La mètrica Monguió

El convidat que és, literalment, una mètrica

Monguió no és un convidat qualsevol: és, segons els amfitrions, la seva North Star. Quan planifiquen un episodi es pregunten "què en pensarà el Monguió?", i saben que allunyar-se'n els acostaria a un programa sensacionalista "que podria acabar a TV3 o a RAC1". És de la comunitat des d'abans del primer episodi, ve dels esmorzars de Forquilla, i la seva carrera ha alternat rols de fundador amb direcció tècnica a empreses com Softonic o Strands; avui acumula una dotzena de col·laboracions com a advisor. Fidel al format de la casa, l'episodi s'articula al voltant d'un tauler de Monopoly, on la casella on cau el convidat decideix el tema.

El DJ d'Spotify i una primera feina a Strands

L'arrencada és musical, tot i que tots tres es declaren poc musicals. Un dels amfitrions confessa que el DJ d'Spotify li ha canviat la vida: li treu la feina de pensar què escoltar i li parla com si fos "guai", fins al punt que un dia li va demanar que li posés Rosalia perquè no li sabia ni posar cara. En surt una veritat compartida: tothom defensa com a millor música la de quan tenia divuit anys.

Monguió hi enllaça la seva primera feina "en una empresa de veritat", Strands, cap a l'any 2000, quan ningú parlava encara de startups. Feien recomanadors de música: a partir d'una llavor i de les playlists del teu iTunes, una matriu gegant et generava una llista al teu gust. L'empresa va pivotar de la música a una xarxa social tipus Strava i, finalment, a la part mòbil de la banca online —la branca que sí que va funcionar—. El fundador, Francisco Martín, va ensenyar la tecnologia del DJ a Apple; segons Monguió se la van copiar, els van denunciar i van cobrar a través d'una segona empresa, i la patent es va acabar venent. Spotify, de fet, els va visitar quan tot just eren una vintena de persones, i no els van fer cas.

JobsBCN, Jobfluent i un gap que no era cap gap

El plat fort de la seva carrera és la borsa de feina que va fundar amb el Xavi Sala després d'una startup de continguts semifracassada. Repassant el fil mensual d'ofertes de Hacker News (el fòrum d'Y Combinator) buscaven un buit respecte a Barcelona, però aquí es feia el mateix; l'oportunitat real era la llista d'ofertes de startups barcelonines, perquè no era com Infojobs ni com LinkedIn, sinó molt específica per a qui vol treballar en startups. Ho van publicar primer en un Google Spreadsheet i, davant de l'interès, van muntar un sistema de reclutament amb un avantatge enorme: la gent venia directament a ells i una "intel·ligència artificial" (entre cometes) feia el match entre oferta i candidat amb un clic. Van començar com Jobs.bcn, es van expandir per l'Estat i ho van aglutinar tot sota Jobfluent, una empresa americana de la qual van comprar els assets pel bon SEO que arrossegava candidats de fora. Tot estava pensat per a enginyers i gent de producte, amb el salari sempre per davant. D'aquí neix la relació amb Marc Collado: des d'Ironhack prescrivien Jobfluent als estudiants, i es van conèixer en un esdeveniment de l'ecosistema cap al 2014-2016.

A la recerca del següent "xec"

Declarats tots dos supergeneralistes, Monguió explica el seu moment vital com una llista de xecs per marcar: muntar el producte bàsic, fet; que el faci servir gent de tot el món, fet; arribar a centenars de milions de persones, fet; construir des de zero, fet. Ara busca el següent xec. Mira indústries que li queden lluny, com la salut, on veu problemes reals i molts diners abocats però on hauria d'ajuntar-se amb algú que en sàpiga. No ho fa pels diners: si toqués la loteria, seguiria treballant, perquè el que el mou són els reptes intel·lectuals. Hi cap una digressió biogràfica: Monguió i un dels amfitrions descobreixen que van anar tots dos a la mateixa escola, el Garbí del projecte de Pere Vergés.

Escèptic amb la IA, però rendit al Codex

Monguió es declara "molt escèptic" amb la IA: per a ell és una eina, no necessàriament la propera gran onada com va ser internet ("les revolucions es veuen un cop han passat, no abans"). Però admet que li ha canviat la manera de treballar: l'altre dia va fer servir Codex, "és l'hòstia, ho canvia tot", i el compara amb Opus com a dues filosofies d'agent —Opus més autònom ("fes-ho tu sola") i Codex més assistit, que és el que ell prefereix—. Per a la gent de producte la IA és una benedicció perquè ha desplomat el cost de construir. Però hi posen el contrapunt: a qui ve del màrqueting, la IA li fa "pudor de sucarrim" quan li demana un pla de continguts, perquè cuspeix contingut vanilla que sura en un mar de mediocritat. El coll d'ampolla, conclouen, s'ha desplaçat: ara pots llançar de tot, però entendre el "sí" humà i arribar al mercat continua sent el difícil.

Pull requests escombraries, OpenClaw i la por de la seguretat

El revers fosc ja és aquí. Monguió té un projecte open source amb llicència MIT —un wrapper sobre el sistema de les elèctriques per treure les dades del consum i alimentar un comparador de tarifes— i es queixa que rep pull requests generats per IA que són escombraries, més costosos de repassar que de fer a mà. Àlex hi suma una història de MarsBased: van haver de dir a un client que el seu equip tirava tant de codi amb IA que ho trencava tot, i la consultora cremava les hores assignades corregint-ho. Monguió, que es declara "un friqui de la seguretat online", confessa pànic davant d'OpenClaw: posar-lo al seu ordinador li sembla com ficar un mico en una botiga de porcellana o "Al-Qaeda a la cuina del Pentàgon", perquè la versió totalment agèntica pot esborrar-te fitxers o enviar missatges a qui no toca. Tot i això el sedueix la idea d'aïllar-lo en un servidor i crear-se un avatar amb personalitat pròpia, "un tamagotxi amb vitamines", proactiu en comptes de reactiu.

Vibe coding, "polla vella" i el deute tècnic de demà

Sobre programar amb IA, Monguió admet que cada cop mira menys el codi i més els commits —"vive committing"—, però avisa que un skill pot portar instruccions amagades que t'esborrin coses si li dones permisos amplis. Tots dos es reconeixen una mica "polla vella", davant de CTOs que ja diuen que no llegeixen gens el codi. El perill, plantegen, és el deute tècnic que s'acumula: estàs apostant que el sistema evolucioni prou per arreglar demà el que genera avui. "No vols fer vibe coding amb el codi de l'Agència Tributària", bromegen, tot i admetre que segur que les grans consultores ja fan servir IA per a l'administració. Monguió fa servir Comet —el navegador de Perplexity— gairebé només per buscar codis de descompte, que cada cop funcionen menys.

Tecnofeudalisme, Softonic i el Fernando Alonso que no tenim

La pregunta convidada d'Anna Gené —què hauria de fer Catalunya per ser líder en el seu sector— porta Monguió a una reflexió de fons: per triomfar de debò en tecnologia, com els Estats Units, caldria fer-ho molt malament en altres coses, perquè el punt final del sector és concentrar molts diners en molt poques persones. El sistema europeu de protecció social posa "pals a les rodes" perquè no en surti cap tecnofeudalista, i ell ho celebra. No tenim un "Fernando Alonso" ni un "Rafa Nadal" de la tecnologia —surten noms incòmodes com Martín Varsavsky— perquè, tot i tenir molt bona gent, no hi ha grans empresaris del sector: el sistema no els capitalitza com als EUA, on tindries "un petit Elon Musk català". De passada, Softonic rep el seu copet —"ha posat molt mal al món"—, exemple que aquí els referents que eclipsen solen ser els de la picaresca i les empreses inflades.

Fractional, stock options i la cagada que li va gelar la sang

L'última casella toca el tech hiring. Monguió explica que "fractional" és simplement treballar a temps parcial —un CTO fraccionat—, un terme sofisticat que ell va copiar perquè les empreses busquen literalment per aquesta paraula. Com a advisor té cinc o sis col·laboracions i deixa anar la seva tesi sobre les stock options: s'hi ha cremat les mans, va comprar-se una moto amb el que li va donar Softonic, no una casa, i recorda que molta gent ha hagut de pagar Hisenda abans fins i tot de tenir les accions; prefereix els diners en mà. Per tancar, la pitjor cagada, la que li va gelar la sang: copiar un disc dur ple a un altre, confondre l'origen i la destinació i esborrar-ho tot. Marc Collado hi té un cas simètric: la seva música digital, etiquetada amb cura amb MusicBrainz i Picard, la va perdre dos cops i al tercer es va rendir a Spotify. El cercle es tanca on havia començat l'episodi: amb el DJ, una tecnologia en què, indirectament, hi va tenir alguna cosa a veure el mateix Monguió.