Episodi 194
Treiem la brossa
· 00h 42min
La brossa sempre troba la manera d’omplir l’espai disponible. A l’era digital, aquesta expansió és infinita. En aquest episodi buidem la nostra paperera digital i reflexionem sobre la condemna perpètua de provar nous serveis que, molt probablement, acabaran oblidats en un disc dur etern.
Pretemporada, Catan i una funció executiva contra la improvisació
Episodi d'estiu sense convidat. Arrenca amb un dels amfitrians de permís de paternitat, jugant al Catan amb la família a la Switch, i que reivindica que el podcast està "en pretemporada", com el Barça quan anava a golejar 19-0 equips de setena divisió holandesa als patatals d'Holanda en temps de Van Gaal. Abans del tema, un d'ells dicta una "funció executiva", amb el "effective immediately" a l'estil Trump que tots dos confessen que els encanta, per obligar-se a preparar millor els episodis i no muntar la llista de temes deu minuts abans de gravar. El tema del dia: el minimalisme digital, o com treure la brossa que acumulem als dispositius.
L'estiu com a temporada de netejar backlog
L'estiu és la millor època per buidar backlog: l'equip i els clients estan de vacances i apareixen les tres o quatre hores de focus que calen per a tasques que només fas un cop l'any. De passada, esclata una broma recurrent contra les startups que es fan "reunions d'estratègia" sent quatre: l'única estratègia que necessites quan sou quatre és sobreviure i fitxar una cinquena persona.
Tancar tasques dona dopamina, i en distingeixen tres menes: les que fas, les que deixes morir per inacció quan passa el deadline ("complació per inacció"), i les "tasques del Marc Monguió", les que apuntes un cop fetes només pel plaer de marcar-les, que tots dos veuen com un no-go. I hi posen el marc de fons: el món físic té fricció i la fricció delimita; l'espai digital és infinit, i per això el minimalisme digital és una guerra gairebé perduda.
Logins: cost de creació baixíssim i identitats fantasma
El primer front són els logins. Crear un compte té un cost ridícul (un correu, una contrasenya o un sol botó) i n'obrim a desenes per a serveis que farem servir un cop i mai més no tanquem. Un dels amfitrions, que reconeix que s'ho anota tot, va començar l'any amb 532 logins anotats i ja n'hi queden uns 200: comptes antics de fòrums, diversos de Sony de l'època dels seus telèfons, o serveis ja morts com Fotolog i Tumblr. El problema de fons no és tant netejar com ser conscients de tot el que tenim: ningú no sabria dir de memòria quants favorits, comptes o carpetes "transfer" de discos durs antics arrossega.
Dues pràctiques de 2025: correu pseudònim i marcadors en tres calaixos
Un dels dos comparteix dues pràctiques d'aquest 2025. La primera: no posar mai el correu real enlloc llevat de requeriments de KYC, i fer servir adreces pseudònimes per a tot, amb els relays de correu d'iCloud (en té dotzenes i no el molesten). S'autoimposa no provar les "34.000 eines de merda" que voldria, perquè provar-ho tot és com tenir xocolata a la despensa.
La segona és un sistema de tres carpetes sobre els marcadors: una bústia d'entrada on cau tot, una base de marcadors estables per temes i un arxiu de sortida. El que entra passa un "període de prova" a la bústia; si val la pena puja a la carpeta formal, i si no, va a l'arxiu. Com que els comptes hi van amb noms inventats (Juan Pérez, Pere Torres) i un correu que no és el seu, esborrar-los després deixa de generar ansietat.
Esborrar de debò: GDPR, Have I Been Pwned i Incogni
Aquí salta la incògnita: quan creus que has esborrat un compte, segurament no l'has esborrat i les teves dades hi continuen. El GDPR està molt bé i tothom jura que l'honra, però mai no ho sabràs del cert. Des de RSS.com, un dels amfitrions explica que ells sí que respecten el delete account i que té associat el correu de GDPR de l'empresa per veure les peticions que arriben.
A part del clàssic Have I Been Pwned, surt el cas d'Incogni: eines que redueixen sistemàticament la teva empremta digital, demanen als data brokers que esborrin el teu correu i et donen informes de qui té les teves dades, com un conserge personal. La valoració és matisada: són "agents" (els dimonis de tota la vida), bons per a qui no vol perdre-hi temps, però del tipus que funciona en un 70% dels casos i et deixa el 30% restant a sobre. Per a qui ja està conscienciat, no s'hi veu prou valor.
Les VPN com a commodity que no es canvia mai
La conversa deriva cap als serveis de lifetime value altíssim, que ofereixen descomptes del 70% per contractar tres anys de cop. Les VPN de pagament en són l'exemple (les gratuïtes ni les consideren): compleixen la seva funció i, com una casa, no penses mai a canviar-les. Un dels dos en tenia una per feina i una altra personal, fins que va veure que sempre n'acabava fent servir una de sola, i va passar de dues (una era Express) a quedar-se només amb Nord, que li ve gratis amb Revolut. Tenir-ne dues, conclou, només et fa més friqui de la privacitat i et genera més empremta, no menys.
Tasques recurrents, migració de fotos i marcadors a un sol nivell
El mètode estrella d'un dels amfitrions són les tasques recurrents al Todoist: eliminar 10 logins cada deu mesos i esborrar cinc ítems cada dia (contactes, correus antics, marcadors o arxius). Cinc per 365 acaba sent molta neteja i desbloqueja quan estàs encallat entre tasques grans. Bona part de l'esforç és una migració de fotos que dura anys: els àlbums de Facebook (en queda un terç) cap a Apple Photos, les de càmera digital en carpetes "transfer", les de l'etapa Android a Google Fotos i, des de 2016 i el primer iPhone, totes a Apple Photos.
El mateix amfitrió també va atacar els marcadors limitant-los a un sol nivell de profunditat, amb unes quantes carpetes (personal, MarsBased, Startup Grind, guitarra, videojocs, inversió, programació, podcast, intel·ligència artificial) i la regla que, per posar-ne un de nou, n'has d'eliminar un. El cas il·lustratiu són les tablatures: no té sentit guardar un marcador a una de Metallica a Ultimate Guitar si l'has de mirar en línia (per tenir-les offline existeix Guitar Pro); l'excepció són les joies rares, com unes tablatures de Fabrizio De André trobades en una web antiquíssima.
La migració de notes que no arriba mai i el diògenes digital
Surt una confessió compartida: la mandra de migrar dades. Qui ha estat vint anys a Evernote i vol passar a Notion topa amb dos rebutjos, l'export automàtic (que no respectarà la seva jerarquia) i el traspàs manual de centenars de milers de notes, i acaba vivint en la "falsa esperança" de posar-s'hi algun dia. La sortida que imagina: donar tot el material al "GPT-12" perquè en faci una bona estructura. És el gran argument per conservar: a diferència dels CDs (que un dels dos sí que va digitalitzar i llençar), el pes digital ja no ocupa espai i saps que l'eina per ordenar-ho arribarà. Tot i així, hi contraposa la regla del seu any de minimalisme: el que no has fet servir en dotze mesos, fora. I un d'ells reconeix un "diògenes digital" que dissimula amb pragmatisme: de l'export de Basecamp de l'empresa n'extreu idees de contingut mentre esborra arxius, tot i admetre que el més senzill seria esborrar-ho tot.
Notes de veu mortes i el producte somiat de "parar i preguntar"
Les idees tenen data de caducitat: si no les acciones al moment, perden sentit, i dos mesos després relliges la nota i no saps què volies dir. El cas paradigmàtic són les notes de veu: les graves amb l'app de l'iPhone quan vas corrent, però a casa no les obres mai perquè el cervell no associa la gravadora a l'ordinador. Hi lliguen un episodi del podcast de John Gruber amb Louie Mantia (ex-Apple), on deien que la gravadora de veu és de les poques apps que no han canviat mai la primera versió: un sol botó.
D'aquí surt la gran idea de producte: un reproductor de podcast amb un mode "parar i preguntar". Quan mencionen un llibre o una referència fora del teu context, voldries pausar i interrogar el reproductor, que passaria a un model generatiu la transcripció fins aquell punt i et respondria de viva veu. No existeix, i diuen que és més un problema d'integració que no pas tecnològic. L'apany cassolà és saltar al mode de veu de ChatGPT, però les respostes són massa llargues, i el resultat és una carpeta de "preguntes a ChatGPT" plena de rabbit holes.
Diògenes a les cerques d'IA i el tancament de temporada
El mateix mal s'estén a les cerques de ChatGPT i Perplexity (ja un substitut de Google per a un d'ells), on les consultes valuoses queden enterrades entre preguntes mundanes. La conclusió és gairebé terapèutica: amb la IA sovint és més sa tornar a generar la resposta que buscar l'anterior. La solució arcaica d'un d'ells són els projectes de GPT amb instruccions pròpies, com un que anomena "Notebook": cada concepte nou hi va perquè l'estructuri, afegeixi context, corregeixi errors factuals i li'n torni un parell de paràgrafs aprofitables. Hi van caient temes com l'Assembly Theory o els Nomic Games (jocs el propòsit dels quals és canviar-ne les regles).
El comiat és a base de peticions: tornen els esmorzars de forquilla i demanen preguntes i suggeriments de convidats. Anuncien la tornada al setembre amb episodis en directe, dos cops al mes i en persona, amb les dues primeres dates al Media Hub: el 16 de setembre a dos quarts de vuit i el 30 de setembre a les sis. Recorden que el Patreon és gratuït i deixen una idea per a futurs episodis: agafar a l'atzar una cerca de ChatGPT o Perplexity i parlar-ne una estona.