Episodi 125
Revisió al tecnofeudalisme
· 00h 53min
El tecnofeudalisme i el capitalisme del núvol ens han expropiat les nostres possessions a canvi d'un model sota demanda on podem accedir a (quasi) tot, sense tenir res.
- Serveis on abans hi havia productes. Ahir teníem pel·lícules, cançons, cotxes, o pisos. Avui tenim Netflix, Spotify, Uber, o co-living. Models d'accés molt més lucratius que els seus progenitors.
- Són, en part, aquests serveis els qui, de manera molt subtil, ens han carregat de despeses innecessàries que després ens impedeixen invertir en el que realment importa.
- Si mai t'has sentit confús per confrontar en el teu cap arguments vàlids sobre dues opinions contradictòries, no estàs boig, simplement has experimentat pensament quàntic.
La diferència entre posseir i llogar
L'episodi comença amb una discussió fonamental: la diferència entre posseir quelcom i llogar-ho temporalment. Marc menciona que en el passat era fan de la idea d'utilitzar sobre posseir —del minimalisme de no tenir res i de la llibertat que et donava. Però reconeix que amb el temps ha balancejat molt aquests pensaments i ha canviat la seva posició. Aquesta és una de les observacions més importants de l'episodi: la societat s'ha anat allunyant del model de propietat cap al model de servei.
Els videojocs: l'exemple més flagrant
Marc i Àlex identifiquen els videojocs com el cas més flagrant d'aquesta transició. Si compres un videojoc en línia, realment no compres un videojoc: tens els drets a utilitzar-lo temporalment. Si l'empresa decideix que aquell videojoc ja no es pot fer servir, perd els teus drets perquè desapareix de la plataforma. Marc està especialment preocupat per això perquè en el passat havia promogut la idea de l'ús sobre la propietat sense reflexionar-ne les conseqüències.
Netflix i la desaparició de contingut
Un exemple que afecta el públic generalista és el que passa amb Netflix. Si una sèrie desapareix perquè ja no hi ha els drets, t'estàs pagant la subscripció però ja no hi és. Si compres una pel·lícula a Netflix o YouTube i la plataforma decideix eliminar-la, ja no la tens. A menys que te l'hagis descarregat en una còpia local, no posseixes realment el contingut digital.
E-books, música, i la propietat digital
El mateix passa amb els e-books. Si compres un llibre a Amazon en format Kindle i Amazon decideix de retirar-lo del catàleg, ja no el tens. Has "comprat" el dret a accedir-hi, però no n'ets propietari real. La música té el mateix problema. Totes aquestes indústries —videojocs, pel·lícules, música, e-books— han transitat del model de propietat al model de servei de subscripció.
El flux del pèndol: quan és millor llogar que posseir
Marc i Àlex analitzen quan realment és més rentable llogar que posseir. Argumenten que el model de lloguer funciona millor quan hi ha tres factors: un operador altament especialitzat, un cost d'adquisició molt alt, i una freqüència d'ús molt baixa. L'exemple més clar és una aerolínia. Però quan analitzen altres productes, el càlcul canvia. Amb els cotxes, per exemple: si agafes un renting, el propietari del cotxe fa diners i la financera també, mentre que el consumidor simplement paga indefinidament.
El gran shift: de la propietat a l'accés
El tema central és que hem experimentat un gir paradigmàtic. Mentre que abans anaves a l'FNAC i compraves una caixa (un joc físic), ara pagues per accés. Mentre que abans compraves un disc, ara pagues per Spotify. Marc i Àlex observen que les grans corporacions prefereixen molt que lloguem en lloc de posseir, perquè genera fluxos de caixa més predictibles i els permet controlar el producte indefinidament. La qüestió és si com a societat som prou conscients d'aquest canvi estructural.