter.

La cursa de la rata, en Paco i la pujada que no notes

Entra el «pensament quàntic» —sostenir dues idees oposades al cap alhora— per parlar de les noves generacions. El detonant és un tuit: «en Paco diu que és impossible arribar a final de mes», però té iPhone 15, PlayStation 5, cinquanta tatuatges, dos gossos, dos gats, Spotify Premium i no es perd cap festival; un comentari rematava que «en Paco paga més de gimnàs que el seu pare d'hipoteca». La tesi és la reina de cor d'Alícia al país de les meravelles: cal córrer amb totes les forces només per quedar-te al mateix lloc. A això s'hi suma el component nociu de les plataformes —amb Yego, Cooltra o el moto-sharing que vulguis, el preu de llançament puja en increments tan petits que no els perceps, fins a doblar-se en tres o quatre anys; el mateix amb Netflix, que de quinze passa a disset i sembla que «només són dos euros», però a final d'any són cinc-cents. Mentrestant els sous no pugen, ningú ensenya intel·ligència financera —ni a casa, on parlar de diners és «de mala educació», ni a l'escola— i el conjunt és una bomba de rellotgeria que ja està explotant. Amb companyies amb una massa i una influència mai vistes, dir que no és una il·lusió per a molt pocs: renunciar-hi exigeix molta educació i caràcter, perquè qui ho fa queda fora de l'àgora social. La metàfora feudal es completa: abans el senyor feudal venia amb una escopeta i t'apuntava al cap; ara és un logo blau turquesa amb una tipografia sense serifa moníssima que et convida a entrar. I es juga amb la tribu, igual que les sectes —«la teva família no t'entén, però aquí trobaràs gent com tu»—, de Twitter, on «tots són woke», a Truth Social o Parler, o els cripto-bros tòxics que capten els paries amb un esquer.

Co-working sí, co-living no, l'absurd més sectari

L'últim bloc separa dos conceptes. El co-working desperta sentiments enfrontats: la comunitat i la camaraderia es veuen legítimes —un dels dos és usuari d'espai compartit i hi gaudeix de la companyia d'«altres esclaus de l'era digital»— i externalitzar tot el que no és core del negoci és bona mentalitat; però s'ha venut com a flexibilitat quan sovint vol dir que no et pots permetre una oficina. El co-living, en canvi, no admet matís: és la manifestació més absurda i sectària de la mentalitat de «nòmada digital». La capa experiencial —classes de ioga, un menjador gegant per «compartir experiències»— no amaga que, davant la fallada de la política d'habitatge, t'han venut que pagar el mateix per una habitació que abans per un pis sencer és una «experiència vital»; la veritat nua és «no em puc pagar el lloguer i he de compartir pis amb en Joan i en Pere». El greuge de fons és haver-se adonat de com li van «colar» la idea de les experiències per sobre del material —el tòpic que al llit de mort recordaràs el que no has fet i no el cotxe que t'has comprat—, amb la rèplica que si has pogut gaudir d'un bon cotxe tota la vida potser moriràs una mica més feliç. Un dels dos es reivindica minimalista, però per conveniència, amb una excepció innegociable que ja és un clàssic del programa: l'única experiència que posa per sobre de qualsevol cosa material és l'esmorzar de forquilla.